Clima i espècie

Començaré amb una llista d’obvietats i així ja ens anirem coneixent: no és el mateix banyar-se en les aigües del Mediterrani que en les Mar del Nord; no és el mateix anar a la serra per afer herbero que per treballar en la serradora; no és el mateix creuar un carrer per passar d’un poble a un altre que pujar-se a un turó de palla per albirar un planície deshabitada kilòmetres enllà mentre gires 360°; no és el mateix queixar-te de la calor onze mesos i mig l’any que arribar una setmana de vancances i dir-li al teu veí circunstancial “quin temps més bo teniu ací, quina meravella”, i per resposta rebre una mirada assassina. No és el mateix.  El temps,  l’oratge, el territori, elpaisatge, el paisanatge, elements lligats que composen un caràcter, una manera de ser i de fer. Però d’igual manera que es parla de canvi climàtic, potser  haurem d’anar parlant de canvi de caràcter, de tarannà.

Ja fa segles ens avisava Michel de Montaigne: “exemple notable de la curiositat boja de la nostra natura, ques’entreté a preveure les coses futures com si no tinguera prou faena adigerir-ne les presents”, en molt vernacla traducció de Vicent Alonso.

El clima benigne acompanyat per un marcat coneixement de les estacions, en forma de tradicions festives, com les diferents marededéus estiuenques, encapçalades pel pic de la Mare de déu de l’Assumpció, el 15 d’agost, Tots Sants i les fires de tardor, fins i tot l’engalanament comercial de les ciutats en arribar les dates nadalenques. Reconec que un dels meus records d’infantesa, una infantesa “pretrancisional” (nyas coca amb el neologisme, i tot per no dir les dates), són les llums i els aparadors de l’entorn de la Plaça dels Cavalls, eixos cavalls anomenats Luceros, que durant tant de temps, fins a l’arribada dels macrocentres comercials, ha estat l’eix de l’imaginari comercial de la ciutat d’Alacant.“Sobre el fonament d’estes mentalitats ètniques s’han configurat les estructures específiques de la societat i la cultura característiques de cada poble”. Això ho escribia Bin Kimura l’any 1996, parlant de la teoria del climai la subjectivitat humana del fenomenòleg i psiquiatra japonés Tetsurô Watsuji.

El febrer d’enguany vam arribar a la data de més de 100 dies seguits sense pluja. Tercer any consecutiu de sequera. S’apropa del desert. I, junt amb el desert climatològic, sembla que una certa sequera social, intel·lectual, cultural. No per manca d’iniciatives, no permanca de pensadors, d’artistes, d’escriptors, dissenyadors,  sinò per un excés de francotiradors. 

De colp arriba una pluja torrencial, unagota freda que anega embornals, avingudes, baixos, i clar, com no pot ser d’una altra manera, tothom malda pels seus ossos. Però això no és nou, no cal ni ferla cita, “al meu país la pluja no sap ploure”. Això que també és climatologia ho podem transformar també en cultura o societat. Quan algú destaca, treu el cap per damunt de la mitjana, la desèrtica tendència és agafar la corbella i tallar pel coll. En el món digital la corbella agafa moltes formes, la més estesa, la de la calúmnia, la de l’espècie falsa escampada com una taca d’oliper les xarxes socials. O directament l’atac ad hominem (disculpeu la incorrecció política del llenguatge de les llatinades).

S’apropa el desert i si no volem que els dimonis del foc ens convertisquen a tots en cendra i sorra, haurem de començara posar les diferències sobre la taula i aprendre a negociar i arribar a acords.