Mireu cap al cel!

Durant anys he tingut el luxe de compartir vida, afectes, despatx i ordinador amb el filòleg i especialista en didàctica de la llengua i la literatura Josep M. Escolano. Josep és una de les persones més estimables —i efectivament estimades— que conec. En el vell ordinador que compartíem, l’amic Escolano va fer que, com a estalvi de pantalla, sempre ens apareguera ballant aquesta consigna: «Mireu cap al cel!» I així, en les rares ocasions en què concedíem a aquell aparell una treva, un rètol sinuós i mòbil ens recordava que, de tant en tant, convé aparcar els capficaments, alçar el cap i admirar el blau del cel —o la capriciosa fantasia dels núvols.

Aquella frase d’Escolano per a l’estalvi de pantalla em ve ara a la memòria a propòsit d’un comentari escoltat en conversa café: «Si t’hi fixes, ho podràs comprovar: la gent de poble, quan passeja, mira cap al cel; la gent de ciutat, en canvi, camina mirant a terra.» La generalització —com totes les generalitzacions— invita de seguida a la refutació o la matisació. En els nostres dies i al nostre racó de món fa de mal discriminar entre una hipotètica gent de poble i una suposada gent de ciutat: tots (els qui viuen als pobles i els qui habitem les ciutats) estem directament interconnectats per les pantalles i els engranatges del mercat. Fins els municipis més menuts tenen ara com ara insuflats els aires urbanites del cosmopolitisme. I d’altra banda, Alacant i Elx, les nostres ciutats de referència, no deixen de ser —allaus demogràfiques al marge— pobles grans, amb hàbits i costums poc diferenciats respecte dels municipis del voltant.

Tanmateix, amb major o amb menor mesura —als pobles o a les ciutats—, la constatació de la tertúlia cafetera apunta una tendència clara: la vida contemporània, apressada i sempre informada per la urgència, fa que cada vegada mirem menys al cel. Qualsevol enquesta conclouria fàcilment que la majoria del veïnat no sap mai en quina fase la lluna estem. A l’interior de les oficines, el cel no és sinó un sostre d’escaiola amb la sabuda renglera de llums LED. És un fet: oblidem el nom de les estrelles. Ignorem les formes i les línies imaginàries de les constel·lacions. Menystenim la fantasia dels astres. Perdem la màgia del cel. Encaparrats pels problemes quotidians, acotem el cap i claudiquem al greu magnetisme de la terra. Als espais oberts i naturals la penitència d’un tal pecat és òbvia, perquè el cel que ens perdem és ample, nu, evident, immens. Però a la ciutat, segons com, la pèrdua potser encara és pitjor: caminant capcots per les voreres de les avingudes no solament renunciem a la dosi de cel que els edificis deixen entreveure: renunciem també a la visió dels edificis mateixos; a la gràcia de les cornises, les pilastres, els ràfecs, les baranes, els brancals, els ampits, les llindes, els frontons i les decoracions de les façanes.

És una llàstima, la renúncia del cel; també la de les finestres, les altures i els balcons. Perquè tal com sosté Aldo Rossi «l’arquitectura és l’escenari de la vida». I els edificis, les places, els carrers i els plans urbans d’una ciutat reflecteixen amb clara eloqüència les ambicions i les misèries dels qui la viuen, la recreen i la transformen. A Alacant, per exemple, això s’està il·lustrant perfectament en el molt recomanable cicle «Arquitectura a la vista» que la jove Macarena Parma hàbilment ha sabut programar i coordinar al si de l’IAC Juan Gil-Albert. La primera de les sessions, a càrrec de Carlos S. Martínez Ivars, ja ha posat en evidència quina ingent quantitat d’edificis modernistes han estat demolits, o quina barrabassada de rècord mundial es va arribar a perpetrar en la dècada de 1960 a la Casa Alberola del carrer Canalejas que Josep Guardiola Picó va construir el 1891. Haurien de ser punts de meditació crítica sobre les disfuncions en la història —i la idiosincràsia— de la ciutat...

Tanmateix, pel cantó positiu, cal igualment remarcar que, en les pròximes sessions (de Santiago Varela, el 23 de novembre; i Francisco Pérez Fortes, el 30 de novembre, sempre a la Casa Bardín del carrer Sant Ferran), es posaran en valor i es comentaran els elements i els codis intrigants que, en l’ornamentació, contenen algunes façanes de la ciutat. Són —sempre m’ha semblat suggeridor i curiosíssim!— senyals i figures simbòliques, normalment inadvertides, que els propietaris i els arquitectes van traçar sobre els edificis, sovint amb relació a la maçoneria o apel·lant a paradigmes màgics. I la veritat: saber-los presents m’ajuda a creure que, a pesar de tots els despropòsits urbanístics —de les profanacions i les demolicions—, Alacant conserva i ofereix encants, misteris i secrets (arquitectònics, però també humans i culturals) que val la pena conéixer i reconéixer, mirar i admirar, sentir i pressentir. Cal, per a això, saber veure la ciutat amb els ulls de l’autoestima. I aplicar-hi de tant en tant la consigna del meu estimat company de despatx: «Mireu cap al cel!» Us eixirà debades, l’«Arquitectura a la vista a Alacant». I, si més no, l’ambició del cel —ai!— potser us servirà per a millor estimar la terra. Ben mirat, a part del meu Escolano també la Bíblia ho proclama (en el llibre d’Isaïes 51:6): «Alceu els ulls cap al cel i mireu després a la terra»!