Miules

Apuntar les coses és una manera de preservar-les potencialment en la memòria. Perquè l’escriptura és —diríem— com una mena de crossa per a la membrança. Potser per això m’agrada tant el joc d’anar apuntant trossets de vida en les pàgines pautades d’un quadern d’una llibreta o d’un full solt: pel pur plaer de rellegir les anotacions passat un temps i de reviure —amb l’estímul de les paraules anotades, sovint amb lletra inintel·ligible, per la mà llunyana del meu jo pretèrit— fets, imatges, idees, colors, qualitats, textures, melodies, converses, olors, sentiments i emocions que un dia vaig poder experimentar i que, altrament, potser mai més no podria recordar i assaborir.

El cas és que, l’altre dia, mentre revisava les anotacions d’una vella llibreta Moleskine —tapes negres i flexibles, goma elàstica ampla, paper d’ivori ratllat—, vaig trobar una anotació del tot sorprenent, que se’m va tirar als ulls i em va generar una poderosa confusió. Literalment, aquesta: «Les Miules. Quan un està molt... La nit abans, canten. Canta la Miula i dius: “Algú està morint-se”. Canta la miula i avisa que algú s’està morint».

L’anotació, aïllada a l’inici d’una vella llibreta, completament descontextualitzada, no pot ser més intrigant. Sort que una dada em permet situar-la en l’espai i el temps justos. I és que apareix encapçalada per un nom propi revelador: «Maruja Climent, la Paisana». Així, sí. De seguida hi faig memòria: Maruja la Paisana és una dona de Mutxamel, cambrera d’honor de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto, que l’amiga Ali Castelló em va presentar a finals de febrer de 2020, tot just abans del principi de la pandèmia, una vesprada memorable en què em vaig dedicar a fer entrevistes etnopoètiques en aquest poble de l’Alacantí.

Recorde que la mateixa Maruja ens va explicar que sant Pasqual, als seus devots, sempre els avisa una mica abans de morir amb tres colps: «Pom, pom, pom.» El seu testimoni era d’aquells que aborronen i difícilment s’obliden: «Mon pare em contava que quan ma auela estava morint-se, ell els va sentir, ben clars, de nit, els tres colps de sant Pasqual. “Pom, pom, pom”. I al sendemà al migdia la dona va faltar». Això de sant Pasqual, sí, és relativament prou conegut. Però... I les miules? Què deuen ser les miules?

Francesc Gisbert, alquimista de fantasies, en parla de passada en un article —marca de la casa— que porta per títol «Els monstres han tornat». Hi diu, exactament: «El Pardinot, una espècie de donyet sense casa que erra pel món, grunyint i gemegant, m’ha recordat el mite de les miules, unes criatures que s’escolten algunes nits, pròximes a Tots Sants, pel poble de Mutxamel i Sant Joan d’Alacant, i que emeten un so entre el mussol i el gat, propi de les ànimes en pena».

Però, què són aquestes «criatures», exactament? Són conegudes més enllà de Mutxamel o constitueixen un endemisme exclusiu del Camp d’Alacant? Una consulta ràpida al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll m’il·lustra que a Mallorca una miula és, simplement, una «veu humana aguda i forta». «Vaja una miula que té aquesta dona!», és l’exemple que s’hi reporta. Però no hi ha cap referència més. Per la seua part, el Diccionari normatiu valencià identifica la miula amb el cornudet o Otus scops, «de dimensions menudes, plomatge gris marbrenc, cap arrodonit amb dos plomalls, ulls grocs, bec negre blavós molt encorbat, bàsicament insectívor». I, tafanejant per Internet, novament des de Mallorca obtinc la notícia que l’ornitòleg Joan Mayol i Serra identifica la miula amb l’au Athene noctua, que no és sinó el mussol comú. Hi aporta, tanmateix, la descripció següent: és «com un mussol sense orelles i cap quadrat. El seu nom fa referència al crit. Pareix que cria i tal vegada estigui en expansió, a ponent de Ciutat».

