Memòria imprecisa

La memòria —massa ho sabem— és imprecisa. El fet es demostra cada vegada que ens ajuntem amb amics, coneguts i saludats amb els quals fa temps que no coincidim. Espanta constatar que, respecte d’uns mateixos fets esdevinguts en un passat més o menys remot, cadascú en pot conservar records diferents, no sempre conciliables. S’ha arribat a produir el cas, fins i tot, que algú que jo no recorde present en un determinant moment i lloc, em discutisca acaloradament la veracitat de la situació rememorada, amb una descarada transmutació de fets, paraules, protagonistes i accions.

—Però si tu no estaves allí? —proteste.

—Com que no! —em repliquen, amb actitud hostil.

D’aquesta mena de fenòmens només es pot deduir, objectivament parlant, una conclusió clara: que la memòria ens traeix i per això ofereix records dissidents segons qui prova d’exercitar-la.

Quan es produeixen situacions d’aquesta mena, en què es manifesten alhora memòries divergents i distorsionades, se’m genera molt endins (en un dels plecs més íntims de l’ànima) un cert desfici o desassossec emocional. Si, a partir d’una determinada edat, les persones som poc més que la memòria de la vida efectivament viscuda, intuir que la memòria que conservem —la memòria que som— potser no és sinó una fal·làcia (una pura fantasia de l’esperit) ens situa a la vora de l’abisme existencial més impracticable, pregon, insuperable i decisiu. I aquesta en podria ser la deducció última: «No som sinó memòria. I la memòria és mentida.»

Per sort, en la majoria de les ocasions en què discutim les diferents memòries conservades per amics, coneguts o saludats absents durant anys a propòsit d’un mateix fet, prompte o tard acabe sempre demostrant i imposant la veracitat de la meua pròpia versió de la memòria davant de les altres que s’hi esgrimeixen.

—A Galícia vam anar amb Pere, quan tornàvem d’Astúries —em va dir la setmana passada l’amic Toni, amb qui feia temps que no coincidia, evocant antics viatges de joventut en l’any de la picor.

—Que va! Hi vam anar amb Andreu. Va ser un altre viatge, un parell d’anys després... —proteste.

—Què dius, tio? Hi vam anar Pere, tu i jo!

—Espera un moment i sabràs... Preguntem-li-ho a Pere mateix, que està allí —propose, com a prova de foc, per saber quina de les dues memòries és la bona—. Pere, tu vas vindre al viatge aquell que vam fer Toni i jo a Galícia, amb el cotxe del meu germà?

—No —confirma Pere—. A Galícia vau anar amb Andreu. Va ser l’any que jo estava a França: un parell d’anys després del viatge aquell mític que vam fer els tres a Astúries.

—Veus? —concloc satisfet. I evoque els instants de felicitat en què, al final de la demostració d’un teorema matemàtic, m’agradava apuntar tot cofoi la sigla QED, de quod erat demonstrandum: «Com volíem demostrar!»

Només la ratificació d’un tercer testimoni em permet, de tant en tant, entre amics gran reserva, verificar i sobreposar la pròpia memòria respecte de fets remots de l’adolescència o la primera joventut. O això o el recurs a proves documentals: fotos, cartes, pel·lícules, anotacions de diaris, factures, souvenirs. Objectes diversos que constitueixen penyores del temps...

—Saps? El pare té una memòria de tísic. Fotogràfica. Precisa. Infal·lible. Puc no recordar una cosa o una altra. Però les coses que recorde les recorde exactes: tal com van passar, tal com van ser —li explique triomfalment, amb un punt d’orgull i tot, al meu fill, unes hores després de l’anècdota amb Toni i Pere.

—Bé, pare... Potser sí. O potser no. Perquè potser això és el que tu et penses, només.

—Sí: cert. Certíssim, fill. Potser això és el que jo em pense. Però en aquest cas, si ho pense, és que és així. Vull dir: que no hi ha, per a la meua percepció, cap diferència entre tenir una memòria precisa i tenir la convicció que la meua és, sempre, la memòria veraç, fidel, irreprotxable. Perfecta.

L’abisme, de fet, comença a obrir-se monstruosament davall mateix dels nostres peus just el dia en què comencem a perdre aquesta precària convicció: aquesta incerta confiança, aquesta estantissa seguretat. Perquè la dissolució —o la mera corrupció— de la memòria és, també, una forma de mort: una forma irreversible, amarga, irredimible i definitiva  de mort.

