Manual per a homes que netegen

Darrera opinió de l’any, arriba el moment de les recapitulacions i les llistes, així que permeteu-me que capgire el meu caparronet cap al nucli del meu negociat més íntim, el món de la lectura. Des d’ell em veig amb ganes de dir que d’una vegada per totes la lectura és cosa de dones, no només perquè en siguen les causants de la pujada dels índexs d´ús de les biblioteques públiques i de les vendes en les llibreries, sinó també en l’acció pública de transmissió de la cultura escrita, les activitats, la promoció, la gestió i la difusió.

Mr. Robert Zimmerman és un senyor bastant encertat i just, fins i tot quan es fa dir Bob Dylan, i era molt conscient del que feia quan va decidir delegar en la seua amiga Patti Smith l’acte de recollida del premi Nobel, justament de Literatura, justament a la paraula escrita i cantada, i deixar ben clar per on van els trets.

Manta vegades s’ha fet ús del criteri de qualitat per justificar la descompensada presència de gènere en els canons literaris, fins i tot en els científics o artístics. Aquesta mateixa setmana he hagut de llegir Vera Rubin, la dona que va ajudar a descobrir la matèria obscura. Com si hi haguera netejat unes lents. Vera Rubin va assentar les bases per al descobriment de la matèria obscura. Deia que el criteri de qualitat ha estat una excusa perfecta, perquè és un criteri d’autoritat davant del què rebatre es fa difícil. Si una obra és millor que una altra, prou, importa poc el gènere de l’autor. Però els camins, ai, els camins. Quina editorial fa ús de les lectures cegues a l’hora de triar els originals? Quants grans autors haurien quedat fora? Quants bons autors no s’haurien suïcidat? (la tendència suïcida dels literats, quina quantitat de literatura negra) Quantes autores no s’haurien quedat en els calaixos?

Amb els canons passa com amb les canongies, que massa vegades s’atorguen ad hominem i in perpetuum. El que es fa estrany també és llegir declaracions contundents d’algunes autores contemporànies, molt i molt joves, expressant la seua mancança d’educació literària en autores de gènere femení, com si el minso percentatge que havia aconseguit treure’n el cap haguera estat anorreat. No sé si és hipèrbole literària o cosificació militant. En el meu cas concret, sempre he citat entre les meues lectures principals les de Carson McCullers, Marguerite Yourcenar, Mercè Rodoreda i Patricia Highsmith. El cor és un caçador solitari, A beneficio de inventario, Vint-i-dos contes i El tremolor de l’engany formen part del meu canon particular… in perpetuum. I no són les úniques.

A resultes, la recapitulació d’enguany em dóna una llista d’un sol títol i una sola autora. Lucia Berlin i el seu Manual para mujeres de la limpieza, edició catalana Manual per a dones de fer feines, Alfaguara el primer, l’Altra Editorial, el segon.

Després de Grace Paley, de Lorrie Moore, de Lydia Davis, arriba Berlin i demostra que en el gènere del relat no estava tot escrit, que encara queden racons per descriure, que, sobretot, queden mirades a desenvolupar. I la de Lucia Berlin és la mirada des del carrer, des del racó més solitari de la sala, amb una copa d’alcohol per rossegar dimonis a la mà, des del seient del bus, des de la bugaderia o des de les profunditats del mar del Golf de Mèxic. Però sobretot, la mirada i la prosa saborosa de qui mastega les paraules com l’oliva que queda al fons del martini.

Lucia Berlin no es va suïcidar, els seus relats suren pel segle XX, des dels anys 50 fins als 80, però és ara, més de 10 anys després de la seua mort, quan s’ha convertit en un esdeveniment literari. Aquí mateix els seus llibres s’han exhaurit en tot tipus de llibreries. Tot el món llig Lucia Berlin, i encara ningú s’atreveix a malparlar-ne. Au, brindem per ella!

Bona eixida d’any tingueu i millor entrada en el nou, sigueu bons i llegiu.