Espigolant

Que bonica la paraula espigolar, triar o arreplegar coses d’ací i d’allà. I que sentit el seu orígen clarament lligat al camp. És tot evocar remembrances d’un passat no tan llunyà. Espigolar, arreplegar les espigues que han quedat a terra després de la sega o collir els fruits que resten a l’hort o al bancal en acabar l’època de la collita. Aprofitar tot el que hi ha. Recol·lectar i per què no, reconnectar. Fem reviscolar el seu significat. 

La primera vegada que la veig veure escrita va ser de la mà d’un dels nostres gran difusors de la cultura popular, l’homenot Bernat Capó. La seua obra ‘Espigolant pel rostoll morisc’ representa una clara immersió a l’esperit d’una comarca que l’escriptor i periodista coneixia de gom a gom. Un viatje a peu pels seus indrets i racons per espigolar i lligar paisatges e històries de moros i bandolers que nodreixen amb fantasia part del nostre xicotet món. Recollir històries, rondalles, contes i contalles que ens permeten retrobar i estimar aquella terreta que tantes vegades trepitgem sense adonar-nos de quina és la seua vàlua real e imaginària. Un llegat, el nostre, que cal honorar i rescatar de l’oblit perquè les creences, valors i tradicions conformen part dela nostra identitat com a poble valencià.

I no només parlem d’històries, sinó tambéde plats. Com el putxero de polp que Capó ben recull en el seu ‘Costumari València’. Gastronomia popular, menjar de poble i de pobre, això sí gustós i on s’aprofita tot. Una joia culinària el plat tradicional compartit amb bonhomia a taula amb vi i una bona conversació. Des d’una paella a un arròs amb crosta o melós. Des d’una coca de mullaor o anxova, a uns figatells, unes saladures o un all i pebre a l’Horta Nord.

Enamorats

Però una ullada al santoral també és arreplegar tradició. I el 9 d’octubre, divendres vinent, no ho oblidem és Sant Donís, el patró dels valencians enamorats. L’autèntic i no l’importat Sant Valentí. I si vius a València ciutat i ets fadrí potser et caldrà comprar -o fer- dolços de massapà que representen fruitsde l’horta i que amorosament embolicaràs amb un mocador de cap que regalaràs alteu estimat. Llepolies i mocadorà. Piuletes i tronadors. Dolços i confitures en el dia gran. El dia dels valencians que commemora l’entrada triomfal el 1238 del rei Jaume I a València cap i casal en signar la rendició l’emir de la ciutat Zayyan Ibn Mardanix. Potser és la història que més ens ha marcat. La dels moros i cristians. La de la fi d’una època i el naixement del que serà la nostra societat. La conquesta del Regne que estava a punt de començar i no culminaria fins gairebé set dècades més tard. Temps de lluites, revoltes mudèjars i naixement de mites com la història del cabdill dels ulls blaus, Al-Àzraq, que defensà el seu bastió a les muntanyes d’interior fins el final i que tot apunta fou l’origen de la festa de moros i cristians, almenys a Alcoi.

També recordar que diumenge passar va ser Sant Francesc d’Assís, patró dels ecologistes i dels menescals. Amant de la natura, dels animals i de la vida frugal. Un exemple d’humilitat i fraternitat que tanta falta ens fa.

Qui no pot segar o collir, espigola