L'artista alcoià Marco PomperoALCOI. Esperant amb candeletes estaven tots els fans de l'alcoià Marcos Porras, conegut artísticament com a Marco Pompero, per tal que el pintoresc cantautor els digués, i els cantés, alguna cosa. És cert que ens té acostumats a les sorpreses més impensables, però, en aquesta ocasió, ens ha descol·locat amb el seu olfacte més visionari. "No estava pensat per la quarentena, però sí, el missatge ha vingut al pèl", confessa amb un somriure. Indagar en nous sons i estructures sense perdre l'essència.
El nou senzill, que va estrenar a les xarxes el primer dia d'aquest mes d'abril, en ple enclaustrament, porta per nom, ni més ni menys, que Quédate. Però des del començament -una picada d'ullet a la peça Un beso y una flor del cantant d'Aielo de Malferit, Nino Bravo, "la podíem haver liat encara més", diu en aquest sentit Pompero- i durant els gairebé quatre minuts que dura la peça, és un viatge on s'ens tendeix la mà a la introspecció -dentro del alma donde te sirven café, on si no?-, i de manera força plaent.
Entrant en matèria, podem dir que Pompero ha fet un canvi des del folk del seu primer projecte intimista, L'art és sexual, a aquest, on es suma l'electrònica d'altre alcoià, Desi Calatayud. "No volia enganyar a ningú si anava a clavar-los electrònica (riures)". El resultat? Quédate sona a drum and bass, certament. "Sí, no puc negar-ho; ens agrada", reconeix Pompero. "Teníem ganes de fer un projecte conjunt, encara que cadascú tinga el seu propi, independent", explica, després d'un temps coincidint en alguns concerts i punxades electròniques. "Llançar aquest senzill ha sigut com donar-nos una mica d'energia a nosaltres mateixos i que açò puga tirar endavant", ja que és cert que vol que el tema s'integre dins d'un projecte de disc, però ara està tot "molt en l'aire", assegura.
La producció en diferit no ha estat gaire motivada, ni determinada, per la quarentena, tenint en compte les virtuts de les noves tecnologies. "Nosaltres ja ens vam reunir abans durant dues setmanes per donar-li forma al senzill, per una posada en comú. La veritat és que Desi és una màquina a l'hora de produir, molt ràpid i eficaç; el seu domini del gènere ajuda a agilitar", diu Pompero. "És demostra que, independentment dels estils, el feeling amb altres artistes és el que veritablement importa", conclou. I la festa de presentació que tenien prevista amb la resta de colegues, precisament, haurà d'esperar. Però arribarà. "Queda tan lluny... De tota manera, hem previst fer algun streaming més peculiar, a banda de la difusió en xarxes, encara res concretat", avança.
Vénen temps més convulsos, encara. "Completament. És un colp de gràcia, de mort. A la precarietat de la cultura, si li lleves també l'opció de mostrar-se en directe o agafar la carretera per anar tocant portes… Espere que menys gent de la que pense s'ho deixe; hi haurà molta que no tindrà ni temps, ni recursos ni energia per tornar a alçar-se", lamenta. "En aquest país, siguen del color que siguen, sempre deixen la cultura per al final. I no tenen cap tipus de vergonya de dir que no hi ha cap mesura prevista. Ho donem per fet, que és la última prioritat", critica. Ell, però, de moment, resisteix. "Sempre m'han dit que sóc una persona persistent, no es lliuraran de mi tan fàcilment", riu.
Tot seria menys agradós, segur, sense el recolzament de La Fera, el col·lectiu multidisciplinar radicat a Alcoi que defensa projectes creatius de diferents vessants artístiques, a més de Pompero, amb noms com ara Laura Esparza i Carlos Esteban, Andreu Valor i Joe Pask. "És molt assembleari, té molt en compte la decisió dels artistes i músics. A més, es sufraga amb despeses mínimes, no hi ha intenció de lucrar-se. Dóna molta llibertat", explica, satisfet. "Si veus que unes persones et representen en uns principis tan clars, et dóna una comoditat brutal", afegeix.
"Jo els conec des del principi, són gent amb ganes de lluitar", assegura Pompero. "Hem jugat un poc amb la visió més clàssica de la música electrònica, per marxar per altres camins". Aquest pot ser un resum perfecte del nou senzill de Pompero. Un lloc més o menys comú, com és l'amor, on tornem a veure's abocats dolçament a la resolutiva catarsi emocional a la qual ens té habituats l'artista alcoià. "Està convertint-se en el meu segell.
El mostrar-ho tot i tenir eixa sensació de buit, però un buit de ja està, ho he soltat, s'ha quedat ahí; a altra cosa", matisa. A casa, la seua creació intenta buscar un equilibri, com la de la gran part dels artistes en quarentena. "Sempre hem tingut l'excusa de no tenir el temps, ara que tenim tot el del món, tampoc hem d'arribar a agobiar-se, perquè si ens frustrem, estem perduts, hem de llevar-se un poc eixa obligació d'haver de produir i crear constantment", sentència. Siga com siga, un encert que s'haja enrecordat dels seus fans en temps de pandèmia, de segur.
