Mona de Pasqua

La Pasqua és, per antonomàsia, la festa de la primavera: de la natura que desperta, mou, renaix i vivifica. Ja els antics hebreus la celebraven, aquesta festivitat de la Pasqua, en recordança de l’alliberament i l’eixida d’Egipte. I encara ara la Pasqua continua formant part del calendari essencial al voltant del diumenge immediatament posterior a la primera lluna plena de primavera.

La Pasqua —hi vull insistir— és la celebració del misteri de la resurrecció: del reviscolament de tot plegat; de la vida ufanosa que torna a brostar, florir i bategar després de la mort simbòlica que significa l’hivern. És, per això mateix, sinònim de festivitat, joia i alegrança; de fecunditat, exultació i gaubança. I és així que la celebrem, precisament, d’acord amb una lúdica litúrgia de comunió amb la natura, per mitjà d’excursions jovials al camp per a berenar la mona, cantant cançons lúdiques, jugant jocs tradicionals, temptejant unes o altres formes de l’amor...

Com sempre, la paremiologia serveix per a reflectir —i recordar-nos— aquesta vital i voluptuosa essència de la celebració de la Pasqua: «A Pasqua miradetes i per Sant Vicent les parelletes»; «Cada dia no és Pasqua»; «Content (o alegre) com unes Pasqües»; «Pensar en la mona de Pasqua»; «Mudat com una Pasqua»; «O Pasqua o res!»; «Ous, ous, bona Pasqua, bon dijous!»; «Pasqua de flors, Pasqua d’amors»; «Pasqua florida, bonicària complida»; «Pasqua florida, esperança nodrida»... O fins i tot —i amb perdó!—: «Si en Falles no folles, en Pasqua no falles.»

No sé els xiquets i els joves d’ara com deuen celebrar la Pasqua. Però per als xiquets i els joves que un dia vam ser els de la meua generació, Pasqua era sinònim de llibertat: d’alegria, bonhomia i felicitat. Els nostres pares, per exemple, s’ajuntaven a berenar amb els amics davall del riurau del Ti Bernat, a Capblanc. I era una festa constatar que aquells pares nostres —tan sobris, disciplinats, ponderats, sensats i seriosos els altres dies de l’any—, trencaven llavors les màscares grises de la quotidianitat. I, mentre menjaven i bevien al voltant de la taula parada dins del riurau, s’explicaven històries i acudits, i reien, i parlaven a crits, i cantaven eufòricament —a plena veu— tot un repertori de cançons tradicionals que no cantaven en la resta de l’any i que es veu que guardaven secretament en la memòria compartida d’un any per a l’altre: «Torna-li la trompa al xic, que li costa molts diners...»; «Ai, xúmbala, catacatxúmbala! Ai, xúmbala del polissó...»; «I el dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxirulo no se li empinava...»; «Estos tres dies de Pasqua són tres dies de jugar...»; «La tarara sí, la tarara, no...»      

Mentre els pares xarraven, cantaven, reien i donaven compte d’un festival gastronòmic a base de —posem per cas— truites, faves tendres, conill fregit, llom amb tomaca, vi, olives, penques en salmorra, coques, entrepans i, per descomptadíssim, la sabuda mona de Pasqua (amb l’ou dur reglamentari), els xiquets que nosaltres érem admiràvem aquell espectacle dels pares celebrant eufòricament la vida. I ja ben berenats jugàvem, en paral·lel, mil jocs —heretats o inventats— en la llibertat de l’era del Ti Bernat, dels bancals, dels canyars o de la platja pròxima. Encara recorde, com si fora ara, després de tants anys transcorreguts, que de nit, en arribar a casa després d’una d’aquelles intenses diades de Pasqua —que solien començar, per cert, amb una partida de pilota a llargues, enconadament jugada pels pares en un dels frontons del Club de Tennis d’Altea—, se’m va ocórrer comentar a mon pare i a ma mare, amb un punt d’innocència i un altre de rebel·lia: «Caram! Que bé ho passeu, eh? Quina manera de divertir-vos!»

No sé si mon pare, sempre recte i formal, va percebre en aquell comentari meu una mena de matís recriminatori, o si és que potser hi va veure, en l’espectacle de la festivitat desbordada que els majors representaven i ens oferien cada any, un potencial perill per al model de bona conducta que sempre volien oferien als seus fills, però el cas és que, amb un to sorprenentment admonitori —el dit índex assenyalant verticalment cap al cel, a la manera de sant Vicent Ferrer—, mon pare em va voler advertir: «Mira: perquè aprengues, fill... Quan és hora de treballar, de sacrificar-se i de ser responsable, un ha de saber treballar, sacrificar-se i ser responsable: com el primer. Però quan arriba el moment de divertir-se, un també ha de saber divertir-se, comprens? Un també ha de saber divertir-se.»

