café del temps / OPINIÓN
I tot això qui ho paga?
9/04/2022 -
Diuen que quan Josep Pla va arribar per primera vegada a Nova York, allà per l’any 1954, va quedar bocabadat davant l’espectacle dels gratacels, els llums, els comerços, el trànsit dels cotxes i el dinamisme de la gent. I que, a la vista d’un tal espectable, de seguida va inquirir, quasi instintivament: «Escolti, i tot això, qui ho paga?»
La pregunta planiana era, per descomptat, absolutament pertinent. Perquè és una evidència que darrere de qualsevol empresa humana amb una mínima entitat hi ha, indefectiblement, la qüestió de l’economia: uns costos, unes formes de finançament, unes despeses, unes transaccions, uns interessos, unes operacions, unes activitats lucratives, unes especulacions, uns engranatges comercials... En definitiva: unes determinades formes, maneres i expectatives de la compravenda. I això, tant en la base de l’esplendor de Manhattan com darrere de l’accident nuclear de Txernòbil: tant en els projectes i les realitats més excelses conquerides pel progrés com en les misèries més lamentables de la condició humana. Algú paga; i algú cobra. Per a bé o per a mal —hi insistim— hi ha sempre una dimensió econòmica en els assumptes de la vida en societat que resulta imprescindible per a abastar una completa comprensió dels fenòmens de la història.
També la guerra —sobretot la guerra: qualsevol guerra!— respon a aquesta senzilla, trista, bàsica, interessada i evidentíssima realitat. Perquè la guerra comporta, també, «uns costos, unes formes de finançament, unes despeses, unes transaccions, uns interessos, unes operacions, unes activitats lucratives, unes especulacions, uns engranatges comercials i, en definitiva, unes determinades formes, maneres i expectatives de la compravenda» (per dir-ho de la mateixa manera que en el paràgraf anterior). Resulta, per tant, del tot pertinent, enmig de la inevitable commoció i indignació que inevitablement ens provoca aquest macabre drama de la guerra a Ucraïna, posar el cap fred ni que siga un instant i preguntar-nos, a la manera de Josep Pla: «I tot això, qui ho paga?»
I si parem a pensar-ho resulta especialment pertinent preguntar-nos-ho, això («qui paga la guerra?»), perquè en la resposta potser hauríem d’admetre que aquesta guerra nostra entre Rússia i Ucraïna, en realitat, l’estem pagant entre tots: vosté i jo, per exemple, sense anar més lluny. Perquè, volent o no, vostè i jo estem pagant i alimentant indirectament aquest monstruós i abominable negoci de la guerra. I és que, ben mirat —aquesta és la cosa—, mentre totes i tots enarborem amb una mà la bandera de la pau i la dignitat en contra de l’inadmissible invasió que la inqualificable gent del Kremlin ha perpetrat contra Ucraïna, amb l’altra mà ens rasquem la butxaca i continuem pagant, displicentment, el petroli i el gas que Rússia ven a Europa.
L’assumpte, de fet, he dividit, com se sap, Europa en dos. Hi ha països com Alemanya que no poden trencar per complet en la relació comercial amb Rússia, perquè en depenen inevitablement, energèticament parlant. I n’hi ha d’altres, com ara França, que sí que reclamen un embargament complet per tal com disposen de centrals nuclears —o formes alternatives del mercat energètic—, sense una dependència tan directa i absoluta del gas i el petroli rus. Però, ben mirat, en aquest joc d’amenaces, agressions i males voluntats que és sempre la guerra —també en el pla estrictament econòmic—, les sancions fins ara arbitrades contra Rússia, com a estratègia per a asfixiar-ne l’economia, estan tenint un resultat més aïna discutible.
Heus ací la trista nuesa del rei: les mesures adoptades no estan asfixiant tant l’economia russa com la de la mateixa Unió Europea. Perquè el fet és que, mentre tutti quanti —entre els dirigents polítics, em referisc— eleven als altars de l’heroïcitat el president Volodímir Zelenski i, embolcallats amb la sabuda bandera blavigroga (que representa el blau del cel sobre el groc dels camps de blat de les estepes ucraïneses), apel·len emocionadament a la justificació, la provisió i el mercadeig de les armes d’acord amb la boja dialèctica de la mort, la venjança i la destrucció que tota guerra genera... Mentre fan tot això, dic, resulta que dels fons europeus continuen arribant a Rússia la broma de 700 milions d’euros —al dia!— per la compra de gas i petroli. Sí, aquesta és la xifra segons l’estimació de JP Morgan per a l’oficina estadística de la Comissió Europea Eurostat: 700 milions d’euros... Cada dia! I aquests milions i milions d’euros, evidentíssimament, són uns diners que serveixen, directament o indirecta, per a finançar la salut econòmica de Rússia i, en conseqüència, la monstruositat de la guerra derivada de la invasió d’Ucraïna.
Heus ací, per tant, una altra cara decisiva d’aquesta guerra europea nostra: la de l’economia. Mentre la gent mor indignament amb bombes i projectils pels carrers i pels camps dels pobles i les ciutats d’Ucraïna, el conflicte bèl·lic soviètic ofereix, en paral·lel, un evident transsumpte en l’esfera empresarial i financera. Fet i fet, Alemanya, per garantir el subministrament de gas rus, ha pres aquesta setmana el control de la filial alemanya de Gazprom. El Govern de Berlín hi ha jugat les seues peces amb astúcia i ha posat Gazprom Germania davall la tutela i el control de l’Agència Federal de Xarxes, que és l’organisme encarregat de supervisar les xarxes elèctriques. És, aquesta, de fet, una mesura dràstica: imprescindible per a garantir el subministrament d’energia provinent de Rússia. Perquè en aquest tauler d’estratagemes que sovint és l’economia internacional, el Govern Alemany havia descobert que Gazprom, la gegantesca societat gasística russa, havia venut la filial alemanya a una empresa amb seu a Sant Petersburg, sense informar el Govern alemany ni demanar-ne permís. I clar: si la filial alemanya fora liquidada o declarada insolvent, caducarien d’ofici el contractes de subministrament, i ja no s’haurien de respectar les condicions ni els preus acordats per a la venda del gas rus a Alemanya. I Alemanya hauria de pagar el gas d’acord amb el preu del mercat mundial, que s’ha multiplicat en els últims dies. Més encara: hauria de negociar, també, la moneda amb què hauria de pagar aquest gas a Rússia. I ningú no dubtaria que Rússia hi faria valdre l’opció del ruble per reforçar la salut de la seua moneda, etc.
