Màsters

M’acaba d’arribar, per un grup de WhasApp, una captura de pantalla en què un perfil anònim de Twitter anuncia: «Vull reconéixer públicament, abans que siga massa tard per a ocupar un càrrec públic, que el dodecaedre de cartolina que vaig presentar en l’avaluació de 7é d’EGB en realitat el va fer mon pare. Vam traure un 6».

«Perdonen... És que estava conduint i no em funciona la ràdio del cotxe. Fa una hora que no estic desconnectat del món. Em poden dir vostés si ha dimitit cap polític més? Si hi ha cap cas nou de màster o doctorat trucat?», bromejava un conegut, ahir, a l’inici d’una conferència. «Hi ha qui diu que Pedro Duqe es degué traure el títol d’astronauta a distància, amb Planeta Agostini!», circula també, com a acudit. «Sí, sí, sí... Ja sabràs quan acaben amb els màsters i comencen a revisar això del “nivell alt d’anglés” en els currículums dels polítics», adverteixen els més enjogassats. «Si t’apuntes al gimnàs de la Universidad Rey Juan Carlos t’aprimes sense necessitat d’acudir-hi», diuen que... I després hi ha els mems: imatges i muntatges digitals per a anar i vendre’n a ca Internet. Segur que n’han vist un bon grapat. A mi, sense anar més lluny, m’ha arribat —per exemple— la foto de la part davantera d’un cotxe amb un sumptuós títol universitari enganxat a l’eixugaparabrises; i el text: «He aparcat un momentet enfront del campus de la Rey Juan Carlos i mira...» També una foto de Corinna zu Sayn-Wittgenstein amb la inscripció «Corinna sí que pot acreditar un màster en la Juan Carlos I!». O un iogurt obert que mostra, per la part interior de la tapadora de paper alumínic, el logo de la Rey Juan Carlos amb aquest curiós regal: «Enhorabona! Doctorat en Economia». O un ou Kinder obert, a l’interior del qual apareix com a premi sorpresa el sabut títol oficial de la Universitat Rey Juan Carlos. O...

L’imaginari popular, una volta més, brandeix l’arma de l’humor com a reacció de superació davant d’una realitat inversemblant i tràgica: que és cosa de no creure i ens deixa —per força— perplexos. La sensació generalitzada és que vivim instal·lats enmig d’una estafa sistemàtica, en què els líders polítics —presumptes models d’honorabilitat, suposats referents d’èxit i superació, presumibles capdavanters de la civilitat, el progrés i la millora social— un dia i l’altre queden delatats i descoberts com a falsaris mentiders, indecents i ímprobes, ja des del moment d’acreditar una formació universitària superior.

Això, es mire com es mire —i per més broma redemptora que hi vulguem fer—, és una gravíssima desgràcia per a qualsevol societat. El descrèdit de la classe política és un càncer amb terribles conseqüències pernicioses allà on es produeix. Perquè una societat que valora i paga malament els seus polítics (cal recordar-ho: els responsables de la gestió de les institucions, els béns i els serveis públics), i que hi projecta una imatge de desprestigi, prompte o tard acaba patint els efectes de la deserció de la política per part d’aquelles persones potencialment millor capacitades per a exercir amb probitat i excel·lència la sempre difícil comesa de gestionar la cosa pública de manera òptima. I —conseqüentment— l’acaparament del poder en mans dels qui hi accedeixen no amb voluntat de servir, sinó amb la de servir-se’n... Val a dir, en aquest sentit, que la corrupció sistemàtica i sistèmica —deplorable i flipant— a què últimament hem assistit en no poques institucions no és, en absolut, aliena a aquest descrèdit progressiu de la classe política en l’imaginari poplar. Perquè amb el descrèdit de la política —de l’art de trobar fórmules negociades per a conviure amb el major confort personal i social—, es produeix el millor medi de cultiu per a l’aflorament de saquejadors, malfactors, mafiosos, comissionistes i, en general. tota classe de saltamarges fraudulents que, amb maletí i corbata, adesiara percacen l’oportunitat de desfalcar —i rebentar— la vidriola comunitària.

De més a més, els casos de corrupció en l’expedició de títols universitaris a membres assenyalats de l’elit política, en quin lloc deixen la institució universitària? Com en malmet el bon nom, el prestigi, la confiança, la reputació, la credibilitat, la influència necessària? Els últims mastergates afecten només el cas —un cas com un cabàs!— de la Universidad Rey Juan Carlos? O hi pagaran també, com tantes voltes passa, justos per pecadors: amb el risc que les malfiances s’acaben estenent a la resta d’universitats? Poca broma, això. Perquè en qualsevol societat avançada, el sistema universitari —vull precisar: el sistema universitari públic— és la garantia millor per a la conquesta, la divulgació, l’aplicació i la transferència del coneixement. La universitat és per això sagrada: perquè no solament en depén la formació superior de les persones, sinó també el progrés científic, humanístic, tècnic i artístic; la promoció social de valors com el pluralisme, la tolerància, l’esperit crític, la igualtat, i la llibertat; la protecció de les formes enriquidores de la diversitat humana; i, en definitiva, els pilars fonamentals sobre els quals s’erigeix qualsevol societat tolerant, igualitària, solidària, democràtica i respectuosa amb la diferència i el ple desenvolupament de les persones.

Mala barraca, tot açò que està passant amb els màsters mafiats, amb tantes evidències de tracte desigual, elitista i interessat al si d’una institució universitària pública. Alguns polítics implicats, ja ho hem vist, estan pagant-ne les irregularitats comeses. A hores d’ara ja deuen haver aprés que —ai!— en el pecat portaven la penitència. No deixa de ser un inici, en el camí de la normalitat... Però potser convindria canviar el focus d’atenció, en matèria de responsabilitats. I començar a exigir-les, a part dels polítics, també allà on, al meu parer, realment resideixen: en la universitat que tolerava tan suspectes pràctiques. Paren a pensar-ho: fa feredat que tantes persones significades en l’elit dirigent d’un país s’hagen titulat en un mateix entorn tan, tan, tan discret i reduït. En aquest cas dels màsters s’hi sent l’olor resclosida d’una oligarquia malsana, endogàmica i enquistada: una olor que tomba de tos. I en els moments d’excepció que estem vivint quant a la molt precària separació entre el poder polític i judicial —sí: d’absoluta excepció—, saber que el rector de la universitat objecte de totes les controvèrsies entre els anys 2002 i 2013 és, actualment (des del passat 13 de juny de 2013), un dels dotze magistrats que integren el Tribunal Constitucional, a proposta —precisament— del Govern espanyol pot portar a pensar que... 

Uf! No sé vostés, però un servidor hi ha dies que no pot evitar alçar-se amb la sensació que algunes coses del món en què vivim tenen molt mal pedaç, i que el vaixell en què naveguem està tan ple de podridures que el viatge en societat esdevé una aventura escabrosa i impredictible: amb risc de col·lapse, naufragi i esfondrament abismal. Direm que és setembre, que afecta l’ànim i l’optimisme vital. Sort que, després de setembre, vindrà octubre. I arrancaran, per fi, les classes del màster en Comunicació i Mediació Cultural, a Altea, en la Universitat d’Alacant —aquesta, sí, una Universitat gran, i una gran Universitat—, i tornaré a fruir de la passió d’ensenyar i aprendre; de dubtar, pensar, reflexionar; d’indagar, compartir i provar de fer llum en els misteris del coneixement, la comunicació, la raó, la creativitat, la sensibilitat i la vida: per a això és que haurien de servir —i serveixen, en veritat—, els màsters en qualsevol universitat.