Qui viu quant veu, sentencia la veu popular. És una expressió carregada de raó que sovint he sentit dir al sogre de mon germà, el senyor Vicent Lloret, Vicent el Sastre: la pura saviesa informada per l’experiència. «Qui viu quant veu!» Certament: qui de nosaltres hauria imaginat, fa a penes tres o quatre mesos, que veuríem un món com el que ara veiem? Vull dir: el present món silenciós, preocupat, tens, vacil·lant, expectant, equívoc i malenconiós d’aquesta incerta desescalada... Qui l’hauria sospitat, a finals de febrer o primeries de març?
Paraules absolutament infreqüents o desconegudes fa a penes uns mesos resulten ara habituals —potser imprescindibles— en el nostre dia a dia, i es repeteixen insistentment, fins a la sacietat, en periòdics, ràdios, converses, telenotícies i xarxes socials. Posem per cas: coronavirus, pandèmia, COVID-19, letalitat, confinament, desconfinament, corba de contagis, mascaretes quirúrgiques, mascaretes autofiltrants (FFP1, FFP2, FFP), test ràpid, distància social, teletreball, sala virtual, PCR, IgM, IgG, EPI, asimptomàtic, estat d’alarma, desescalada, anticossos, immunitat activa, immunitat de grup... La bona qüestió és que, a aquest extens repertori d’expressions vinculades a l’actual crisi epidemiològica, ha vingut a afegir-se, en els últims dies, un nou sintagma que em sembla especialment inquietant: nova normalitat.
Sí. En efecte: en un temps rècord l’expressió nova normalitat ha quedat consagrada en els nostres usos i costums verbals amb una naturalitat que, ben mirat, potser hauria d’esborronar-nos. S’ha consolidat, de fet, fins al punt de l’oficialització. No solament ha donat nom al ja famós Pla per a la transició cap a una nova normalitat, del Ministeri de Sanitat (en què es regulen les famoses «Fase 0», «Fase I», «Fase II» i «Fase III» d’una desescalada que hauria de culminar en la referida «Nova normalitat»): ha esdevingut, fins i tot, part de l’argot jurídic amb què es redacten les pàgines del BOE. Així, doncs, el terme nova normalitat ha quedat recollit i definitivament apuntalat —poca broma— en el títol d’algunes ordres ministerials publicades recentment: l’Ordre TMA/384/2020 de 3 de maig, l’Ordre SND/387/2020 de 3 de maig, l’Ordre SND/399/2020 de 9 de maig o l’Ordre SND/399/2020 de 9 de maig. És a dir: que la idea de nova normalitat ha esdevingut convencionalment assumida —fins al punt de quedar reflectida i consolidada en les normes jurídiques de l’Estat!— i ha amarat inopinadament les consciències, els esperits, les actituds i les expectatives de la ciutadania. És un fet: totes i tots ens resignem a acceptar que, en el millor dels casos, la que vindrà serà una nova normalitat. I comencem a assumir, per tant, que la vella normalitat (la normalitat de què disposàvem abans de l’emergència sanitària) potser serà —a curt termini, si més no— irrecuperable, irrecobrable, desapresa, extingida, irredimible. Perduda per sempre mai més —ai!
En aquest dies en què, especialment en els territoris en «Fase 1», totes i tots comencem a temptejar les primeres passes del postconfinament envers la nova normalitat, un fenomen curiós ha estat que les tres quartes parts de la població sembla que ha vist ressuscitar una sorprenent vocació esportista, atlètica, olímpica. La bona veritat: mai no havia vist tanta gent corrent, patinant, camejant o pedalant —aplicadament i convençudament— per avingudes, camins, vies i carrers! Hi ha un mem que ha circulat per grups de WhatsApp i que en resumeix molt divertidament el fenomen: és la imatge d’un bitllet de 2.000 pessetes, d’aquells rogencs, amb la cara del científic José Celestino Mutis —quins records!—, acompanyada amb la inscripció següent: «He eixit a córrer i mira què m’he trobat a la butxaca del xandall!»
Però el cas és que, durant les carreres i passejades que ara sovintegen a partir de les vuit de la vesprada, sura en l’aire una tensió rara, continguda, reprimida. Les salutacions en la distància, els cossos defugits, les mirades decaigudes, les caretes malaltisses, els ànims constrets, el trànsit absent... És com una tristesa generalitzada que, a pesar de totes les dissimulacions, planeja físicament sobre les persones i es manifesta, curiosíssimament, en un altre fenomen desacostumat: el silenci. Sense els excessos habituals del soroll dels motors, el món sembla haver emmudit una mica. Els ulls que miren per damunt de les mascaretes, les petjades dels caminants, les passes dels corredors, les rodes dels patins (i els patinets i les bicicletes), els gestos dels primers agosarats que seuen a les tauletes de les terrasses per fer veure que no passa res, els cambrers que serveixen menges i begudes amb mascaretes quirúrgiques... Tot plegat sembla una irrealitat quimèrica: somorta dins d’un un silenci estrany que embolcalla els racons i les hores —com un mantell invisible que produeix un efecte sordina en totes les coses. La nova normalitat, per ara, té la forma d’un silenci trist que ofega les esperances.
