Hem quedat amb Pepe Azorín per fer un café. Ens hem citat a les deu del matí a la cafeteria El Racó, a la plaça de l’Església d’Altea. És, juntament amb la terrassa de L’Internacional, a la plaça de l’Ajuntament, un dels llocs on resulta fàcil trobar-lo: prenent café, llegint la premsa, parlant per telèfon... Assaborint serenament la vida.
Al setembre, a les deu del matí, la plaça de l’església encara no s’ha omplit de turistes. Sembla, per això, una mica més autèntica, més sòbria, més genuïna: més veritat que en altres moments. Just quan les campanes que regulen el ritme de la consuetud de la vida i de la mort a Altea estan tocant les deu, accedim a la plaça. Les cafeteries i els bars comencen a obrir, poc a poc. I Pepe ja està instal·lat a la seua taula —camisa blanca, l’esquena arrecerada a la paret emblanquinada de la casa de la rectoria—, contemplant la impavidesa de plaça encalmada. Es podria dir que s’ha integrat en aquest espai elevat del poble fins al punt de mimetitzar-s’hi i formar-ne part: quasi tant com la gran i icònica àncora d’almadrava que, a manera d’escultura, presideix estratègicament aquest espai sagrat que és la plaça de l’Església d’Altea.
—Bon dia i salut, Pepe! —alce el braç a distància—. Xe! Això és un home puntual...
—Bon dia, bon dia...
«Hem de quedar un dia, quan passe tot açò», acordàvem tots dos cada vegada que parlàvem per telèfon, durant la pandèmia. I la pandèmia encara no ha passat del tot. Però ara que comença a cedir treves, gràcies a les vacunes, hem volgut regalar-nos per fi el plaer d’un café distés i una conversa dilatada.
—Pren: això és per a tu... —ofereix Pepe—. No sé si ho tens: són catàlegs, llibres i vídeos —m’ofereix, estenent-me una borsa de paper plena a caramull de publicacions diverses.
—I açò, per a tu —corresponc jo, sol·lícit, amb una altra collita de llibres, entre els quals hi ha els últims exemplars de «La Mà del Sol», una col·lecció que porta el nom de l’escultura homònima que ell mateix va esculpir com a trofeu per al Premi Carmelina Sánchez-Cutillas, dels Premis Altea.
—Xe! Moltes gràcies.
—No, no, no. Moltes gràcies a tu, Pepe. Sempre a tu.
No per respondre a una fórmula convencional de cortesia l’agraïment deixa de ser sincer: sinceríssim. Perquè Pepe Azorín és un home que mereix sobradament el benefici de la gratitud entre els seus conciutadans: per la genialitat, per la generositat, per la civilitat, per la bonhomia; per haver contribuït decisivament, amb la seua figura i la seua obra, al fet que Altea s’haja erigit com un referent de prestigi en l’àmbit de l’art i la cultura valencianes.
Conscient que, a força d’obres i treballs, s’ha convertit en un autor de culte, amb una personalitat inconfusible que ha aportat un llenguatge propi a la complexa simfonia de la creativitat artística contemporània —els seus dibuixos i les seues escultures, prolíficament distribuïdes per museus, espais públics, institucions i col·leccions privades es reconeixen a una hora de camí: «Veus? Això és d’Azorín...»—, agafa un dels catàlegs que m’ha portat i l’obri amorosament, com qui obri el llibre de la pròpia vida, disposat a oferir-lo durant el temps imprecís de la conversa.
—I dius que durant la pandèmia has pogut fer molta obra?
—Ja ho crec! És que m’ho passe molt bé... Últimament estic fent pràcticament un dibuix al dia. En un més i una setmana he acabat 38 obres d’un metre per un seixanta...
Però, en paral·lel, a mesura que va localitzant fotos en el catàleg, Pepe va activant els ressorts d’una memòria privilegiada.
—Mira’m ací, de jove! Ai.. Quan jo tenia setze anys volia estudiar Belles Arts a València. Anava a unes classes nocturnes de dibuix que hi havia a la Rambla, dirigides pel pintor Pérezgil, que era amic de mon pare. I ell em va aconsellar: «Demana-li una beca al president de la Diputació.» I hi vaig anar, amb un professor que es deia el Santero. I aquell home em va suggerir: «Per què no li portes un quadre xicotet, per a regalar-li’l?» Vaig agafar una fusta que tenia, que havia pintat a l’oli. Era una imatge de la meua germana cosint en una cadira. Ens vam presentar davant del president de la Diputació, el Santero i jo. I quan li vaig regalar el quadre, el president es va quedar parat i va resoldre de seguida: «Té vosté la beca! Té vosté la beca!» Van ser dos mil pessetes, per a tot el curs: en aquell temps era un dineral! I l’any següent, encara me la van ampliar a sis mil pessetes! Tu compta: l’allotjament em costava només cent quaranta-cinc pessetes al mes; i el dinar —dos plats, postres i beguda—, un duro i trenta cèntims. La meua felicitat va ser aquella beca: gràcies a aquell quadret de la germana...