Aquesta idea que el nom (miula) «fa referència al crit» té tot el sentit del món si tenim en compte que ja des del valencià medieval podem documentar miular com una forma equivalent a maular. Així, per exemple, en el Tirant llegim: «Plaerdemavida pres cinc gats petits e posà’ls en la finestra on dormia la nóvia. E tota la nit jamés feren sinó miular.» I contemporàniament, en la novel·la Enllà de l’horitzó d’Enric Valor, aquest mateix verb, miular, apareix vinculat ja no solament als gats, sinó també —la cosa va acostant-se al camp del nostre interés— als mussols: «La nit ens abastava a poc a poc; anaven sorgint amb timidesa en el cel acolorit del crepuscle les primeres estreles, i es posaren a miular els mussols dins els olivars extensos de la vall».

«Xe, caram!», em dic. I en qüestió de minuts aquest assumpte de les miules ja ha passat a ser —inopinadament— una petita obsessió per a mi. Així és la matèria primera de la curiositat: atzarosa, capriciosa, imprevisible, inesperable, indominable. El fet és que, sense poder-ho evitar, vaig passar tota la vesprada de dijous amorrat al telèfon, mirant d’aclarir —abusant d’amics, coneguts i saludats— el misteri d’aquestes intrigants miules mutxameleres.

De primeres, evidentment, em vaig aclamar a la personeta més miraculosa que conec a Mutxamel, en matèria d’informació etnopoètica: l’amiga, mestra, cantant, manifassera i etnopoetòloga Ali Castelló. «Coneixes això de les miules?», li vinc a preguntar. I ella em ve a respondre: «Clar que sí! Ací a Mutxamel és molt conegut. Recorde que Alfonso Alberola, Alfonso la Figuera, me’n va parlar quan vaig fer el TFG. Crec que encara en conserve la gravació. Ara te l’envie. De tota manera, ara et passe el telèfon d’Amparo, la seua filla, i parles amb ell, si vols. Puc aconseguir-te, igualment, si vols, el telèfon de Maruja la Paisana. Ah! I tinc també una gravació, de Maria la Maja, que en glòria estiga, que si la trobe te l’envie: ja sabràs quin regal!»

És així que, al llarg de la vesprada, uns contactes van anar portant-me’n uns altres; i unes converses telefòniques van anar succeint les anteriors. Vaig parlar sobre el tema amb escriptors com Leandre Iborra i Joaquim G. Caturla. I Rafael Garcia Berenguer —fill de  Vicent Garcia, Vicent Pelaïlla, i de Carmen Berenguer, Carmen la Colomina— de seguida em va aclarir: «Ah, sí! La miula... A ca mon pare i ma mare sempre ho han dit. És com una classe d’òbila o de mussol. Indica l’agonia d’una persona. Quan algú es troba ja en les últimes, dius: “Ui! Esta nit canvia la lluna... Malament”. O com les tres pedretes de sant Pasqual. O com allò que diuen, que la campana no dobla mai per un: que dobla per tres. O que la creu no ix per un, sinó per tres. Volent dir: que darrere d’un mort sempre en van dos més. Si hi ha malalts, les miules avisen que passarà alguna cosa: la mort.»

Lorena Bernabeu, companya d’il·lusions i quimeres durant anys i panys en l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, també me’n sap donar notícia quan li pregunte què passa quan canten les miules: «Que hi ha algun mort per ahí, no?» Riu. I m’aclareix: «Ma mare [la senyora Loreto Lledó, Loreto de Paco Bernabeu] ho ha contat sempre: “Quan canta la miula és que algú està morint-se. Si es veuen o se senten revoletejar prop d’un lloc on hi ha un malalt es deia que anunciaven la mort”. Ah! I també es diu, ara, d’una xica o una dona: “Està feta una miula!” Per dir que és una pàmfila...»

Tanmateix, és quan torne a parlar amb Maruja la Paisana —quasi dos anys després d’aquella primera volta!— quan n’obtinc el testimoni més nu i colpidor. «Sí, sí, sí. Les miules canten quan algú està morint-se. Fan: “Croaaaac, croaaac, croaaaac”. Que no canten: grallen! Com un corb. A ma casa, darrere, quan va morir mon pare, jo en vaig sentir una. Va cantar. I ma mare va dir: “Ja tenim ací la miula! Mare de Déu del Loreto!” I, des d’aquell dia, sempre que cantava la miula ho comentàvem: “Algú està morint-se, mamà”. I és de veres. La miula anuncia la mort. Jo no sé com és. No l’he vista mai, perquè, de nit, on vas a buscar-la? Però diuen que és un pardal negre. Abans es veu que s’escoltava més, perquè no hi havia edificis tan alts...»

