La pandèmia se’n va... com la taca de la magrana! Comencem a perdre el compte de la quantitat d’onades de contagis que estem travessant. Diuen que estem ara en la cinquena onada. Però podem garantir del cert que no és, en realitat, la quarta? O, segons com, la sisena? Potser no importa: importa —això sí— que en les últimes actualitzacions de dades facilitades per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, es compten més de 3.000 PCR positius diaris i una incidència acumulada que, en el cas dels joves entre 15 i 29 anys, assoleix xifres de més de 1.400 casos per cada 100.000 habitants: una barbaritat.
La sort és que, a mesura que avança la vacunació es redueixen espectacularment els casos de Covid-19 amb complicacions hospitalàries, els ingressos en UCI i —la cosa més important— les defuncions. En la part positiva de la balança tenim que 3.062.521 persones han rebut ja almenys una dosi de la vacuna contra el coronavirus al País Valencià. I la pauta completa d’immunització (dos dosis per a Pfizer, Moderna i AstraZeneca; o una dosi de Janssen) ha arribat a un total de 2.548.414 persones. Valga això, segons sembla, a pesar de l’índex desorbitat de contagis, s’han produït només dos morts per coronavirus en l’última setmana.
Per dir-ho curt: la diferència entre vacunació i no vacunació està determinant, ara mateix, en una mesura no poc important, la diferenciació entre la vida i la mort. Per això, mai com en el temps present hem viscut una situació tan interessant per a mostrar i demostrar pedagògicament la importància de les vacunes. De la vacuna depén no solament la possibilitat de supervivència en cas de contagi, sinó també una relativa tranquil·litat a l’hora de dur a terme les nostres activitats quotidianes: eixir a comprar, prendre café, seure en una terrassa, entrar a una sala de reunions, assistir a un concert, banyar-nos, trobar-nos amb els amics, anar al nostre lloc de treball, fer esport, passejar, viatjar...
Tanmateix, hi continua havent negacionistes: negacionistes de la malaltia i negacionistes de les vacunes. No és que en siguen molts, per les nostres contrades, si ho comparem amb altres regions del món (he llegit estudis que parlen d’un percentatge d’acceptació de la vacuna que no supera el 64,6% als Estats Units d’Amèrica i un 30,4% a Rússia). Però n’hi ha. A pesar de les evidències, hi ha encara negacionistes. La burrera és molt tossuda, sembla que.
És així que es generen notícies, llegendes i rumors que ens parlen de persones que s’han negat a vacunar-se: «No vull. I ningú no em pot obligar. El meu cos és meu. I soc jo qui decidisc quina porqueria m’hi poden inocular i quina no!» L’argument és lícit, convincent, inapel·lable. Anit em contaven que l’havia esgrimit un professor jove, «de no sé on», quan el van citar al centre per a vacunar-lo. «I veus? Ara diu que l’ha arreplegat, el cuc. I que l’han hagut d’ingressar a l’UCI. I que està tan remalament. Que no saben si ho conta!»
N’hi ha casos com cabassos: «Mira! Jo he sentit en les notícies el cas de Tricia Jones, una dona de quaranta-cinc anys que no es va voler vacunar perquè tenia por dels efectes secundaris: tot allò que deien dels coàguls i les trombosis i no sé què. El metge i la família li van insistir perquè es vacunara: “Xica, dona, vacuna’t, que és per bé!” Però ella no va voler. I un dels seus fill va, i es contagia, i li ho encomana a sa mare. I es mor! Amb 45 anys i dos fills, va i es mor! Diu que sa mare de la xica (la iaia dels xiquets) va eixir per la tele contant-ho, plorant. Esgarrada. Contava que la filla, mentre s’ofegava i s’estava morint, encara li deia: “Ai, mama, tenies raó amb la vacuna! He sigut una irresponsable!” I la dona li contestava: “Ai, filla! No vull que em dones la raó: vull que visques!” Però no. No va poder ser. I es va morir. Per no tindre la vacuna.»