Sí. Ho vaig comprendre. Perfectament. No sé si una mica massa i tot... Perquè amb un tal aprenentatge perfectament integrat en el currículum, quan aquells xiquets que un dia vam ser vam començar a deixar de ser xiquets i, a poc a poc, vam anar ingressant en els dominis verges i incerts de l’adolescència madura i la primera joventut, totes i tots vam trobar en la Pasqua el pretext millor per a les primeres corredisses i excursions en colla: per a les acampades lliures, per als viatges iniciàtics, per a les nits dormides fora de casa, per a les picardies enriolades i, per descomptat, per als primers —tímids, tebis, innocents i maldestres— temptejos en l’art, el delit, la il·lusió, el joc, el desig i l’aventura de l’amor.

Perquè aquest és, en últim terme, el sentit de la Pasqua: que després de la letargia, la Quaresma, el sacrifici, el patiment i la mort, emergeix com una força irrefrenable la commemoració del misteri del renaixement sempitern de la natura. Ço és, curt i breu: la celebració d’una nova primavera. Per això, avui, Dissabte de Glòria, no puc sinó recordar el curiós costum que un dia em va contar que practicava la senyora Teresa Martínez Juan, Teresita la Planxadora, al poble de Santa Pola: el de «trencar el canteret de ressuscitar el Senyor». I és que ara fa uns anys aquesta bona dona em contava que, per celebrar l’arribada de la Pasqua, quan era menuda, després de tota la Quarantena sense poder cantar, tal dia com el d’avui per fi eixia al carrer amb la iaia i la mare a fer roïo. Aquesta —pam dalt pam baix— en va ser l’explicació:

—El Senyor s’havia despertat. I tocàvem: esquelles, tapadores, rastres de llanda, pots... I fèiem això del canteret, també. Per a fer roïo. Ma mare, si tenia una font esportelladeta, o un botijó, o un plat, o un canteret... L’agafàvem i l’esclafàvem a terra! I no l’agranàvem: el deixàvem estar allí vint-i-quatre hores. Abans ho feia molta gent això. Tots! Tots feien roïo per a celebrar-ho. Ara, no. Ara ja no ho fa ningú. Crec que en tot Santa Pola no ho fa ningú, ja. S’ha perdut. Però jo sí: jo encara ho faig. Ho he fet sempre i ho continue fent. Des que ma mare va faltar, ho faig jo. I ho vull continuar fent, comprens? Ho feia ma auela i ho feia ma mare. I després ho he seguit jo. Que abans eren tots els veïns: amb les llandes, i les tapadores, i els pots... I llaços de colors al cap! I anaven corrents com a locos, a fer com si fora una cencerrada... Corrent tots els carrers, amunt i avall. Uiiiiiiii! Era... Però no. Ja et dic: ara ja no ho fa ningú. Ara, sobre les dotze de la nit, isc al carrer, jo a soles, i faig: «Senyor, gràcies per donar-me un any més.» I trenque el canteret. I me’n torne a entrar a casa.

No sé si la senyora Teresa Martínez Juan, Teresita la Planxadora encara viu: vull pensar que sí. Ignore si eixirà aquesta nit a la porta de sa casa, com cada any, a esclafar el seu canteret contra el terra per fer roïo. Sé només que, des que em va contar aquest antic costum seu, no me la puc llevar del cap quan arriba un dia com el d’avui, Dissabte de Glòria.  I que em sembla una preciositat de la vida que no se’n perda mai el sentit: el simbolisme de la celebració del renovellament de la vida. Que és, si fa no fa, allò mateix del vell consell del pare: «Quan arriba el moment de divertir-se, un també ha de saber divertir-se, fill!»

Bon Dissabte de Glòria tinguen. Esclafen contra el terra, sorollosament i en mil trossos si molt convé, totes les misèries esquerdades del passat. Celebren una nova i esplendorosa primavera. Temptegen —com si tornaren a encetar una tímida, tèbia, innocent i maldestra adolescència— l’art, el delit, la il·lusió, el joc, el desig i l’aventura de l’amor. I, si de vostés depén, per favor: no obliden divertir-se com cal. Ni que siga amb el vell, entranyable i enjogassat ritual: «Ací em pica, ací em cou; ací em menge la mona i ací et trenque l’ou!» Perquè, ben mirat, el País Valencià serà de mona de Pasqua o no serà.