No és no: no a la guerra

Qui mercadeja amb armes és còmplice de la guerra. Ho sent, però segons quines coses crec que s’han de plantejar sense embuts ni subterfugis: amb claredat. No a la guerra vol dir no a la guerra. I també —o sobretot!— en aquest àmbit de la mort i l’atrocitat crec que ha de ser d’aplicació l’elemental tautologia: «No és no.» No s’hi valen ambigüitats, matisos i floritures. No a la guerra vol dir no a la guerra: no a la destrucció, no al crim, no a la violència, no a la pèrdua de vides humanes, no a la mort. No a les armes. Fins una criatura de set o vuit anys pot comprendre un fet tan elemental: qui proveeix d’armes una guerra perd qualsevol possible legitimitat pel cantó de l’humanisme i de la cultura de la pau, i se situa, de facto, just enfront —en el bàndol contrari, irreconciliablement oposat— al del bell, raonable, encomiable, civilitzat i humaníssim eslògan «No a la guerra». Altrament dit: qui proveeix de municions i armes una guerra, se situa —inevitablement i irreversiblement— en el bàndol funest, sinistre i desolador del «sí a la guerra».

D’acord, d’acord, d’acord... Ja ho sé que la guerra desfermada per Putin a Ucraïna ens ha deixat profundament commocionats: en un estat de perplexitat inenarrable. Perquè la guerra —ai!— és l’absurd. L’aberració. L’atrocitat. El pitjor dels malsons. Tanmateix, precisament per això, la força de les armes mai no és un camí de solució. Veient-les vindre, el passat 12 de febrer (dotze dies abans que esclatara el conflicte), ja vaig voler titular aquesta tribuna amb la sabuda consigna del «No a la guerra», tan connotada de significació en la història política recent. I la setmana passada —amb perdó per la doble autocitació— no em vaig estar de recordar, també ací mateix, una cèlebre frase de Mahatma Gandhi bona de citar en un temps confús com el que aquests dies travessem: «No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí». Ni que fora per advertir que «no hi ha camins per a desfer el mal d’una guerra: perquè la guerra —la convulsió, la desraó i el dolor de la guerra— és, sempre, una absència de camins.»

En aquestes estàvem quan el president de Govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez Pérez-Castejón, va i anuncia, aquest dimecres, al Congrés dels Diputats —amb la solemnitat de les grans ocasions—, que «Espanya entregarà a la resistència ucraïnesa material militar ofensiu». Literalment. I dit i fet: quatre avions A400M (dos ahir i dos avui) han començat a traslladar a la guerra d’Ucraïna, des de la base militar de Los Llanos d’Albecete —perquè puguen ser oportunament aprofitades— «desenes de tones d’armament i munició». Entre el «material militar ofensiu» que conformen aquestes tones d’armament que Espanya hi mercadejarà a la guerra d’Ucraïna sembla que hi ha 1.370 llançagranades, 700.000 cartutxos de fusells, i metralladores i metralladores lleugeres. La ministra de Defensa, la senyora Margarita Robles Fernández, no ha estalviat elogis a la bondat del «material ofensiu» elegit: «És un material que permet una utilització molt individualitzada. És a dir: que pot ser usat, fins i tot, per persones que no tenen una gran experiència en la utilització d’armes.» Una gràcia graciosa de material, per tant.

D’una manera no exempta d’estupefacció —considerant la indicible normalitat amb què una tal notícia ha estat encaixada per l’opinió pública; i atenent, igualment, els convençuts aplaudiments amb què l’han acollida les mateixes persones que fa a penes uns anys s’esgargamellaven cridant acaloradament «No a la guerra»—, m’han vingut al cap instintivament, com una glopada regurgitada instintivament des del subconscient, tres frases populars. I també la lletra d’una vella cançó del cantautor asturià Víctor Manuel.