La veritat: no sé què hi ha de veritat i què de llegenda moralitzant en aquestes històries que ara es conten. Sé, tanmateix, que si aquestes que acabe de recontar no són certes, n’hi deuen haver desenes d’equivalents rigorosament certes. Així les coses, s’ha de ser molt temerari —a més de molt molt molt burro!— per a perseverar en els postulats del negacionisme i continuar abraçant la dissidència contra les vacunes.
I tanmateix, existeixen. Els negacionistes existeixen. Tossudament. Irreductibles. Segons apunten els qui ho han estudiat i tenen el fenomen apamat, sembla que hi ha tres tipus de negacionistes antivacunes: els qui dubten, els qui es resisteixen i els qui rebutgen frontalment i decidida la vacunació apel·lant al concepte d’una presumpta llibertat sanitària. Els dos primers grups encara poden acceptar ser informats i canviar d’opinió, però els tercers no hi ha manera de fer-los raonar. Es tanquen en banda. Es neguen a atendre cap tipus d’argument i menyspreen qualsevol coneixement científic que puga qüestionar les teories de la conspiració delirants que volen prendre com a axiomes. I és precisament en aquests casos on es planteja un dels grans reptes que queden per davant en la gestió de la present la pandèmia: com es poden combatre les actituds anticientífiques dels negacionistes empedreïts, sent com és que es neguen fanàticament i rotundament a atendre cap tipus de raó?
I mentrestant, les estadístiques no deixen d’avalar l’efectivitat de les vacunes. Ara com ara més del 70% de les persones ingressades en unitats de cures intensives per Covid-19 són pacients amb més de 50 anys que no s’havien vacunat. Ja s’entén: no pocs d’aquests perquè al seu dia es van negar a posar-se la vacuna. La decisió és —hi insistisc— respectable, legítima i inapel·lable: el cos els pertany i la decisió de vacunar-se, també. Però hi ha un detall que no es pot menystenir en la valoració d’aquest assumpte: això dels negacionistes, qui ho paga? Ho paguem entre tots? O ho paguen ells només? No vull dir ara el cost en morts, en salut, en patiment, en tragèdia, en dolor, en nous contagis i en noves víctimes innocents. No. Vull dir, molt més concretament i prosaica: el cost de les atencions sanitàries que el sistema de salut públic ha de dispensar als qui es neguen a vacunar-se —per la paranoia que siga—, qui el paga? Qui l’hauria de pagar?
Ja ho sé, que segurament és de mal gust, quan es parla de salut, parlar de diners i posar-se a fer números. La salut i la vida d’una sola persona —ai!— valen més que tots els diners del món, i pobre qui no ho sàpiga comprendre, això. Però euros són euros. I a qui no li pica el cor potser li cou la butxaca. Una dada objectiva és que, mentre el cost d’una vacuna està entre 30 i 40 €, el de l’assistència en UCI d’un pacient pot costar —segons els dies de cures intensives, i al marge de patiments, resultats i seqüeles— entre 8.000 i 50.000 €. I clar: ja han aparegut les primeres veus que suggereixen que potser en el sistema sanitari s’haurien de començar a plantejar mesures impositives per a responsabilitzar econòmicament de les despeses els qui amb actituds negacionistes temeràries es posen en risc ells mateixos —i posen en risc la resta de la comunitat. «No volen posar-se la vacuna? Molt bé: que no se la posen. Però en acabant, quan arrepleguen el coronavirus, que es paguen ells el cost de l’assistència sanitària de la butxaca!»
Hi ha qui compara aquesta situació dels negacionistes irreflexius i arriscats amb la dels excursionistes imprudents que, quan requereixen l’assistència d’un helicòpter per a ser rescatats com a conseqüència d’una negligència, l’han de costejar de la pròpia butxaca en qualitat de responsables civils: per les despeses i els perjudicis que el mateix operatiu de salvament ocasiona. «Per culpa dels qui no es volen vacunar la pandèmia s’allargarà, i s’infectarà més gent, i la pagaran persones que no se’n deuen res. Volen exercir el dret de no vacunar-se? Molt bé. D’acord: però que n’assumisquen les conseqüències. I que després paguen del seu patrimoni tot el mal que fan!»
