Nosaltres, els ingrats

De ponent, ni vent, ni gent. Porte tota la vida sentint, pronunciant i cantant aquesta dita popular, en totes les seus variants. Reivindicativa, climatològica, metafòrica, fins i tot gastronòmica. I més enllà de la profunditat psicològica en el folklore dels estudis paremiològics, els que s’encarreguen d’intentar saber què redéu volem dir quan amollem una d’aquestes perles de sabiduria del “sentit comú”, sempre he pensat que el tema del punt cardinal és cosa d’on es situe cadascú.

Si tant ens molesta que ens anomenen com el “Levante”, de poc ajut serà si anomenem als de més enllà, per l’oest, el “Ponent”. De fet, parlant de climatologia, o de meteorologia, tot i que em sé la teoria, de vegades les fronteres entre ambdúes són una mica borroses, també he sentit dir a la gent del camp i als pescadors això del ponent la mou i el llevant la plou, referint-se a la pluja. Així que alguna cosa bona té el vent de ponent, que ens porta la pluja, tot i que després ens calga una bufadeta des de la mar per fer-la caure.

La veritat és que mira per on, tantes efemèrides nostrades enguany, Joan Fuster, Azorín, Miguel Hernández, Joan Valls, i tanta necessitat de l’obituari per a les celebracions.

Aquesta mateixa setmana, a la ciutat d’Alacant, se celebraran unes jornades teòriques dedicades a l’anomenat nové art, el còmic, amb el suggerent títol d’ El mar en el cómic, i l’afegit emotiu d’ Homenaje a Paco Camarasa. L’obituari de Camarasa no és una efemèride, ja que el seu traspàs ens va colpir aquest passat estiu, encara no fa ni una temporada de calor. Però el cas és que Paco mereixia un reconeixement en vida, com Fuster, com Azorín, com Hernández, com Valls, i va triar per a la seua obra el nom De Ponent. Sent com era un alcoià empeltat a Onil i Alacant, aquest, imagine, seria un “de ponent” homologat.

La seua obra va ser l’edició i l’impremta, tasca en la qual els valencians, alacantins, xativins, poseu-li els gentilici que més us agrade, hem excel·lit al llarg del temps, des que herr Gutenberg li va manllevar l’invent als xinesos. Però no una impremta ni una edició qualsevols, sinò la del tebeo i la historieta il·lustrada, amb una dedicació, una passió i una excel·lència que van fer de la seua editorial el referent en el resorgir del còmic, després d’un parell de lustres sota l’imperi del manga i els superherois.

Però no se sap si per vindre de Ponent, per dedicar-s’hi a una cosa tan estrafolària com l’edició de tebeos o per fer-lo des de la independència més total i absoluta, no cal que li anomenes a ningú, que ningú no sap, encara, qui és Paco Camarasa. Bé, sí, al Cap-i-Casal de València pot ser que et diguen que un líbero amb toc de pilota.

De ponent, ni vent, ni gent. El millor homenatge a Paco Camarasa, una pluja de lectors de tebeos als carrers d’Alacant, Elx, Alcoi, València, Onil,…