Per això, a aquestes alçades de la correguda he d’admetre que jo ja me n’enyore, i no poc, de l’antiga, coneguda, consuetudinària, sabuda, estimada, vella normalitat. Sí, sí, sí. Ja ho sé: ja ho sé. És, segurament, com allò de l’acudit: «Maredeueta, Maredeueta, que em quede com estava!» I no deixa de sorprendre’m, fins i tot a mi mateix, de constatar la temptació d’una tal actitud, considerant la decidida, irrenunciable, obstinada, irredempta i orgullosa condició que sempre m’ha agradat brandir d’esperit indòmit, malcreient, evolucionari, díscol, crític, contumaç, inconformista i rebel.
Tanmateix, la qüestió és: quina és la nova normalitat que ens espera? Portarà implícita la resignació i l’assumpció que la normalitat fins ara coneguda potser no passa de ser una vella normalitat que ja mai més no recuperarem? Quins drets i quins beneficis de la vella normalitat es perdran en el camí de transicions envers la nova normalitat? L’actual experiència de la pandèmia ens forçarà a ser més conformistes, submisos, dòcils, acrítics, abúlics i obedients? Quan el tècnics, les polítics i els juristes que redacten el BOE parlen de nova normalitat és que ens volen anar fent a la idea que, en realitat, hem perdut irremissiblement el benefici de la normalitat, tal com fins ara l’havíem coneguda, per sempre mai més? Durant quant de temps tindrem encara vedats els besos i les abraçades, les conferències i les festes, els concerts i els viatges, els cines i els teatres, les discoteques i les aules, les gales i les manifestacions? De tant de tindre el cor preventivament encongit, al final potser se’ns farà definitivament atròfic, minvat, insensible, endurit?
Durant tota aquesta setmana m’han assaltat aquesta mena de preguntes. I he provat de distraure’n i de mitigar-ne la inquietud eixint a passejar o a fer bicicleta. A l’hora assignada, per descomptat: a partir de les vuit de la vesprada. Cada dia. Em pose roba esportiva, em calce uns espardenyots negres i em pose a camejar o a pedalar —aplicadament i convençudament— per avingudes, camins, vies i carrers. Amb una ressuscitada vocació esportista, atlètica, olímpica del tot sorprenent. En una diminuta i secreta butxaqueta dels pantalons esportius porte, plegadet, un bitllet de 20 €, «per la que puga passar». Quan hi guarde la clau de casa, a la mateixa butxaqueta, el toque amb la punta dels dits, el bitllet en qüestió. I no puc evitar somriure pensant en el mem rebut, de l’antic bitllet de 2.000 pessetes, amb l’efígie beatíficament satisfeta del senyor José Celestino Mutis: aquell vetust botànic, metge, físic i matemàtic dels cabells blancs pentinats cap arrere i papada prominent, amb una flor a la mà esquerra i una lupa a la mà dreta... I l’enginyosa inscripció: «He eixit a córrer i mira què m’he trobat a la butxaca del xandall!»
Un idea, de sobte, em travessa el cervell, com un llamp. I és que un dia, dins de vint o vint-i-cinc anys, potser podria retrobar jo mateix, a la secreta butxaca dels pantalonets esportius que ara faig servir, el bitllet de 20 € —ara nou i flamant—, que passat el temps esdevindrà un record obsolet, arcaic, desusat, prescrit i caduc. Hem somrigut, tot sol, per l’estrafolària idea. I aleshores ho he comprés tot! He comprés que, en realitat, cada dia que vivim perdem per sempre mai més una vella normalitat i fem la transició cap a una normalitat nova que encetarem a l’endemà mateix. He comprés —vull dir— que la vida no és sinó una successió de normalitats fràgils, canviants, fluctuants, cessants, imprevisibles. He comprés que res no és per sempre. He comprés que, amb pandèmia o sense pandèmia, la normalitat —això que en diem la normalitat— no passa de ser una quimera: una pura il·lusió de l’esperit. He comprés que, si bé és mira, res no és ben bé normal, en la vida que vivim. I he comprés, en últim terme, que fins i tot en les seues expressions més aparentment normals, la vida és, en essència, un bé provisional, incert, atzarós, mutant, equívoc, impredictible.
Tant és així que un dia pot passar que inopinadament s’arriben a publicar disposicions legals i jurídiques en el BOE —en el BOE!— orientades a aconseguir una «transició» cap a «una nova normalitat». Així. Com si res. Esborronadorament: «una nova normalitat». Té raó l’afable, respectable, experimentat, venerable i estimabilíssim sogre del meu germà, Vicent Lloret, Vicent el Sastre. És cert: «Qui viu quant veu!»
