café del temps / OPINIÓN
No a la guerra
12/02/2022 -
Ucraïna queda lluny. Molt lluny. Massa lluny. Per això, el nivell de preocupació que ara mateix ens produeix el clima de tensió militar creixent que s’està covant a la frontera entre Rússia i aquest país és només —per dir-ho a la manera de les convencions simbòliques— groc o taronja: no arriba encara al roig ni, per descomptat, al negre.
Però potser Ucraïna no és tan lluny com sembla —no tan lluny com creiem. En un món interconnectat i globalitzat com el nostre, les distàncies tendeixen a escurçar-se i minimitzar-se: per a bé i per a mal. Fa tres o quatre segles —posem per cas: el 1648, quan els cosacs liderats per l’ataman Bohdan Khmelnitski, aliats amb els tàrtars de Crimea i els russos de Moscòvia es van revoltar contra la dominació polonesa i es va crear una nova concepció per un territori cosac autònom amb la denominació d’Ucraïna (que vol dir ‘el nostre país’, en ucraïnés)... Fa tres o quatre segles, dic, a les nostres latituds una guerra a la remota Ucraïna devia passar pràcticament desapercebuda als ulls dels nostres avantpassats. Si de cas, podia ser un motiu anecdòtic de conversa entre l’escassíssima minoria informada que potser en podria rebre notícies remotes... Però ara, en canvi, l’eventualitat d’un conflicte bèl·lic a Ucraïna ens afectaria de ple: afectaria de ple —poderosíssimament, fins a l’extrem de la fatalitat més absoluta— els usos, els costums, les transaccions comercials, les rutines, els ànims i les esperances de tot Europa. I aquest, evidentíssimament, és un luxe que ningú no s’hauria de poder permetre.
Ens ho ensenyen els llibres d’història, sempre a bou passat: totes les guerres —totes les formes de la violència premeditada, organitzada i sistemàtica— tenen un període d’incubació més o menys clar, notori i palmari. I es desencadenen sobre la base de fanatismes i totalitarismes ideològics, sovint de base identitària, calculadament generats, nodrits i arrelats al servei d’interessos econòmics patents, concrets i definits: uns interessos que —per descomptat— afecten les mans i les butxaques dels dirigents que provoquen, declaren i lideren les guerres, més que no les mans i les butxaques fràgils dels pobres desgraciats que disparen les armes que els donen contra altres desgraciats armats que hi pateixen, igualment, l’horror de la sang, el dolor, la fam, la frustració, la humiliació, la indignitat, la destrucció, la ferida, l’amputació, l’esgarrament, la mort, el dol, la podridura.
La guerra és la irracionalitat, l’animalitat, l’atavisme. Imposa sempre, amb la seua macabra dialèctica de brutalitats, una lògica de l’absurd en què la humanitat, la tendresa, la compassió i la raó acaben esvaint-se: de manera que les conductes més pèrfides, execrables, aberrants, criminals i abominables poden arribar a produir-se —i reproduir-se!— en una demencial escalada d’atrocitats que, perversament retroalimentades entre els bàndols contingents, assoleixen indefectiblement misèria, maldat, crueltat i monstruositat infinites. Tenen, en qualsevol cas, un resultat cert, segur, indefectible. La mort: la mort massiva de persones, la majoria joves.
És una evidència que convindria no oblidar: la raó i la paraula és la vida; la guerra i la violència és la mort. I no hi ha cap idea, cap projecte, cap abstracció, cap interés, cap valor, cap doctrina ni cap dogma que valga més que el prodigi d’una sola vida humana. Perquè... Heus-ne ací el bé suprem: la vida. Ho sabia formular com cal, tot açò, el senyor Joan Fuster, de Sueca, quan suggeria, per exemple: «Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.» O: «Pàtria —també— és guerra: id est, comerç, tant com condecoració i cementiri.» O: «No hi hauria “patriotes” si no hagueren d’encarar-se amb uns “patriotes” rivals.» O: «Ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.» O, encara: «Bé està tenir una “pàtria”, natural adoptiva o militar: cadascú s’apanya com pot. Però els “patriotismes” ¿no són una hipertròfia?»
No m’ho he pogut llevar del cap, mentre he anat observant l’increment de la pressió geopolítica de l’OTAN, la mobilització dels militars russos, les imatges sobre el conflicte a la conca de Donbass, el desplegament de drons de combat, les advertències i amenaces creuades, els exercicis militars a Bielorússia, l’enviament de carregaments d’armes i municions americanes a Ucraïna, el bloqueig de les forces navals, les temptatives d’acord frustrades... Fa l’efecte que torna: que de fet ja ha tornat l’amenaça d’una nova Guerra Freda amb implicacions d’abast planetari. És com si en els últims dies hagueren ressuscitat els vells fantasmes de la por a l’apocalipsi nuclear. I també en açò Joan Fuster va redactar una sentència que sembla pensada per a la situació present: «Feia massa temps que la humanitat havia perdut un dels hàbits més antics de la civilització cristiana, la creença en una fi del món immediata; i ara ja podem reprendre’l.»
O no. Potser la cosa no és per a tant, i les alarmes —roges, taronges o grogues— són del tot injustificades. No ho sé. No ho puc saber. Sé només (a la vista dels antecedents històrics) que en moments d’incubació de tensions com el present, tal com ha assenyalat el president dels Estats Units d’Amèrica Joe Biden, «les coses poden embogir molt ràpidament». Precisament per això, potser convindria recordar emfàticament —per terra, mar i aire— que les úniques guerres bones, productives i profitoses en la història de la humanitat són les que mai no s’han arribat a produir: les que es van poder evitar gràcies a la diplomàcia, la negociació, les converses i les transaccions polítiques. Vull dir: que crec que és ara —just ara i no més tard— el moment òptim per a exigir, reclamar i vindicar «sí a la paraula, sí al diàleg, sí a la política, sí al trellat, sí a la tendresa, sí a la vida.» Per favor: «No a la guerra.»
Noticias relacionadas
