Messi, exercicis d’estil, depressió a l'argentina

ALACANT. "La literatura i el futbol comparteixen poques coses, però n’hi ha una que les agermana: la dificultat per encertar les prediccions sobre els escriptors i els jugadors que marcaran el futur". Així comença l’exercici número 9 del llibre de Jordi Puntí Tot Messi. Exercicis d’estil, editat enguany per l’editorial Empúries, i en versión castellana per Anagrama, en la seua col·lecció 'Crónicas'. A la coberta de totes dues edicions, un 1 i un 0 ocupen l’espai central amb la mida gegantina que apareix a l’esquena dels futbolistes. Un 10 que no només és una posició en el camp, un territori propi de gespa, sino la puntuació màxima en la majoria dels models d’avaluació. Només el 10 pot ser un doble 10. I Lionel Andrés Messi, Leo Messi, ho és.

Si Messi fora un text, seria una d’aquelles combinacions performatives de la Càbala. Més enllà de la novel·la. Més enllà del conte. Més enllà de la poesia. Més enllà de l’aforisme. Si Messi fora un text, la paraula es faria acte. Però Messi, per molt que ell faça tots els esforços per ser-ne, no és un argentí típic, el do de la paraula no és una de les seues qualitats, potser per això pateix tant quan s’ha de comunicar amb els seus companys se la selecció argentina. En el Barça, pel contrari, semblen un cervell col·lectiu que actua sense utilitzar l’aparell fonador.

Són dos argentins, justament, dotats del verb que li manca a Leo, els qui sobreeixen entre les cinc cites que obrin el volum, el Jefecito, el seu amic Javier Mascherano, i el torrent de metàfores que és Jorge Valdano. El primer tira de condicional, de desig de transcendència, "qué lindo sería cinco segundos él, para ver qué sensación", el segon de paradoxa, "el millor jugador del món és Messi. El segon millor jugador del món és Messi lesionat".

Jordi Puntí escriu des de la mirada del mitòman que vol ser nen meravellat per sempre davant de les circumvolucions del mite. "Hi ha moltes maneres de saber quin és el teu jugador preferit", escriu. "El cromo que has guardat des de petit, aquella samarreta decolorida amb el seu nom a l’esquena, els vídeos dels seus gols i jugades a Youtube…".

Hi ha moltes maneres de ser fan, però només una de ser Messi. En l’explosió íntima de la derrota i en la catàrtica veneració de la victòria.

Aquesta primera proposta de lectura futbolera en temps de mundial gestiona l’emoció al voltant d’un tòtem, però pot ser llegida com una carta d’amor de Jordi Puntí al futbol, a eixa narració que es repeteix partit rere partit, amb 90 minuts que mai no són iguals, a l’espiral de combinacions possibles que fan que cada arrencada des del silenci del petit rosarí siga un nou vers, una elipsi, una concatenació, un hipèrbaton, una hipèrbole, una paradoxa o un asíndeton. Messi tira de figura retòrica amb l’exactitud de Lugones i de vegades amb la frialtat de Borges, intercepta el joc i el transforma amb la combinatòria cogitativa de un Llull del qual potser no parlarà la llengua literària, com sembla que sí fan els seus fills, però sí l’ambiciós discurs se la totalitat.

Puntí, pel contrari, desenvolupa l’artifici d’una prosa periodística, amb algunes gotes de memorialística. Puntí va a barraca en les 22 peces que componen el volum, com dues alineacions. Aquests són, feu el vostre equip titular i el suplent: Debut, Un nen, El tovallón de paper, Adjectius, Cristiano Ronaldo, Sacrifici, Abans i després, Penals, Segle XXI, Diego Armando, Aerodinàmica, Maradona, Caminar, Ronaldinho, Lesions, No-ficció, Somriures i llàgrimes, Ficció, Tatuatges, Me n’enrecordo, Rússia i Immortal.

Potser a Messi només li reste un partit en aquest mundial rus, potser afegirà l’au fènix a les seues encarnacions. Com diu puntí en la peça 'Penals': “És veritat que els penals són el taló d’Aquil·les de Messi, però tampoc no ens hi hem d’encaparrar perquè la feblesa fins i tot respon a una certa lògica".