Jo, la veritat, no m’atreviria a pronunciar-me públicament amb una tal contundència. Entre altres coses perquè sospite que els negacionistes, més que no culpables, són en realitat víctimes ignorants i infelices d’un sistema —cultural, educatiu, mediàtic, polític i sanitari— amb deficiències evidents. Evidentíssimes. I la veritat: negacionistes per negacionistes, no sé si em preocupen més aquests pobres infortunats capaços de creure que un burro vola —ells, de més a més, portaran en el pecat la penitència, i patiran el risc cert de veure castigada tan temerària actitud amb pena de la salut o de la vida!—, o bé els altres negacionistes. Vull dir: els negacionistes que, després de quatre o cinc o sis onades de contagis —després de quasi un any i mig de pandèmia!—, continuen negant-se a racionalitzar i optimitzar la gestió d’aquesta crisi sanitària. Ço és, continuen negant-se a avaluar les pròpies decisions: les mesures adoptades, els protocols activats, les estratègies seguides, els encerts i els desencerts, les alternatives possibles.
M’ho feia observar l’altre dia el sempre lúcid amic Josep Bernabeu Mestre. En un comentari públic sobre la mala gestió que s’està fent d’aquesta pandèmia, el doctor Bernabeu venia a dir: «Des del primer moment calia fer una avaluació objectiva, crítica i independent de què estàvem fent bé i d’allò que no estàvem fent tan bé. Sols així haguérem evitat cometre els mateixos errors onada rere onada. En tot el que duem de pandèmia, lluny de millorar les polítiques informatives o d’intentar fer pedagogia a l’hora de traslladar les mesures que s’han anat aplicant, s’han pres decisions, com ara la retirada de l’obligatorietat de dur la mascareta, que en lloc d’ajudar a consolidar els avanços aconseguits han traslladat la sensació que el mal somni ja s’estava acabant. La ciutadania està desconcertada i desanimada davant del que està passant. En qualsevol situació de crisi, la gestió, inclosa la informativa, resulta fonamental. Està clar que ens hem precipitat en aquesta desescalada.
El problema és que no és la primera vegada que ho fem. Sabíem que, malgrat haver avançat en la immunització de bona part de la població, el risc de patir una nova onada estava ací. En comptes d’extremar les mesures perquè no ocorreguera, hem fet el contrari. Costava i costa creure, per exemple, les noticies relacionades amb l’acomiadament de part dels sanitaris que s’havien contractat per a reforçar el sistema sanitari. Una mesura a totes llums precipitada. Només cal veure com s’està tornat a col·lapsar l’atenció primària, com d’exhaust es troba el personal dels centres de salut pública, o el que està passant amb la creixent pressió hospitalària. Per no parlar de la urgència de recuperar la manca d’atenció que han patit les patologies no Covid durant aquestes mesos, o de les mesures de tot tipus que ja hauríem d’estar aplicant per a prevenir els efectes de la coneguda com a síndrome de la Covid persistent. Afegim a tot això l’espectacle politicojudicial provocat per manca d’un marc normatiu que permeta aplicar les mesures que aconsella l’evidència científica sense córrer el perill de ser anul·lades pels tribunals de justícia. El més trist de tota aquesta situació és que ho estem fent mal quan tenim el coneixement i els recursos per a fer-ho una mica millor, com a mínim...»
La veritat: negacionistes per negacionistes, no sé quins me’n fan més, de por. Arribats en aquest punt de la pandèmia, deixeu-me que ho diga ja clarament i sense subterfugis: com és que els responsables polítics no confien la gestió i la comunicació d’aquesta pandèmia —i, en general, el conjunt de mesures sanitàries epidemiològiques: no solament les pal·liatives sinó també les preventives— a persones amb coneixement de la matèria, com el catedràtic Josep Bernabeu Mestre? Vull dir: que crec que ha arribat ja l’hora de reclamar, d’una vegada per totes, menys imprudència i més intendència, més menys impaciència i més ciència, menys improvisació i més asseguració, menys pallat i més trellat. Altrament dit: menys negacionistes i més especialistes.