«Però vol dir que quan va morir son pare, vosté la va sentir cantar, la miula?», hi insistisc per si de cas no ho he comprés bé. «Sí, sí, sí! Igual que mon pare va sentir els tres colps de sant Pasqual quan va faltar ma auela, jo vaig sentir cantar la miula quan va faltar mon pare: “Croaaaac, croaaac, croaaaac”». «I on va ser això?», prove d’aclarir. «Ací. Ací on visc. A ma casa. Al carrer Major. Darrere hi ha un hort que mira al camí de la Rula, que va des de l’ermita de Sant Antoni al Convent. Estàvem vetlant a mon pare. No mos gitàvem. I a la mitjanit vam sentir la miula. És igual que els gossets, que també ho fan: quan udolen és que s’està morint algú».

El testimoni de Maruja em recorda, volent-ho o sense voler, el passatge de Matèria de Bretanya en què Carmelina Sánchez-Cutillas, tractant el motiu de la imminència d’una mort, escriu: «Prompte s’ompliria el poble del soroll de les campanes tocant a mort, i el ressò s’escamparia pels carrers lentament, com una taca d’oli sagrat. Esmunyint-se teules avall. Rodant rodant per les costeres com l’udolar que fan els gossos les nits de l’hivern». «I per espantar els xiquets també feien servir això de les miules? —pregunte—. Els majors amenaçaven dient: “Vindran les miules si se t’emportaran!”?» «No, no. Això no. Ací a Mutxamel, d’això que dius, hi havia els uendos. I l’Home del Sac. Ah! I l’Home de la Sang, que treia la sang als xiquets i els deixava sense sang». «Ostres!» «Sí... Però una cosa et dic, eh? Veges si un dia vols saber una cosa amb una mica més d’alegria i em crides, també». Riu, Maruja. I riem els dos. «Tota la raó té! Un altre dia mirarem de parlar de coses més alegres...»

Amb qui també compartisc tot seguit rialles i records és amb Alfonso Alberola, Alfonso la Figuera. «Els vells deien que les miules eren els mussols: mutxols, que diem ací a Mutxamel. Al mes d’agost és quan entren en zel. I és quan canten. Fan: “Miaaa-hu-hu! Miaaa-hu-hu! Uuuuuuuuu!” Estan calents: calents com xics fadrins! I és veritat que diuen que, quan canten, avisen d’una desgràcia. Igual com quan udola un gos».

«Gínjol! Com vas?», s’interessa Ali quan tot just acabe de penjar el telèfon. «Molt bé, xe! Gràcies per tot. Acabe de parlar amb Alfonso i no saps tu... Xe, quin espectacle, sentir-lo imitar el cant de la miula. “Miaaa-hu-hu! Miaaa-hu-hu! Uuuuuuuuu!” Sensacional!» «Ja t’ho he dit! Alfonso és un pou de savieses. Un dia te n’hauries de vindre de festa amb ell i amb mi. Vories si t’ho passaries poc bé! No saps quantes coses aprendries...» «Segur!» «Per cert: has obert l’arxiu que t’acabe d’enviar, amb la gravació de Maria la Maja?» «No. Però ara mateix l’òbric!»

Certament, el document sonor que Ali m’envia és un regal. La senyora Maria Pastor Pérez, Maria la Maja, hi explica: «Mon pare festejava amb ma mare. I ma mare vivia al de Nicolau. Saps on és? És el Soto, la Cadena i el de Nicolau... [El Soto, la Cadena i Nicolau són tres torres de l’Horta]. I quan se’n venia per amunt li deien: “Batiste! Esta nit tens uendos!” I conforme venia per amunt se’ls sentia tots darrere d’ell! I no sabia si arrancar a córrer o anar quiet. I lo millor que podia fer és quedar-se parat. Perquè quedant-se parat és quan els uendos desapareixen». «I les miules?», pregunta Ali, com qui hi té un sentit premonitori. I Maria li contesta, amb veu una mica trencada. «Les miules eixien també: “Iaooo! Iaooooooo!” I no sabien d’on eixia la veu aquella. I a última hora se n’havien d’anar. S’assustaven. De tant de miular!»