Tanmateix, el mal de la qüestió és que açò —aquest fenomen tan obvi del risc de la desmemòria que individualment anorrea i esborra la pròpia personalitat—, em fa l’efecte que opera semblantment en el pla social: en el nivell dels grups i les col·lectivitats humanes. I així, unes faccions ideològiques o unes altres poden acabar discutint-se sobre la legitimitat de segons quines memòries imprecises, no sempre harmòniques, concomitants i convergents. Hi ha qui discuteix —què diré jo?— la legitimitat o la il·legitimitat del colp d’estat del 18 de juliol de 1936; les seqüències dels registres de temperatures i precipitacions que apunten a la idea de canvi climàtic; l’oportunitat de les mesures epidèmiques adoptades per a combatre la pandèmia de COVID-19; l’aberrant insensibilitat dels responsables —culpables, executors i còmplices— de l’Holocaust; el paper decisiu del llenguatge en el desenvolupament de la condició humana; les conseqüències cívicament coercitives, mutilants i neofeixisitzants que va tenir el colp d’estat del 23 de febrer de 1981; la suspecta ètica dels representants de la dinastia borbònica a Espanya des de primeries del segle XVIII fins a l’actualitat; la no menys suspecta ètica de les clavegueres de l’Estat amb els Fernández Díaz, Villarejo, Ferreras i companyia... Tot, tot, tot. Tot es vol discutir. I és lògic: hi ha, permanentment, la voluntat —i l’interés— d’imposar un determinat relat de la història. A força de crits, confusions, amnèsies i perversitats, unes ideologies o unes altres volen imposar a la resta la tendenciositat dels seus particulars records respecte del temps passat.

En el nostre temps present, sense anar més lluny, hi ha qui ha volgut discutir enconadament si el Partit Popular s’ha volgut desmarcar de la celebració de la memòria dels 40 anys de l’Estatut d’Autonomia perquè el lema elegit, «40 anys fent país», es veu que evocava la idea de «País Valencià»: com si el terme País Valencià no constara en el mateix preàmbul de l’Estatut, i com si no fora un terme amb una profusa tradició històrica des de molt abans de l’Estatut: un terme que fins i tot en temps del franquisme s’acceptava consensuadament, sense problemes, manies, censures ni autocensures. Clar, que en aquesta discussió hi ha també qui sosté que aquest partit polític difícilment podia haver participat en els actes de commemoració de l’Estatut, car la presència i la visibilitat mediàtica dels seus presidents en el viatge autonomista —els senyors Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra— hauria resultat una mica esperpèntica, tenint en compte l’historial judicial i penitenciari que aquests quatre (molt honorables?) presidents de la Generalitat estan en disposició d’exhibir en els llibres d’història.

Igualment, respecte de la memòria discutida, hi ha gent que argüeix perversament aquests dies amb els noms dels consellers i els presidents de les Corts indecorosament involucrats en investigacions judicials de presumpta o confirmada corrupció: Milagrosa Martínez, Juan Cotino, Luis Fernando Cartagena, Rafael Blasco, Vicente Rambla, Víctor Campos, Lola Johnson, Serafín Castellano, Mario Flores, Luis Rosado, Manuel Cervera, Maria Àngels Ramon-Llin, Alicia de Miguel, José Joaquín Ripoll, etc. I maliciosament concloïen: «Com s’havia de presentar el Partit Popular a la celebració de la memòria de l’Estatut, si els seus protagonistes són aquests? Amb un autobús fletat des de Picassent?»

Tot és discutible, certament. Fins i tot la memòria, tan fràgil i imprecisa, es pot discutir. O no. Potser la memòria no s’hauria de discutir tant: sinó garbellar, ratificar, exhibir, preservar... No ho sé. Només sé que, com en el pla individual, també en el pla col·lectiu som el resultat de la nostra memòria conservada respecte del temps viscut. I que igualment ací s’hi valdria de sentenciar: «No som sinó memòria. I la memòria és mentida.»

No ho sé. Insistisc: no ho sé... Potser determinats parts de la memòria són una tergiversació, un engany, una il·lusió. Però també és veritat que les coses són com són. I han sigut com han sigut. I han passat com han passat. I que hi ha fets que són objectivament constatables, demostrables, incontrovertibles. Convé recordar-los. I dir-los. I reivindicar-los! En efecte: aquell viatge a Galícia, Toni i jo el vam fer amb Andreu, i no amb Pere.