Mestres 

No ho sé evitar: tinc una irreprimible propensió a la discrepància. A la discussió, al debat, a l’objecció, a la polèmica, a la disconformitat, a la dissensió, a la confrontació d’idees. Es veu que és una qüestió de caràcter: davant d’una qualsevol opinió de seguida busque el punt feble que invita a la dissidència.

«De la discussió naix la llum», diuen. I és cert: el pensament es construeix a força de proposicions, refutacions, opugnacions i noves proposicions. Sense rèpliques —em sembla— els discursos són estèrils. Es dissolen el en buit pregon de l’oblit, l’avorriment, l’abúlia, la indiferència. De més a més: la controvèrsia és molt més amena —molt més estimulant i divertida— que no el consens, la conformitat i l’aquiescència. Una reunió on tot el món està d’acord en cada assumpte tractat no és una reunió: és un cementeri. L’anuència indefectible i sistemàtica ens condemna a la pau. la pau del sepulcre. La mort és quietud, uniformitat, resignació, coincidència; la vida, en canvi, és agitació, divergència, diversitat, diferència...

Vull pensar que els amics, coneguts i saludats que em tracten —i que massa saben de quin peu coixege, en matèria de bel·licositat dialèctica— no m’ho tenen massa en compte. Més encara: a aquestes alçades de la correguda sospite que els qui em suporten i em toleren les rutines quotidianes, els amics més íntims, ja saben que, en el meu cas, les discrepàncies totes, per més enconades que siguen, discorren sempre per camins aliens als de l’estima, l’afecte, l’amor o l’empatia que els professe.

Vinc a dir-ho, tot açò, perquè ahir, en un grup de WhatsApp, se’m va produir una situació desconeguda, sorprenent, inèdita. Un amic amb qui solc practicar el delitós esport de la discrepància —cosa només possible amb un acord tàcit de consideració, respecte i estimació mútua— hi va compartir un article d’opinió sobre el paper que els mestres d’escola estan tenint, durant la pandèmia, en relació amb els reptes que ofereix el dia a dia dels centres educatius. L’article en qüestió, signat per Ernest Folch, es titula La bombolla punxada de les escoles. Arranca amb una presa de posició clara i sense subterfugis: «Si en aquesta pandèmia els metges han salvat els malalts, els mestres d’escola són els que han salvat els sans.» I hi prossegueix: «La diferència és que uns han rebut (merescudíssims) aplaudiments i els altres una vaga apatia d’una societat que en general ha considerat la seva feina com una simple obligació.» I hi deixa caure, com qui res no diu: «Sense escoles els pares no podrien anar a la feina i l’economia tornaria a parar-se.»

Per una volta, m’he declarat vençut abans d’intentar la batalla. I m’he resignat a escriure, en el grup de WhatsApp en qüestió: «Es veu que em faig vell. Ho lamente moltíssim. No sé on hi deu haver la confusió... Però aquesta volta estic completament d’acord amb tu —i amb l’article!»

Efectivament. El dia que —sense pors, condicionants, vergonyes ni tabús— avaluem com cal «açò que ens està passant», potser sabrem reconéixer, al costat del servei fonamental que el personal sanitari està dispensant a la població afectada per la pandèmia (aquesta setmana s’han sobrepassat ja dels 200.000 positius diagnosticats i els 3.500 morts al País Valencià; i ara com ara hi ha més de 34.000 casos actius, més de 3.000 pacients hospitalitzats i quasi mig miler de persones greus en UCI)... Sabrem reconéixer, dic, la decisiva contribució del professorat del nostre sistema educatiu: no solament dels mestres d’escola, sinó també dels instituts —i del conjunt de la xarxa d’ensenyaments. Els fracassos no s’improvisen. Els èxits, tampoc. I crec que és just —i necessari— valorar com cal els mèrits dels qui han fet possible l’èxit incontestable del sistema educatiu; la contribució decisiva dels qui  han aconseguit mantenir l’activitat a les aules a pesar de totes les circumstàncies: amb una incidència mínima de contagis i un control exquisit dels casos d’infecció detectats. 

Fins i tot els esperits més crítics, discrepants i discutidors, crec que ho hauríem de reconéixer sense embuts: en general, el comportament dels escolars i dels adolescents que cada dia assisteixen a les escoles i els instituts frega l’exemplaritat. En l’àmbit educatiu s’han aconseguit minimitzar els contagis. I ningú amb coneixement de causa no pot deixar d’admetre que, darrere dels bons resultats en aquest front de contenció contra la pandèmia, hi ha el treball seriós, generós, responsable, eficient, sacrificat i professional —un esforç executat amb dosis pertinents de trellat— per part de milers de mestres que cada dia aconsegueixen guanyar la partida per la normalitat que es dirimeix a les aules.

