Nit de Nadal

El senyor Enric Plorava. Plorava amargament. A pesar de l’edat provecta i del seu posat sempre elegant i digne —de senyoret amb envejable prestigi social—, plorava. Plorava en silenci. Com una criatura. Per culpa d’aquell bac estúpid a l’escala mecànica del Centre Comercial se li van esquerdar un parell de vèrtebres. «S’ha d’operar», havia sentenciat el metge. Però l’operació es veu que no havia eixit bé i la medul·la n’havia resultat d’alguna manera danyada. Prompte faria cinc mesos d’allò: cinc mesos d’aquella vida que no era vida en una habitació d’hospital. Postrat, sense poder moure les cames. Connectat a aquella maleïda gometa que li anava inoculant sèrums, fàrmacs i calmants de tota classe dins les venes. I ara, també, amb les ulleretes de l’oxigen dins del nas. Perquè un maleït virus hospitalari l’havia infectat de mala manera i feia dies que patia i patia i més patia, amb els pulmons embassats, plens de líquid i mocs. Ofegant-se.

Amb una petita grua dissenyada per a casos com el seu —disfuncionalitat motora combinada amb una voluminosa còrpora—, els auxiliars d’infermeria l’alçaven del llit cada matí i l’aparcaven a la butaca del racó de l’habitació, al costat de la finestra. Fins que, a mitjan vesprada, el desfici es feia insuportable —dolor integral de la carn, els ossos i les vísceres— i, novament amb l’ajuda de la grua, el tornaven al llit.

—Ja està bé, senyor Enric! —l’havia escridassat aquella nit un infermer malcarat, que li havia pres mania des del primer dia—. No comprén no pot estar queixant-se a tota hora? No està vostè sol a l’hospital. Estem desbordats. I, damunt, avui és la Nit de Nadal!

Ell què voldria? No era per gust, precisament, que donava quefer. S’ofegava. I se sentia morir. L’opressió dels pulmons era insofrible. No podia alenar. I en l’esforç de cada inspiració i de cada expiració els bronquis li regurgitaven com si foren sacs de gemecs. Feia setmanes que havia perdut, per pura claudicació de la vida, aquella por cerval a la mort que sempre l’havia turmentat. La por, ara, en canvi, era molt més senzilla: tenia por no a la mort, sinó únicament al procés dolorós de morir; de morir ofegat, enmig d’aquella simfonia macabra de gemecs alveolars. Tossia com un gos. Com una cabra malalta. Però no aconseguia arrancar cap flegma de dins aquell maleït dolor que li omplia el pit. «Tos ferina», li va vindre al cap, en una d’aquells expectoracions inútils. I el torturava fins a la desesperació la impossibilitat de respirar, amb tot aquell cúmul rossolls rogallosos ressonant-li dins del pit.

No ho podia resistir més. Sabia que aquell infermer de guàrdia l’amonestaria severament, per molestar el descans del company d’habitació. Però necessitava ajuda. Urgentment. Volia implorar assistència química que li estalviara aquell patiment. O no: potser volia, només, una mica de compassió. No sentir-se sol, absolutament sol, en aquell difícil moment. Perquè notava que havia arribat als límits de la seua biològica capacitat de resistència. Per això: per això s’havia regirat sobre el llit buscant el polsador del timbre d’emergència i havia estirat el braç en un últim esforç infinit. Però, incapaç de dominar els propis moviments, s’havia desequilibrat, el tronc havia rodat sobre si mateix i tot ell, tan grandot com era, havia caigut de dalt del llit baix. Amb el braç empresonat entre el propi pes i la dura gelor del sol de terratzo, va sentir un dolor triangular, agut i amargant, a l’interior de l’avantbraç. I va saber de seguida que, amb tota probabilitat, se’l devia haver trencat, el braç.

Per això plorava, el senyor Enric, amargament, en silenci, com una criatura, en la Nit de Nadal, mig nu, sondat, definitivament claudicat i ignorat al terra d’aquella habitació d’hospital: pel dolor del cos i de l’ànima. Sí: també de l’ànima. Perquè en cinc mesos que feia que estava ingressat, la filla —l’única filla que li quedava— només l’havia anat a visitar dos o tres voltes. Havia intercanviat amb ell a penes unes poques paraules buides i adotzenades. Desangelades. Amb fredor glacial indissimulada. «Si el meu Enric i la meua Crsitina visqueren tot seria diferent», se’n va lamentar el senyor Enric, entre sospirs, des del terra de l’habitació, just en la frontera de la inconsciència. Júlia, la filla, mai no li ho havia fet explícit, però era evident que d’alguna manera el culpava de la mort del germà i de la mare. Fet i fet, pare i filla havien separat els camins de la vida i pràcticament no tenien ja relació, des de la traumàtica desaparició del fill i de la dona, el germà i la mare d’ella: del jove Enric, el primogènit, l’alegria de la casa. De la bellíssima Cristina, l’amor. Com de dolorosa n’havia estat l’absència!

