café del temps / OPINIÓN

Mans

23/03/2019 - 

Mans. Mans que busquen mans. Mans velles, mans joves; mans d’orfebre. Mans que modelen figures. Mans que dibuixen l’espai. Mans fermes, mans fortes; mans tendres, mans dures, mans mortes. Mans que volen. Subtils, fines, delicades, amoroses mans. Mans que parlen, mans que estimen; mans obertes, mans sinceres; mans aspres, mans honestes. Mans que expressen, mans que volen; mans que agafen les mans: mans de pares i mares, de dones i homes, d’amics i germans.

Mans. Mans al vent. Mans al cor. Mans amigues. Mans amargues. Mans de vida; mans del món. «De l’home mire sempre les mans». Mans del vers i del cant de Raimon. Mans esteses. Mans enlaire. Mans lliures, mans lligades. Mans mestres. Mans brutes, mans netes; mans afables, mans buides. Mans que acullen i abracen: mans que accepten; mans refugi, mans de les mans que oferten i prenen, que reben i donen; mans de les mans que paren les mans.

Mans càlides, mans tèbies. Mans de l’aigua. Mans del sol: mans de foc, mans que cremen. Mans que ofrenen carícies i inciten quimeres. Mans que dansen i menen. Mans que mostren i amaguen. Mans menudes, mans grans. Mans que bressolen el son dels infants.

Mans que treballen la terra. Mans que seguen l’arròs. Mans que cullen cireres o planten plançons. Mans que adoben llibrells. Mans que es juguen la vida per mor de l’honor. Mans que cusen ferides. Mans que paguen i cobren a canvi d’amor. Mans que escriuen memòries. Mans nervioses, mans vigoroses, mans diligents. Mans encalmades, mans serenes, mans tranquil·les. Mans adustes, mans rugoses: mans antigues, mans nugoses penyora del temps.

Mans peludes, mans corruptes, mans obscenes. Mans que roben, mans que punxen, i peguen, i maten i ofeguen. Mans que curen, i calmen; que acaronen, delecten, complauen, deliten i amainen el fred.

Mans. Mans trencades. Mans d’artista. Mans. Estimades mans...

Pepe Azorín és l’artista plàstic de les colomes nugades, dels capricis orgànics, de les torçudes arrels; de la cara nord de l’olivera, del Racó de la Plaça, de l’Internacional i dels carrers del Fornet; de les ales obertes, la paraula i la imatge, els troncs i els sarments; de Cantó, l’abraçada, la Festa i el Misteri d’Elx; de Miguel Hernández, de la Muixeranga d’Algemesí, de l’Arbret de Sant Joan; de l’antic Meleagre, de palmeres i dàtils, de principi i final; d’espardenyes amb vetes, de versos d’Espriu, de retrats i paisatges... I és, també, l’artista d’Altea —la tardor vora mar.

Però per damunt de tot Pepe Azorín és un forjador d’anhels, un artesà de somnis. Exactament: un alquimista de la realitat; dels dies i els treballs que s’esmunyen entre els dits de les... mans. Això: l’home generós, d’imaginació infinita. L’amic. El geni. El magià de les mans.

Avui Josep Díaz Azorin compleix vuitanta anys. I ahir al migdia, a la Casa de Cultura d’Altea, se li va retre un merescut i sentit homenatge. Era una convocatòria sorpresa. Ell no en sabia res: va acudir a la Casa de Cultura pensant que, per deferència amb ell, s’havia convocat a Altea el Consell de Cultura de la UGT País Valencià, del qual forma part des de fa un bon grapat d’anys. Hi van intervindre el regidor de Cultura, Diego Zaragozí; Ismael Sáez i Lola Cayuela en representació del sindicat convocant; el catedràtic Romà de la Calle (que és el crític d’art que més i millor ha estudiat la trajectòria i l’obra d’Azorín); Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura (que, per cert, despús-demà dilluns es reunirà a Alacant, a la Casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, per commemorar el 25 aniversari del mateix Juan Gil-Albert); el conseller d’Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana, Vicent Soler; i l’alcalde d’Altea, Jaume Llinares. Entre el públic, una magnífica representació de la flor i nata de la cultura, la política, les arts i les lletres valencianes.

Entre les intervencions (totes —sense excepció— conscients de l’excepcionalitat del moment, i dignes de ser emmarcades), m’ha quedat especialment gravada la del genial Romà de la Calle, de qui fa temps que sóc fan convençut i confés. «Sempre has estat disponible, Pepe, on calguera, per a tirar una mà», venia a dir el professor Romà de la Calle. «Però hui tocava tirar-te una mà a tu... Però no al coll, sinó al cor!» I prosseguia: «De Pepe vull subratllar el vincle constant entre art i compromís. Recorde ara el títol d’una exposició seua memorable: “La cara nord de l’olivera”. Crec que és una bella metàfora de la coherència de Pepe: en l’art i en el compromís cívic. Ja sabeu: quan es trasplanta una olivera, cal posar la cara nord mirant al nord: si no, s’arruïna i s’asseca. Cal mirar la cara nord de l’olivera...» Com si diguérem: que cal mantenir la fidelitat a les pròpies essències, les pròpies idees i les pròpies orientacions a pesar de canvis, desoris, trasmudaments, terboleses, reemplaçaments i transformacions.

En això precisament pensava quan, en qualitat de director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, i per delegació del rector Manuel Palomar, li havia de traslladar i testimoniar a l’amic Pepe la felicitació i l’adhesió del Rectorat de la Universitat d’Alacant a un homenatge tan «just i necessari». Una mica contagiat per l’emoció del moment —i per l’apreci i per l’admiració que Pepe sap que li professe—, no vaig poder evitar de dir-li, en públic: «Ja ho veus, Pepe... En vol de mans, la cosa!»

Igualment de manera pública, amb el mateix apreci i la mateixa admiració —un se sent privilegiat quan disposa del benefici de l’amistat amb un creador genial com Pepe Azorín—, en el dia que el nostre Azorín compleix la xifra redona dels vuitanta anys (amb la vigoria, l’energia, la creativitat i la capacitat de treball de qui en té cinquanta, quaranta o trenta!), no em puc estar de felicitar-lo ben efusivament:  enhorabona, estimat! Per molts —i bons— anys. I per moltes —i bones— mans més.

Noticias relacionadas