X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

S’APROPA EL DESERT / OPINIÓN

“Maricón, hijoputa, catalanista”

23/02/2017 - 

Els tres mots que encapçalen este article, així separats (ni tan sols calen les comes) poden ser considerats tres descriptors i fer-se servir com a equació de recerca en qualsevol buscador, especialment en aquell que tothom té en ment només obrir el navegador instal·lat per defecte en l’ordinador , i que la majoria ja pren per la pròpia xarxa. En el resultat d’ eixa cerca, si la feu estos dies (el factor actualitat és un dels que sembla que formen part de l’algoritme miraculós), se us afegirà un quart terme, el topònim de  La Vila Joiosa, com a quadratura del cercle.

En poc més d’una setmana dues polèmiques han esclatat per qüestions de toponímia. Des de temps del geògraf Cavanilles (el a vegades no tan llunyà segle XVIII) que els noms de les plantes i els llocs no tenien tanta presència tipográfica. La que va ser objecte de la letania llançada contra el bo de Casti, Josep Castinyeira, llibreter de pro i regidor circunstancial a La Vila, amb els “simpàtics apel·latius” adés esmentats com a nucli central, i la que va encetar el meu company opinòleg (opinòl·leg? el neologisme me’l van llançar a la cara l’altre dia en una reunió)  Javier Carrasco, amb la seua columna ¿Qué os ha hecho el castellano?, de la periòdica Nave de los Locos a ValenciaPlaza.

El mal primigeni de Casti ha estat insinuar que si el poble es diu Vila Joiosa, la seua denominació oficial ha de ser Vila Joiosa, i que el constructe Villajoyosa, per molt que haja estat d’ús habitual en el context castellanoparlant oficial (s’hauria de vore en el popular, on gairebé tots l’hem sentit anomenar com la Vila) s’hauria d’eliminar d’esta oficialitat. Amb les seues pròpies paraules: “ningú va a dir-li a ningú no diga vosté això”, referint-se a les plagues bíbliques de prohibicions i multes que certs benpensants estaven augurant.

Jesús Carrasco, per cert, acabava  el seu benpensant article  amb la frase “ni un valenciano de obligado cumplimiento para obtener el carnet de ciudadano modélico que te permita andar tranquilo sin que te llamen perro fascista”. Sense entrar en la gradació de l’insultòmetre, si fem una prova empírica de recerca d’informació, amb una estratègia de recerca en valencià: maricó, filldeputa, espanyolista, no recuperarem cap indicació toponímica ni nominal. O siga, que segons el Gran Ull a ningú li han anat encalçant amb estos qualificatius. Si busquem “perro fascista”, els primers recursos recuperats seran vídeos molt monos, rotllo gatets del Facebook.

Eixe “maricón, hijoputa, catalanista” (ai, quina llàstima no hagueren utilitzat el tan autòcton “catalaniste”, molt més genuí) em recorda la descripció que d’ell mateix en feia l’escriptor i activista nordamericà James Baldwin, que allà pels anys 40 del segle XX es descrivia a si mateix com a “negre, pobre i gai”, l’embrió de tota la seua lluita posterior per la igualtat social, cultural i política. El mateixet que porta fent Casti des que el coneixem, sense menysprear ningú.

Per cert, si substituim en la recerca “filldeputa” pel també legítim “malparit”, el que recuperarem és el crit de guerra dels Sopa de Cabra: Bona nit, malparits !!!


Noticias relacionadas

next
x