La primera de les tres unitats fraseològiques en qüestió és la que es fa servir per a alliçonar els infants quan comencen a jugar amb instruments potencialment lesius: «La pedra, quan ix de la mà, no sap on va!» Hi estalviaré el comentari. La segona, que tampoc no glossaré,  incideix en aquesta mateixa qüestió: «Les armes, les carrega el dimoni.» I la tercera, per contra, sempre m’ha semblat una mica més controvertida: «Fer com fan no és pecat», diuen que han dit. I aquesta sí que crec que mereix una mínima prevenció, perquè sembla que apunta al criteri seguit pel Govern del senyor Sánchez en aquest delicat assumpte de l’enviament d’armes. «Fer com fan...» No és pecat? Segur que no? Segons com i de quina manera, m’atreviria a objectar. Perquè, ben mirat, alguns dels pecats més abominables que la condició humana ha perpetrat al llarg de la història han estat solidàriament i comunitàriament comesos: precisament, per la simple i fàcil inèrcia del «fer com fan». Així és, quasi sempre, com es produeixen les guerres, i es legitimen els règims corruptes, i es cometen els genocidis, i s’exerceix la xenofòbia, i es persegueixen les minories, i es discriminen els desfavorits, i es perpetuen les dictadures més autoritàries i nocives: «fent com fan». Actuant per inèrcia, sense sentit crític, irreflexivament, amb indolència, evitant significar-se, deixant passar, donant per bo el criteri general, dominant, majoritari.

I tanmateix... Tanmateix, la senyora Elena Osipova, pintora i activista russa, amb 78 anys, ha decidit que no: que ella no vol «fer com fan». La policia russa l’ha detinguda a Sant Petersburg per manifestar-se a favor de la pau i encontra de les armes. Contra Putin i l’infern que està provocant. El seu gest senzill ha recorregut ja les televisions de mig món. I tinc per a mi que, enmig de l’horror que aquests dies retransmeten impúdicament els telediaris, poques imatges com les de la senyora Elena Osipova permeten reconciliar-nos amb un vague sentiment de dignitat i esperança: perquè la fermesa amb què aquesta dona sostenia els cartells de reivindicació de la pau —de condemna de la guerra i de repudiació de les armes— venia avalada no solament per la seua condició de ciutadana russa crítica amb les decisions del seu propi govern, sinó pel fet que ella mateixa va nàixer just al final del llarg i penós setge de 900 dies a Leningrad, i conjuntament amb la seua família va haver de patir les ferides indelebles de la invasió Nazi. Saber que a un costat i l’altre de les fronteres —ençà i enllà de les bombes, els tancs, els militars, les línies de foc; les bales, les metralletes, els cartutxos, els fusells i els llançagranades— hi ha encara persones sensates que condemnen la guerra, detesten la maldat humana i abominen de les armes (sense deixar-se portar pel «fer com fan») és —hi vull insistir— l’únic motiu per a la confiança en una resolució relativament ràpida i raonablement benigna del conflicte.