—Quin cas! I saps què se’n va fer del quadre aquell que li vas regalar?
—Sí. I no... Ara sabràs: el president li va posar un marc així de gros —explica, Pepe, separant tot el que pot els dits índex i polze— i el va tindre penjat al seu despatx tot el temps. I després, quan va deixar de ser president, van traure el quadre del despatx i el van posar a l’escala d’entrada, a l’esquerra, en una paret. Jo el vaig veure allí una volta i vaig pensar: «Molt bon lloc!» Però va i resulta que a finals dels anys seixanta hi va haver un robatori a la Diputació d’Alacant. I hi van robar només dos coses: un relleu ibèric, que era el símbol de l’Institut d’Estudis Alacantins; i el quadret aquell meu, de la meua germana! Es veu que els va fer gràcia, a aquells lladres. Recorde que es rumorejava que el robatori l’havia fet un francés que es passejava amb una maleta... Però ves a saber tu, qui va ser!
—Xe, caram, Pepe! Sembla una història de pel·lícula... No te l’havia sentida contar mai.
Sense solució de continuïtat, mentre va evocant vivències i amistats, Azorín continua repassant atzarosament les fotos del catàleg:
—Mira: ací estic amb Rafael Armengol, Romà de la Calle i Joan Castejón. Bons amics!
—Amb Castejón tinc entés que has compartit molt, no?
—Sí, home. Molt. Molt! Castejón és boníssim. Val una barbaritat. Dibuixa molt bé. Un dia em va dir: «Pepe, voldria que m’ensenyares a gravar.» I jo: «Clar que sí, home!» I li vaig suggerir: «A tu, per les teues condicions, t’aniria molt bé la tècnica de la maniera nera italiana.» És una tècnica molt curiosa i molt difícil. Primer s’ha d’impregnar la planxa metàl·lica, neta com un espill, amb pols de resina. Escalfes la planxa i tots els puntets de la resina s’apeguen a la superfície. La pintes per darrere i la claves en àcid nítric, de manera que es menja el voltant de cada puntet. A continuació neteges la planxa i passa de ser un espill a ser, com si diguérem, un paper de vidre. En aquest punt, si tu li poses la tinta i l’estampes, t’ix tot negre completament. Què has de fer? Anar rascant! Si rasques només una miqueta, t’ix un gris més fosc. I, a mesura que rasques més, t’ix més i més i més clar. I si ho rasques del tot i ho deixes sense granet, quan estampes queda blanc. Així, segons si rasques més o menys vas traient totes les tonalitats que vulgues. Mira què et dic: no conec cap gravador, ni espanyol ni estranger, que grave a la maniera nera com Castejón: ningú. Fa uns gravats magnífics!
—La teua especialitat, en canvi, és la punta seca, no?
—Sí. Jo grave amb punta seca...
Mentre Pepe va explicant la seua particular tècnica per a gravar a la punta seca, dibuixant directament sobre la planxa, van apareixent en el llibre fotografies seues amb amics i personalitats amb qui ha anat compartint, al llarg de la vida, la passió, la dèria i el desfici i la il·lusió de la creació artística. «Amb Manolo Valdés, a l’estudi de Nova York. Amb Joan Genovés, amb Salvador Soria, amb Javier Lorenzo i Vicente Rodes, amb Jardiel, amb Arcadi Blasco i Sixto Marco, amb Eduardo Chillida, amb Antoni Miró, amb Artur Heras, amb Anzo, amb Ernesto Contreras, amb Agustín Ibarrola, amb Juana Francés, amb Manolo Boix, amb Antonio Gades, amb Gastó Castelló, amb Rafael Alberti, amb Emili Soler, amb Eusebi Sempere...
—Eusebi Sempere també va ser un creador extraordinari, veritat? Les coses que aquell home feia no les feia ningú, en aquell moment —li llance l’envit.
—Oh! Ja ho crec! Una anècdota que tinc per a contar és que, quan Antonio Ramos era vicerector d’Extensió Universitària, jo estava d’assessor cultural de la Universitat. I vam inaugurar el MUA amb una exposició col·lectiva que es deia La memòria que ens uneix. Bé: el cas és que vam anar Antonio i jo a Santander per comprar a un particular la col·lecció d’obra gràfica de Sempere que és ara la joia de la corona dels fons del MUA: 159 serigrafies, 16 gravats i 6 litografies. Un fons impressionant.
—Ja ho crec!
—Per cert... D’Eusebi Sempere, per casualitat, també vaig contribuir a recuperar els seus gravats de joventut. Perquè quan estava estudiant, parlant amb el meu professor de gravat, em va mostrar les planxes de Sempere que hi havia emmagatzemades. I després, quan va vindre de París i el vaig conéixer a casa d’Alfons Roig, li vaig dir: «Escolta: les teues planxes les té aquell...» «No em digues!» I Sempere va anar a Belles Arts i va arreplegar les onze planxes que hi havia. I va estampar tots els gravats, i els va numerar i firmar...