Encara ahir divendres de matí vaig fer una última —i obligada— consulta sobre les miules: amb Assumpció Brotons i Boix, Suni (bibliotecària, arxivera i cronista oficial de Mutxamel). I la informació es va repetir, invariablement, una vegada més: «Quan cantava la miula era que anava a morir-se algú. Són uns pardals, les miules. Diuen que són, en realitat, els mutxols: que es veu que de dia, quan es poden veure, els diuen mutxols; i de nit, quan no es veuen, miules. Abans els caçaven i tot, per a menjar. Tu compta! Fa cosa, eh? Però clar: es veu que quan hi ha fam... Sí, sí, sí. Les miules sempre canten de nit. I fosc. Que és quan encara et fa més mal cos».

Però Suni encara em regala una informació addicional, preciosa: «A Elx, en canvi, en diuen maules, en comptes de miules. I ma mare, Josefina Boix Jaén, Fina l’Espardenyera, que era d’Elx i se’n va vindre a viure a Mutxamel (un dia, si vols, et conte la història sencera), recorde que cantava una cançó que mai no em volia acabar de cantar del tot, perquè es veu que la lletra era massa picant». En aquest punt, com en un prodigi, Suni s’arranca a cantar la cançó —amb veu i entonació precioses—, amb la lletra següent: «“I dos nóvios que molt se volien  / parlaven a soles en un carreró. / El uno que sí, i l’altra que no. / I la maula que estava sentint-los, / sabeu lo que els d[e]ia? / Mmmm, mmmm, mmmm, mmmm”. [Riu.] Mai em va contar ma mare què els deia la maula, per més que li ho vaig preguntar! És a dir, que no t’ho puc dir. Però ja t’ho pots imaginar!»

Tant com la censurada lletra de la cançó de la mare de Suni, ignore completament com i per què aquesta setmana ha vingut a trobar-me la intrigant anotació feta en la vella llibreta Moleskine —tapes negres i flexibles, goma elàstica ampla, paper d’ivori ratllat—, sobre les miules i els inquietants misteris del seu cant. Quin trellat deu tindre aquesta «atzarosa, capriciosa, imprevisible, inesperable, indominable» curiositat? Per què se’m fa viva ara, aquesta concreta i anecdòtica qüestió de la fantasia popular, tan arreladament conservada al poble de Mutxamel? Respon, potser, aquest reclam de les miules, a una manifestació premonitòria, a l’advertència d’una desgràcia, a l’admonició d’una malastrugança? Per qui —o per què— canten avui les miules?

No ho sé. Però potser canten pel món que encara han arribat a conèixer Maruja Climent, Maruja la Paisana; Alfonso Alberola, Alfonso la Figuera; Maria Pastor, Maria la Maja; Vicent Garcia, Vicent Pelaïlla; Carmen Berenguer, Carmen Colomina; Loreto Lledó, Loreto la de Paco Bernabeu; Josefina Boix, Fina l’Espardenyera... I els seus pares. I els pares dels seus pares. I encara els pares dels pares dels pares... Un món que nosaltres ja no hem conegut sinó molt parcialment —en el rastre incert de costums, creences i  membrances que ens ha deixat—, i que els nostres fills potser ni tan sols no sabran imaginar el dia de demà. Sí: potser les miules canten ara, llunyanes i solitàries —qui ho pot saber, això?—, pel món tradicional del Camp d’Alacant que ha durat segles i que, en la nostra contemporaneïtat, a poc a poc es desdibuixa i s’esbraveeix com es desdibuixa i s’esbraveeix la llum dels ulls en una persona que mor.

Canten les miules —ai!—: per tanta màgia (i tanta vida) irremissiblement desapareguda, delida, oblidada.