Però no és la primera vegada que la senyora Osipova fa un gest així: ja el passat 27 de febrer es va plantar tota sola al bell mig del carrer principal de Sant Petersburg, la famosa avinguda Nevski, amb una cartolina que ella mateixa s’havia confeccionat en què es podia llegir: «Soldat! Tira l’arma i seràs un veritable heroi per al teu país!» Diria que hi ha tot un aprenentatge a fer, en el missatge —i l’actitud— d’aquesta venerable anciana. I és precisament aquest aprenentatge pendent el que em porta a evocar, en la glopada de perplexitat que m’ha produït la notícia de saber que Espanya enviarà armes a una guerra —perquè el personal es puga matar amb major equilibri, justícia, precisió i eficiència, sense que el dèficit d’experiència en l’art de matar el proïsme comporte un problema insalvable—, la lletra de la cançó que al seu dia cantava Víctor Manuel. Venia a dir, més o menys: «Tal vez mañana no habrá nada que escupa fuego / y el que se invente el tirachinas le colgaremos.» Amb independència que sempre m’ha semblat que penjar algú tampoc no és que siga una mesura bonica i edificant del pacifisme i l’antimilitarisme, la qüestió que em sembla rellevant en els nostres dies és: on són, ara, els representants de la progressia espanyola —o de la intel·lectualitat progre espanyola, con vulgueu dir-ne—, de l’estil de la que al seu moment representava una figura com Víctor Manuel, per a aportar un missatge de sensatesa i pacifisme clar i contundent en la denúncia contra les armes, a indústria de la guerra, la militarització dels conflictes i l’escalada de la violència com a suposada estratègia per a combatre la brutalitat, l’abús i el constrenyiment? No hem aprés res, en tota la història de la humanitat? De veritat hi ha ningú que es puga creure honestament que el conflicte ucraïnès se solucionarà amb l’entrega del «material militar ofensiu» espanyol? Soc jo l’únic que s’indigna pel fet que els recursos públics esforçadament reunits amb el sacrifici de la contribució de la ciutadania acaben sent destinats a armament —«llançagranades contra carros, cartutxos de fusells i metralladores i metralladores lleugeres»— per a poder matar persones? De veritat que tot el món continua trobant normal que en els pressupostos d’un estat com l’espanyol, en ple segle XXI, es dediquen només 3.843 milions d’euros a polítiques de ciència i innovació, i que, en canvi, es dediquen quasi el triple de recursos, 10.152 milions d’euros, al Ministeri de Defensa? Algú sabria fer una estimació fiable sobre els interessos econòmics que es mouen darrere d’aquesta indústria de la coacció, la violència i la mort que és la indústria militar i armamentística?

Ho sent molt, però amb els anys he aprés que, en segons quins debats, necessite afermar-me en posicions essencials, bàsiques, senzilles. I no m’hi pense moure ara ni un mil·límetre d’això que sempre he professat: «Sí a l’amor: no a la guerra.» En aquest assumpte —efectivament— no s’hi valen bromes: «no és no». I «no a la guerra» vol dir, necessàriament, «no a les armes». Perquè qui esgrimeix la força dels fusells, de les metralletes i dels llançagranades queda automàticament inhabilitat i il·legitimat per a parlar en nom de la pau. El diàleg, la negociació, la paraula: aquest ha de ser el camí. L’únic camí.  La diplomàcia, la política, la força democràcia: la facultat de la ciutadania per a decidir el futur que vol a les urnes i als parlaments, no a les trinxeres i els fronts de batalla.

I parlant d’això —del diàleg, la negociació i la paraula; de la diplomàcia, la política i la força de la democràcia—, potser for pertinent formular-nos una pregunta, abans d’abocar gasolina al foc i de nodrir amb armes una guerra: estem segurs que la Unió Europea ha fet tot el possible, en matèria d’intermediació, per provar d’evitar aquesta bogeria salvatge de la guerra iniciada per Putin? No ho puc saber, clar: ningú no ho podrà saber, del cert, això. Només sé —això sí— que, quan me’l tornaré a trobar, hauré de donar-li la raó a un amic català que fa un parell de mesos hi bromejava: «Hi haurà guerra a Ucraïna. Segur. Posa-t’ho a la butxaca: seguríssim. Tu compta: l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat és... Josep Borrell. Josep Borrell! I figura que és ell qui ho ha d’arreglar! Ja ho veuràs, Joan: hi haurà guerra segur.»

En fi... Ho sent. I demane disculpes preventivament si ningú s’hi pot sentir ofès. Però segons quines coses crec que s’han de plantejar sense embuts ni subterfugis: amb claredat. Qui mercadeja amb armes és còmplice de la guerra. Agrade o no agrade, em sembla que no hi ha discussió possible en això: perquè també ací diria que ha de ser d’aplicació el cèlebre i taxatiu «no és no». I no a la guerra vol dir no a la guerra: no a les armes, no a la violència, no a la mort; decididament no al mercadeig de «material militar ofensiu».

No és no: no a la guerra.