El dolor de l’esperit va venir acompanyat aleshores d’un dolor encara més punyent al centre del pit: una opressió marejant, que se li estenia amb inversemblant intensitat cap al coll i la mandíbula, primer, i tot seguit també cap al braç esquerre i la panxa. Tan gran era el malestar que patia que, mogut per un rar instint, va deixar de plorar. I hi va prendre consciència que per fi li havia arribat el moment. La mort el venia a trobar precisament en una nit tan assenyalada i tan especial com aquella: la Nit de Nadal. De sobte, tots els dolors se li van dissipar, alhora. Va trobar un benestar físic balsàmic, impensable, prodigiós. Celestial. Menat per aquella sensació indescriptible de pau, es va deixar endur cap a una mena de son profundíssim. I just a la porta d’ingrés en aquell nou estadi de repòs últim i definitiu, com en una confusa barreja de somnis i records, dins del cervell se li va fer de dia. Una llum intensa i encegadora semblava convocar tots els colors imaginables i inimaginables. I, enmig d’aquella llum inenarrable, se li van fer presents, capriciosament, sense ordre ni concert, una rere l’altra, imatges i més imatges de les nits de Nadal que havia viscut des que era xiquet fins a aquell darrer dia.

Amb una claredat que esborronava, va tornar a veure el rostre de la seua iaia Maria, tot solcat per arrugues que eren camins de vida i d’experiència. El foc encés, l’olor entranyable de les carxofes i les xulles alegrement rostides a la brasa. El pare contant una vegada més aquella història tan divertida del convidat que es va haver de menjar la paella sense cullera, amb la closca d’una clòtxina. La mare cantant nadales amb el seu somriure jovenívol i lluminós, mentre tocava les castanyoles nacrades, cosides amb titetes de pell marró. La tia, parant taula per a tota la família, amb mil i un detalls decoratius que vestien la casa de dalt a baix amb la fantasia del Nadal. Les safates plenes de nous, figues seques, avellanes, panses i dàtils que l’altra iaia oferia a les postres del sopar. El odonyat de la senyora Teresa. El rostre bellíssim de la seua Crsitina, encara adolescent, que se’l mirava, a ell, amb ulls inquiets i enamorats, al replanell de l’escala, just abans d’entrar per primera vegada a casa dels pares per a ser presentada en família. La tendresa de les mans tèbies, enllaçades per davall la taula, els dits amorosament enjogassats. Aquella botella de cava mal oberta que va acabar dutxant cap i tot el pobre oncle Pere, sempre sobri i digne. La primera Nit de Nadal amb el fill Enric ja vingut al món, encara un bebé, plora que plora. Aquella volta que se li van cremar els calamars farcits i tota la família va haver de sopar, entre rialles, només corfolls de ceba torrada a la brasa amb anxova i un raget d’oli. El record dels crits eufòrics dels xiquets en el moment litúrgic que, des del sostre de l’antic cine municipal, feien caure una pluja abundosa de globus de totes les mides i tots els colors, al final del concert de Nadal, quan la banda de música i el cor infantil interpretaven «El dia Nadal». El sabor del torró blanet que la tia Isabel portava cada any de Xixona. L’abric que la mare li cordava amorosament per a combatre el fred, a l’eixida de la Missa del Gall. El primer arbre de Nadal. L’escenari del Tirisiti, amb la ciutat d’Alcoi, el barranc del Cint, la lluna, les estrelles...

I, així, milers d’imatges, de rostres, d’instants viscuts. De detalls recordats. Tots mesclats i sense solució de continuïtat: de la primera infantesa, de l’adolescència, del temps de la joventut, de l’edat madura, dels anys vells... L’olor de l’anís dels pastissos de moniato, el sabor exquisit dels pastissets d’ametla al vent; el carquinyols; la tonadeta de la loteria que mai no tocava, l’espectacle de les llums de Nadal decorant les avingudes d’Alacant; les estrenes de la iaia; l’olor de les castanyes torrades; el crit d’aquells xiquets presentant el concert de Nadal de la Filharmònica desitjant bones festes als assistents.

És així que el senyor Enric va comprendre, just en el seu últim instant abans del no-res, des del terra de terratzo d’una habitació d’hospital, que en aquella llum inexpressable i en totes aquelles imatges prodigiosament reviscudes en aquell últim instant previ a l’eternitat, s’estava manifestant això que alguns, per poder-se fer entendre d’alguna manera, en diuen l’esperit del Nadal. I va desitjar, íntimament, que tots els qui encara disposaven del benefici de la llibertat i de la vida —incloent-hi aquell infermer malcarat que li havia pres mania—, el pogueren viure, tan intensament com ell, aquell esperit, cada any, arribada la Nit de Nadal. I que, en la mesura que els resultara possible, aconseguiren atrapar i fer pròpia, amb plenitud de consciència, l’estranya quimera de la felicitat que any rere any propicia la Nit de Nadal.

És just aquest desig últim del senyor Enric el que voldria compartir, un any més, en un dia com el d’avui. Bon Nadal. I ben vostra, la quimera de la felicitat.