He conegut novel·listes que sempre porten, a les butxaques internes de l’americana, una llibreteta o un grapat de fulls solts per a apuntar idees, frases o situacions que potser els resultaran útils en la novel·la que ara mateix porten entre mans o, potser, en una eventual novel·la futura. Igualment, he pogut comprovar que alguns dialectòlegs o lexicògrafs són inseparables del discret quadernet en què anoten, ací i allà —mentre lligen un llibre, quan escolten una conferència, enmig d’una discussió amical—, formes lèxiques, construccions sintàctiques o unitats fraseològiques que els criden l’atenció. Són, els uns i els altres —cadascú amb la seua perspectiva—, caçadors d’instants, col·lectors d’emocions, pescadors de fantasies, contumaços antòlegs de pessics de vida.
Des de fa un temps, m’hi he afeccionat, també jo, a aquest vici suspecte d’anar apuntant inopinadament fragments de converses o de realitats en el dia a dia. Incapaç per a qualsevol forma de l’ordre o de la sistematització material —sé segur que extraviaria qualsevol sort de bloc o plec de paper on provara de reunir escenes, curiositats i veus—, he trobat en el mòbil, per a tal menester, un aliat perfecte. I cada vegada que una frase, una imatge, una expressió, un gest, una experiència o una idea em sorprén i m’encurioseix, òbric l’aplicació del «Bloc de notes» digital, i prove de capturar-la-hi (ni que siga amb una dotzena de mots), per no oblidar-la en el futur.
Així, doncs, el mòbil em fa un paper de memòria perifèrica, adjuvant, supletòria en l’afany —segurament impossible i pueril— d’ancorar, fixar i preservar retrats de la vida que passa, fragments de l’experiència que s’esmuny i es perd per sempre mai més dins del fosc ventre del temps. Molt de tant en tant, tanmateix —com qui diu, de Pasqua a Rams—, quan dispose del luxe rar i preat de l’avorriment, revise a l’atzar una qualsevol anotació antiga que he pres. Durant una ponència insípida en la sessió digestiva i somnolent d’un congrés, al bell mig de l’enèsima digressió prescindible en una reunió de la comunitat de veïns, mentre assaborisc la sensació uterina dels viatges amb tren... Ja dic: quatre o cinc voltes comptades a l’any, trie una entrada qualsevol del «Bloc de notes» del mòbil, i mire de reviure el moment singular que la va originar.
Ahir, sense anar més lluny, en va ser el cas. En el context d’una reunió d’interés dubtós, decidisc prémer amb el tou del dit índex la icona de les línies marrons horitzontals i la sola línia vertical que representa el «Bloc de notes» virtual en el meu mòbil. Faig lliscar la llista d’anotacions, aleatòriament, talment una ruleta de la sort, i, al final, òbric la nota que casualment ha quedat al centre de la pantalla. Hi llig: «Miquinyec: nom que donen a Callosa al xiquet que pesca a la Lluna.»
Primer, un bri d’estranyesa. No en recorde el context de l’anotació. Després, el record, com un glop de memòria. «Ah, sí!» I evoque un sopar amical, regat amb vins, complicitats i rialles, en què l’amiga Marga Ortega em va dona notícia d’aquest singular ésser fantàstic de l’imaginari popular. «Miquinyec. El Miquinyec diem...» Però qui —i com— és exactament aquest «Miquinyec» que «pesca a la Lluna»? És una mena de versió autòctona de la tendra criatura que apareix en el logo de la cèlebre productora i distribuïdora nord-americana DreamWorks, i que tots sabem reconéixer en el món mediàticament globalitzat?
Aparcada com estava l’anotació en un fosc i remot budellet de la memòria del mòbil, l’havia oblidada completament. Però ara que ha eixit a la superfície m’acapara tota l’atenció. I m’envaeix —per què ara, i no al seu moment?— una intriga incandescent, una curiositat poderosa, una inquietud urgent. «Miquinyec? Quin Miquinyec?»
M’encomane a sant Google. Hi escric el nom, lletra a lletra, sobre la blanca i prodigiosa barra de consultes del gran cercador —pura taumatúrgia de la informació i del coneixement. «Miquinyec». Prem el sabut requadre blau amb la lupa blanca, icona de l’acció de buscar. I... Res. Fiasco. Decepció. «La recerca (miquinyec) no ha obtingut cap resultat», em diu la maquineta. Prove amb altres possibles varietats formals i ortogràfiques: «Miquenyec», «Macanyec», «Miguinyec», «Miquinyeg», «Miquiñec», «Miquignec», «Miquiñeg», «Mic-i-nyec»... Però tampoc. Res. Insuccés. Les consultes es demostren totes improductives. S’hi repeteix en tots els casos la idèntica i frustrant resposta: «La recerca no ha obtingut cap resultat.»