Cal reconéixer-ho i dir-ho: ens estem jugant la societat del benestar als centres de salut i als hospitals, d’acord; però també a les escoles i als instituts... Perquè el fet cert és que, mentre les portes dels col·legis i dels centres de secundària continuen obrint-se totes les setmanes, el carro de la vida quotidiana, del treball, del comerç i de l’economia —millor o pitjor— va anant. És una evidència: si s’hagueren hagut de clausurar les escoles i els instituts per un descontrol en els contagis, els progenitors de les criatures escolars i els adolescents d’ESO i batxillerat no podrien disposar de la incerta normalitat i disponibilitat horària per a la productivitat de què ara disposen. I el col·lapse de l’engranatge econòmic i social hauria estat total —amb efectes crítics inimaginables.

Hem de ser conscients que el professorat dels nostres col·legis i instituts no solament exposa permanentment la pell —la carn i els pulmons— a l’eventualitat d’un contagi: també ha hagut de suportar les gelades de la tempesta amb les finestres i les portes obertes en pro de la necessària ventilació, i s’ha hagut d’adaptar amb prodigiosa efectivitat a protocols, circulars i normatives de tot tipus en matèria de prevenció sanitària, redistribució d’espais, reordenació organitzativa, etc. Fins i tot, en el cas dels grups en què la limitació d’espais ha forçat a la partició en subgrups i a l’assistència al centre en dies alterns (en molts centres, l’alumnat de tercer d’ESO i de primer de batxillerat només acudeix al centre un dia sí i l’altre no), em consta que hi ha hagut professionals que, per compte propi —aportant personalment el treball, els equips i els recursos necessaris—, instal·len cada dia a les seues classes sistemes informàtics amb webcams i micròfons per a retransmetre per Webex les sessions docents als alumnes que aquell dia no poden assistir presencialment a l’aula, de manera que des de casa poden seguir oportunament, sense desaprofitar el temps, les exposicions, les explicacions i les activitats proposades d’acord amb una modalitat de docència dual (presencial i a distància) degudament adaptada i reprogramada per a l’ocasió.

Sí, sí, sí... Ja ho sé, ja: potser tocaria ara reivindicar, en aquest punt, que aquesta mesura excepcional adoptada només pel professorat més generós i compromés hauria de ser generalitzada, i que els equips informàtics necessaris s’haurien d’haver subministrat per l’administració a cada aula de cada grup que ha de seguir aquest règim de semipresencialitat (generalment, ja dic, en els nivells de tercer d’ESO i primer de batxillerat). També tocaria que l’inconformista punxeta i barallador que sempre porte dins no desaprofitara l’ocasió per a reivindicar la necessitat d’una millor dotació econòmica per a Educació; i per a denunciar, alhora, la desvergonya lacerant que, en els pressupostos de l’Estat, es dediquen només 4.893 milions d’euros a polítiques educatives, mentre que se’n destinen més del doble d’aquesta quantitat —10.500 milions d’euros!— al Ministeri de Defensa...

Però no. Avui, com diria aquell, «això no toca». Avui toca, diria, aplaudir emocionadament i agraïdament  —com aplaudíem als balcons, cada vesprada, al seu moment, confinats a casa, amb dades d’impacte pandèmic molt menys preocupants que les actuals—, el treball modèlic dels nostres ensenyants.

Ni que siga excepcionalment, toca reconéixer a l’amic que ha compartit l’article d’Ernest Folch en el grup de WhatsApp que hi estic «completament d’acord». I toca, en fi, recordar que el veritable valor no es demostra en l’absurditat militar de la guerra, sinó en la delicada consuetudinarietat de la pau: que les heroïnes i els herois més estrenus i valerosos són sovint els qui, senzillament, aconsegueixen complir amb l’obligació del treball que tenen encomanat a pesar de totes les adversitats.

Toca celebrar que, gràcies a la generositat i la qualitat professional i humana del nostre professorat, el carro va anant en aquest incert i difícil camí de la civilitat.

Recorde que algú, un dia, em va observar: «No és igual una professora que un mestra. Una professora és, simplement, algú que es dedica a l’ensenyança d’un art o d’una disciplina. Una mestra va més enllà. Comporta la facultat de formar deixebles: la capacitat d’erigir-se com a referent ètic, estètic, científic, humà.» Diria que avui, sense dissidències, toca agrair que, entre el nostre professorat, disposem d’un contingent de mestres d’autèntic luxe. El meu aplaudiment agraït, emocionat i sincer per a totes elles i tots ells.