Necessite un/a exorcista

Jo sempre m’he tingut per un lògic, allunyat del pensament irracional i deutor de la lectura detallada i l’admiració per la figura de Ludwig Wittgenstein, però ha estat la seua gran nèmesi, Karl Popper, qui va idear la ferramenta que m’ha submergit en un marasme de dubtes i en el convenciment total de què la malastrugança corre pel meu torrent sanguini… això o creure en un karma l’hòstia de punyetero, que em projecta qui sap quin pecat original, heretat d’una encarnació anterior que devia deixar Jack l’Esbudellador com un becari de trinxaire.

El mètode científic es fonamenta en dos pilars fonamentals: la reproductibilitat i la refutabilitat. El primer demana que qualsevol nou coneixement, qualsevulla siga la seua forma de desenvolupament i experimentació, ha de poder ser reproduït tantes vegades com siga possible, per diferents executants, oferint els mateixos resultats. El segon és que tota proposició científica ha de poder ser falsada o refutada, seguint el següent mètode:

Fer una pregunta → Arran d’ella, fer una investigació a fons → Construir una hipòtesi amb els resultats de la investigació → Testar esta hipòtesi amb experiments → Analitzar els resultats i treure’n una conclusió →

Si la hipòtesi és certa → Comunicar els resultats

Si la hipòtesi és falsa o parcialment falsa → Tornar a formular la hipòtesi des de zero.

Popper va ser el fundador del corrent epistemològic anomenat falsacionisme o racionalisme crític, basat en el principi de falsabilitat, segons el qual tota teoria ha de refutar-se amb un contraexemple, i si este no és vàlid, la teoria queda corroborada i acceptada… però sempre provisionalment, ja que el mètode de falsabilitat no verifica una teoria, només diu que no ha estat refutada.

La nit de Reis em va tocar de tallar el tortell decorat amb fruita confitada que amagava al seu interior la figura d’un dels tres mags d’orient i una fava. Ja sabeu de què va la cosa, si toques fava et toca pagar el convit. Vaig tocar fava només afonar el tall del ganivet en la massa tova del pastís. Casualitat. Va sobrar un tortell sencer aquella nit, així és que le meitat va vindre a casa per al desdejuni del dia de Reis, el tall que el va migpartit no el vaig fer jo. L’endemà, preparant colacaos i cafès, vaig trossejar el mig pastís que va sobrar la nit anterior. Només afonar el tall del ganivet de nou, alguna cosa va impedir el seu pas d’un costat a l’altre. Baltasar? Gaspar? Melchor? No, clar, una altra vegada la maleïda fava.

Els tres cotxes que han passat per les meues mans darrerament han desenvolupat, amb mi a dins, una malaltia de llarg recorregut que des de feia molt de temps atresoraven al seu interior. Tots tres s’han “desmaiat” a les meues mans, després de molts kilòmetres amb altres peus embragant.

I estos dos exemples de tests d’experimentació són només una petita mostra de la quantitat ingent de vegades en que la casualitat s’ha convertit en causalitat sobre la meua persona. Conclusió, que ara crec en la malastrugança i cada vegada estic més convençut que em cal una mena d’exorcisme o mesura metafísica per tornar a endreçar la meua vida. El que em porta de nou a pensar en Wittgenstein i Popper, i el seu enfrontament del divendres 25 d’octubre de 1946, al Cambridge Moral Club, en el qual testimonis presents asseguren que Ludwig va brandar un atiador de ximenera com a argument irrefutable de les seues hipòtesis sobre si la filosofia ha de clarificar els contrasentits del llenguatge o bé desentendre’s de la correcció dels enunciats i aportar solucions precises als problemes del món.

Jo puc dir que sóc malastruc o gafe, que el fat em persegueix i tinc dades que ho demostren, però això només són paraules, on estan les solucions empíriques als problemes que eixos actes provoquen? Ara sé que en este món passen coses estranyes. És una de les poques coses que he après de veritat en la meua vida [Ludwig Wittgenstein]. Els grans homes cometen grans errors [Karl R. Popper].

L’any 2001 l’editorial Península publicava l’edició en castellà del llibre de David J. Edmonds i John A. Eidinow El atizador de Wittgenstein. Una jugada incompleta, on s’hi reprodueix l’escena del atiador. Gran lectura, però em continua fent falta un sortilegi efectiu més enllà del llenguatge. Què en sabeu de cap exorcista solvent?