Conta i no acaba, Pepe Azorín. I és com si en la llum dels ulls ballara la memòria viva de les persones, els moments, les obres, les ambicions i els èxits de la història de l’art valencià contemporani.
—Una cosa, Pepe. Com va ser vindre a Altea? —l’interromp en un moment donat.
—Ah! A mi és que sempre m’ha agradat Altea. De jove, recorde que passava amb l’autobús, cap a València. I deia: «Quin lloc més bonic!» I veus? Ara al setembre farà quaranta-tres anys que vivim ací! Ara et contaré, com va ser que vaig parlar amb Maria Rosa i vam prendre la decisió de vindre, amb Lorena i Damià. Per cert: saps que la nostra casa del Fornet, abans tenia com a adreça postal «carrer Cementeri, número nou»? I clar: venien visites i sempre passava igual. Preguntaven: «Per favor, el Cementeri nou?» I tot el món els enviava al Cementeri Municipal, allà a les Rotes, que era «el cementeri nou». Fins que un dia ho vam poder arreglar. I l’Ajuntament li va canviar el nom al carrer i li va posar «carret Fornet», que és el nom tradicional del barri...
I cap al carrer Fornet peguem, efectivament, quan com a colofó al matí compartit Pepe m’invita a visitar els seus dos grans estudis de treball. Passegem junts pel carrer Sant Miquel. I quan, per fi, obri la porta del primer dels dos estudis on treballa i em convida a entrar-hi, prenc consciència del privilegi de trobar-me, sense eixir del propi poble, en un espai sagrat: el taller on dia rere dia es produeix el prodigi de l’alquímia més noble, bella, inextricable, fascinant. Perquè és ací on Pepe Azorín, infatigable, dibuixa i modela —sempre de peu— el seu personalíssim univers d’ales, arrels, soques, branques d’olivera... I mans: sobretot mans.
—Ara estic treballant en aquest dibuix. Ja el tinc pràcticament acabat. Ah! I açò és la cera per a modelar. Mira: veus? Aquest és l’esbós de la pròxima escultura de gran format que m’han encarregat. Tu ja saps quina és, però no ho contes, eh? [Riu.] Treballe amb cera i després trac un motle. Per a modelar la cera faré servir este suport de metall, que li he encarregat al ferrer... M’ho passe bé!
A l’estudi de Pepe Azorín els ulls se m’omplin de bellesa i fascinació. La desordenada acumulació de dibuixos, gravats, quadres, papers, llenços i utensilis té una força estètica que em commou i m’impressiona. I em fa vindre al cap, no sé per què, el títol d’una de les seues exposicions més celebrades dels últims anys: «Més enllà de la poètica del dibuix.» Mentrestant, ell va mostrant-me, amb l’amabilitat de qui assenyala les portes d’un paradís propi, els projectes i les obres en què ha estat treballant durant el llarg temps de la pandèmia. Pense per al meu fur intern: «Pepe Azorín quedarà...» Però verbalitze en veu alta:
—Xe, Pepe! Aquest matí que m’acabes de regalar l’he d’escriure...
—Sí? Per què?
No li vaig arribar a contestar, perquè la conversa de seguida va derivar cap als anys d’Antoni Miró a Altea, l’amistat amb Marisol i Antonio Gades, la creació del MACA i la gestió del llegat de Sempere, la casa que els Pink Floyd tenien a Altea, l’aventura de l’Equip Crònica, Eva Mus i el col·lectiu Estampa Popular, el retrat que pensa fer de Gastó Castelló, les anècdotes viscudes com a jurat en les Fogueres d’Alacant... Tanmateix, la resposta que li havia d’haver donat és: «Ho vull escriure, Pepe, perquè les coses, els llocs, les persones i els instants esplendorosament bells que ens regala la vida mereixen ser escrits. Forma part de la condició humana, aquesta necessitat d’expressar i compartir els sentiments, les emocions i les quimeres —el prodigi de la bellesa—, com a estratègia per mirar d’assaborir-los amb completa consciència i total plenitud.»
És segur que m’hauria comprés perfectament, Pepe Azorín, si li ho haguera arribat a dir. Perquè sospite que al darrere de la seua vida i la seua obra tan extraordinàries hi deu haver exactament això: la certesa que és per mitjà de l’alquímia de l’art —del gravat, la pintura, el dibuix o l’escultura— que podem fer nostres, en certa manera, els misteris de la vida: les ales de la llibertat anhelada —tantes voltes esgarrada!—, el misteri inescrutable de les formes de les arrels dins la terra, els volums capriciosos de la cara nord de l’olivera... O —sobretot— la profunda poesia de les mans. Mans que abracen, que aplaudeixen, que sostenen, que estiren, que saluden, que treballen. Mans que dibuixen l’espai. Mans com les seues: mans que escriuen la vida amb el llenguatge de l’art —i la tornen més rica, més formosa, més humana i més digna.
Gràcies pel regal de les teues mans, Pepe. I per molts —i bons— anys.