I aquesta és la veritable prova del cotó en l’era digital: si no apareix en Google, és que no existeix. Torne a l’anotació, «Miquinyec: nom que donen a Callosa all xiquet que pesca a la Lluna.» I comprenc que reporta, inequívocament, un referent literari popular, genuí, real; però inexistent en la gran xarxa de xarxes que valida i registra totes les coses del nostre món en un univers paral·lel d’imatges, signes i rèpliques virtuals. No ho dubte. Ho tinc clar. Tanque el navegador. Prem sobre la icona dels contactes. I escric de seguida el nom de l’amiga: «Marga». Vaig passant impacient la llista de noms que hi apareix: «Marinela Garcia», «Marga Cano», «Margarida Riggio», «Margalida Barceló», «Marga Falgàs», «Marga Riera», «Marga Ripoll», «Martí Garcia»... Bingo! «Marga Ortega»! I prem el contacte amb fretura, ànsia i incontinència:
—Si, Joan, dis-me! —saluda ella, amb l’alegria i la jovialitat de sempre...
—Perdona, Marga... Una pregunteta: te’n recordes que un dia em vas parlar del Miquinyec, que es veu que es diu a Callosa, i que m’ho vaig apuntar?
—Ah, sí! El Miquinyec... Veges! —riu.
—És que mira, m’interessa... Què era el Miquinyec? Com era? Què feia? D’on ve? A qui li ho vas sentir dir?
—Mare meua, Joan! Quines coses! Això ho deia la tia d’una amiga meua. Bé... No sé si era tia o què. Era la mare d’una cosina de la meua amiga Gemma, o d’una amiga de la meua amiga, ja no ho sé, però que es veu que eren com família.
—Te’n recordes com es dia aquella dona?
—No, no, no. Que va! Sé que eren del Verger. Però.... Uf! D’això fa molts anys, Joan. Que vés a saber on estarà. Potser ha faltat i tot, ja.
—Però a Callosa es diu? Vull dir: que potser això del Miquinyec és una cosa del Verger, i no de Callosa?
—No ho sé... Però que fort, no? Veges tu, ara, el Miquinyec! No sé. No té... A la meua amiga Gemma i a mi se’ns va quedar: el Miquinyec. Però no sé si és real. No és verídic. Vull dir: que igual no existeix de bona veres.
—Tu em vas dir que era un xiquet que pescava a la Lluna, no?
—No. Bé, sí... Però això ho vam deduir, després, la meua amiga i jo —riu—. Quan va vindre el cine i vam veure el xiquet pescant de la productora eixa. Com es diu? Ah, sí: DreamWorks! Vam dir: «Mira: el Miquinyec.» Però no... En realitat és que quan es fa mitja lluna, que la lluna està minvant, miraves la part d’ombra i semblava que hi havia el reflex d’un xiquet. I eixe xiquet és el Miquinyec.
—Ai, caram! —m’exclame.
—Això sí. De menudes, quan ploràvem, mos advertien: «Vindrà el Miquinyec i se t’emportarà! Vindrà el Miquinyec i se t’emportarà!» I se mos va quedar. I encara ho diem, la meua amiga Gemma i jo, quan anem al cine i ix el xiquet eixe pescant a la lluna: «Mira: el Miquinyec!». Que no sé si de tant de contar-ho, de tant de contar-ho i tant de contar-ho mos ho hem cregut o què, saps? Igual s’ho va inventar la dona aquella! No ho sé. Eren coses d’antes. Per a fer por als xiquets i això.
El Miquinyec, el xiquet imaginari que viu a la lluna minvant, resulta que no pescava, en la versió original. Simplement, va ser enjogassadament assimilat per Marga i la seua amiga al cèlebre logo de les seqüències de DreamWorks Animation, indefectiblement presentat amb la vigorosa —i alhora endolcidora— música de «True Love First Kiss». Cada volta que eixia en la gran pantalla la seqüència del famós logotip, recordaven l’espantacriatures que vivia a la lluna. «Mira: el Miquinyec!»
En qualsevol cas, tant el motiu popular d’origen com l’ocurrència posterior de les amigues callosines —l’assimilació al conegut referent cinematogràfic, vull dir— em semblen unes referències bellíssimes. De més a més, ben mirat, no els falta raó a les amigues. Perquè tinc per a mi que el Miquinyec de la tradició oral, el Miquinyec que habita l’ombra de la mitja lluna minvant, el Miquinyec de les pors i les fantasies de la imaginació popularment compartida... El Miquinyec, dic, potser no és sinó un reflex o una projecció del xiquet propi —o la xiqueta pròpia— que tots conservem dins. I que, per això, és només amb els ulls d’aquest xiquet —o aquesta xiqueta— que som capaços de entreveure’l i reconéixer-lo allí dalt al cel, a cavall entre la llum i les ombres de la lluna, el Miquinyec. Pescant, clar, pescant. Què, si no? Amb la canya parada. I un fil invisible a ull nu; llarg llarg llarg llarg: tan llarg que arriba fins a la terra. Esperant que en el moment més impensat potser s’enganxe, a l’ham de la sorpresa i la curiositat, un instant, una emoció, una fantasia; una frase, una imatge, una expressió; una escena, una curiositat, una veu; un gest, una experiència, una idea: pessics de vida que mereixen ser capturats (ni que siga amb una dotzena de mots) en un quadernet, un plec de papers o el «Bloc de notes» digital del mòbil. Literatura, hi ha qui en diu, i tot, d’aquesta pesca anhelant, delitosa i impossible.