En fi... Aquest és el fet, en qualsevol cas: mentre joves, adults, vells i xiquets estan perdent la vida en la guerra, el gas continua sent necessari i els negocis no deixen de ser negocis. Les sancions econòmiques a Rússia van tenir un cert efecte al principi, molt probablement. Però aquest efecte s’ha anat diluint a ulls vista: perquè és Rússia qui té en realitat la paella pel mànec per raó de la dependència energètica: la paella energètica d’Alemanya, molt particularment. I sí, d’acord: s’ha acordat no facilitar material militar a Rússia, s’han cancel·lat els vols a Europa, s’han confiscat els béns de luxe, s’han bloquejat els actius financers dels oligarques, s’han congelat els fons russos del Banc Central Europeu (entre els qual, 630.000 milions d’euros que Rússia no ja podrà fer servir per a la guerra), s’ha apartat una part important de la banca russa del el sistema bancari internacional (la famosa Society for World Interbank Financial Telecommunication, SWIFT). Sembla clar que l’economia russa va encaixar al principi un colp dur i en va quedar ressentida. Sens dubte: tant que el ruble, la moneda russa, es va desplomar i va arribar a caure un 60% respecte de l’euro i el dòlar. Tanmateix... Tanmateix hi ha prou a consultar l’evolució del canvi de divises per a comprendre que el ruble no solament ha aconseguit revertir aquesta clara tendència de devaluació, sinó que en els últims ha assolit nivells superiors i tot als que tenia a l’inici del conflicte.
Si el 24 de febrer, quan va començar la invasió, per als russos comprar un euro costava 95,7175 rubles, les mesures econòmiques d’embargament van aconseguir que el 28 de febrer els costara ja molt més car: 115,4842 rubles. Tot apuntava que l’embargament estava ofegant l’economia russa, efectivament, perquè el 10 de març el ruble es debilitava tant que per a comprar un euro calien ja 133,4275 rubles. Però no: a partir d’aquest dia es va produir un punt d’inflexió i el ruble no ha parat ja de recuperar força: el 16 de març, per exemple, per a comprar un euro calien ja només 118,7925 rubles; el 28 de març, 102,7651 rubles; el 31 de març, 92,5931 rubles: i despús-ahir, l’euro es canviava ja per només 83,2396 rubles. És a dir: que el ruble ara com ara val encara més que abans de l’inici de les mesures econòmiques acordades contra Rússia! Per comptes d’ofegar Rússia, tot sembla apuntar que les mesures coercitives i d’embargament, en realitat, a hores d’ara estan passant-li molta més factura als europeus que no als súbdits de Putin.
I això, per què? Els experts amb qui he parlat sobre la qüestió em diuen que, entre altres causes, cal buscar la fortalesa resilient de l’economia russa en el fet que no tot el sistema financer i bancari va quedar aïllat a l’hora de la veritat. Sospesen el 70% de la banca va ser apartada, en efecte, del SWIFT. Però un 30% dels sistema financer rus, per contra, no hi ha estat afectat. Per exemple —ai!—, Gazprombank, entitat bancària vinculada a la societat gasística, no ha estat en cap moment sancionada per occident. Entre altres coses, perquè és l’entitat per mitjà de la qual es vehiculen els pagaments pel gas rus del gegant estatal Gazprom que Europa consumeix i continua pagant. Tant és així que, davant la petició de Putin de cobrar el gas en rubles (i no en euros o dòlars) l’acord a què s’ha arribat aquesta mateixa setmana consisteix a pagar per mitjà de comptes bancaris especials en Gazprombank amb monedes occidentals, però de manera que aquesta entitat bancària russa puga canviar els euros per rubles en el mercat de divises de Moscou abans de transferir els actius monetaris, ja en rubles, a la societat subministradora del gas, Gazprom.
Aquesta mena de coses convé saber-les i dir-les, crec: perquè mentre uns es juguen la vida en la guerra, altres comercien amb armes; mentre uns apel·len a la dignitat i l’heroisme, altres negocien fórmules de compravenda; mentre uns perden fills, dones, pares o germans, altres juguen al monopoli de les finances amb un bé de primera necessitat com és l’energia; mentre uns han d’abandonar per sempre mai més la casa i la vida que tenien, altres hi troben una manera de lucrar-se, de reforçar les quotes de poder polític i econòmic, o de millorar a l’alça aquest o aquell concret i misteriós índex borsari.
Sí. Davant l’abominable espectacle de la guerra, convé també fer-se la pregunta planiana: «I això, qui ho paga?» Ni que siga per a comprendre que hi som nosaltres, en realitat, els pagadors. I que precisament per això potser tenim dret a preguntar-nos, en relació amb aquesta maleïda guerra, els costos, les formes de finançament, les despeses, les transaccions, els interessos, les operacions, les activitats lucratives, les especulacions i els engranatges comercials... Ço és: «Qui hi està fent negoci, amb la mort i amb la vida de la gent?»
Noticias relacionadas
