“No caigues en el pitjor dels errors: el silenci”, va assegurar el poeta estatunidenc Walt Whitman en un dels poemes que se li atribuïx. El ‘No et detingues’ de Whitman és un cant a la superació, a la llibertat i a la vida. A eixos dies, hores i minuts, que es van succeint de manera inexorable i irrepetible. Mai tornaran. Per això, Whitman ens exhorta a no perdre'ls: “No permetes que la vida et passe a tu sense haver-la viscut”.
Totes les persones tenim el dret a viure en plenitud, a sentir-nos útils i volgudes. Sense l'autoestima suficient, és quasi impossible viure dignament, donar el millor de nosaltres mateix als qui ens envolten i contribuir així a una societat més justa i enriquidora.
No és difícil d'imaginar com se sent una dona a la qual li tallen les ales. Els experts diuen que el maltractament psicològic, sigil·lós i continu, moltes vegades imperceptible per a familiars i amics, mata a la dona maltractada a poc a poc perquè guillotina la seua autoestima. Hi ha maltractaments que no deixen ferides físiques, però sí seqüeles psicològiques molt difícils de curar. Tant, que la dona se sent dèbil per a eixir d'eixa espiral de violència que patix en silenci. Tant que no veu eixida.
No obstant això, sí que hi ha portes a les quals tocar per a triar un altre camí i eixir. “No caigues en el pitjor dels errors: el silenci”, alça la veu, crida. “No permetes que ningú et lleve el dret a expressar-te, que és quasi un deure”. Conta el que et passa, a una amiga, a un sanitari, telefona al 016, demana ajuda. No estàs sola.
Fa molts anys que les institucions anem a una contra esta xacra. És un problema de primer ordre en Espanya. Les xifres de dones assassinades són insuportables. Esta violència que també s'acarnissa en menors és repugnant. Que ningú perda de vista que la violència contra la dona i vicària, eixa que tantes vegades acaba en assassinat, sempre comença per un maltractament subtil. El maltractador no pega a la dona el primer dia, això ho fa després de fins i tot fer-li creure que s’ho mereix.
Per això, hui he volgut posar el focus en els inicis de la violència contra la dona. Davant el primer senyal d'alarma, cal reaccionar. “No et resignes.
Fuig”. No pots esperar que passe la tempesta perquè no ho farà. L'única opció és eixir d'eixa relació, que et corroïx l'autoestima, que et fa sentir controlada… Que et lamina els teus drets. Demana ajuda. No estàs sola.
És cert que fan falta més recursos per a protegir les dones maltractades. El fet que hi haja dones que han demanat ajuda i que irremeiablement han acabat assassinades a les mans de les seues parelles o exparelles, genera una desconfiança que les administracions hem d'atallar ja. I hem de fer-ho en més recursos. Des de la Diputació de València s'està treballant en eixa línia per a ajudar els municipis valencians a avançar en la prevenció.
No em puc oblidar en estes lletres de les dones que han mort a mans de les seues parelles o exparelles. Hem de tindre-les sempre presents per a continuar lluitant, en més força si cap, perquè no n’hi haja ni una més.
També estan en la meua ment eixes dones anònimes, que este estiu passaran més hores amb el seu maltractador. Pot ser que ara estigues en un desert, però segur que pots arribar a un oasi. Pot ser que et sentes derrocada, però segur que aconseguixes alçar-te. No estàs sola. Demana ajuda.
“La vida és desert i oasi. Ens derroca, ens danya, ens ensenya, ens convertix en protagonistes de la nostra pròpia història. Encara que el vent bufe en contra, la poderosa obra continua: Tu pots aportar una estrofa”.
Imma González, diputada de Benestar Social de la Diputació de València