L'escriptor Claudio Magris.L’altre dia, mirant una de les fotografies que acompanyavenla nota de premsa de la presentació d’un llibre, vaig fer un exercici d’identificació que em va deixar trasbalssat. S’hi veia prou públic assistenten la perspectiva, almenys les quatre o cinc primeres fileres ocupades, tot i que amb un handicap per a l’observador: la perspectiva era de la taula dels participants, pel que el públic s’hi veia d’esquena. Tot i això, com que em resultaven familiars, vaig mirar de reconéixer algú. Al cap d’uns minuts, llibretai boli en mà, tenia annotats els noms i cognoms de més del 70 per cent delsclatells de la foto. I no és una qualitat meua, sóc bastant recordant cares i noms, no tant lligant unes amb altres.
L’any 1997 l’autor triestí Claudio Magris va publicar un llibre titulat Microcosmos. Magris té la mà trencada en eixa prosa narraiva empeltada de la reflexió dels assagistes. Però al llibre li van donar un premi, l’Strega, a la millor novel·la. Ja sabeu, la novel·la s’ho traga tot. Magris no parla d’anecdotaris, els seus arguments sempre són absoluts, siga una partida de cotecio o de watten, per fer evident a través del tarannà i la cavallerositat dels jugadors si és més apropiar un joc alemany o venecià. Microcosmos ens parla des de la intimitat de la memòria i una observació quasi microscòpica, d’universos tancats que s’ofereixen com a càpsules del temps.
S’ha fet comú acceptar que les xarxes socials, internet, l’explossió de la informació i la comunicació, ens han apropat entre nosaltres, que els sis graus de separació de Milgram ens deixen a les portes de la casa de Jennifer Lawrence o de Ryan Gosling (a gustos) en cosa d’un parell de telefonades.
Però la veritat és que les xarxes no funcionen així. L’estructura de les xarxes es basa en l’existència de nodes i els enllaços entre estos nodes i, encara que sí que potser tingues una bona bossa de llaços febles i que estos, segons Granovetter, et puguen portar fins a la porta de Lawrence/Gosling, en realitat són els llaços forts els que conformen la identitat de la teua xarxa de seguretat. La Xorbiagenda de Will Smith serveix per a un parell de nits, a tot estirar.
El problema ve quan esta xarxa de seguretat, estos nodes, es converteixen en microcosmos aïllats, quan als del jazz no pots parlar-los de barroc, quan a la presentació d’un llibre sobre etnobotànica de la Serra de Mariola saps per endavant la nòmina d’assistents, quan al concert de Triángulo de Amor Bizarro entres a Facebook i veus la mobilització als perfils “de sempre”, quan eleccions rere eleccions els resultats es calquen, perquè els nodes són impermeables i si féreu servir un software de visualització de grafs, els hubs i les comunitats es trobarien aïllats, amb un diàmetre de xarxa com un oceà de solitud.
Cadascú en la seua capelleta es troba còmode, va a les convocatòries de sempre, i se sent divinament envoltat dels companys de barra de bar (o de tertúlia literària, lingüística, cinematográfica o de criança de cargol salvatge del Canadà) que comparteixen raó absoluta.
En alguna d’estes, cervesa o catàleg en mà, es té el reflexe de mirar enrere, en percebre una mirada al clatell, sentint-se observat en el seu microcosmos, desitjant només que la mirada i l’escriptura de qui mira i escriu siga la meitat de precisa que la del bo de Claudio Magris.
