M’agrada que els plans acaben bé

Ens trobem en plena reivindicació dels anys 80, no hi ha dubte. Els nous grups sonen a The Cure, el còmic torna a ser l’art narratiu més interessant, les metròpolis agafen embranzida, front a un ruralisme bonhomista que no ha acabat d’arrelar, tornen les muscleres reforçades a les americanes.  Hi ha una teoria que diu que cada 30 o 40 anys, la societat reinventa el que recorda de quatre decennis enrere, reconstrueix el seu imaginari i tot allò que fins feia poc es considerava superat, els estilismes considerats passats de moda, les músiques i les obres d’art, esdevé exemple d’excel·lència.

Cinema, bicicletes, jocs, texans, pentinats en contra de la llei de la gravetat, camises d’estampats impossibles, tot és ara cool i si a més algú ens cita Mazinger Z, ja és que el cervell se’ns converteix en blandiblú, sí, aquella joguina repugnant que era com la carpa Koi, el peix del conte japonés, que ajusta el seu tamany segons les mides del receptacle on es troba, tot i que no acabava convertida en un drac, com el peix quan fa la seua remuntada final al riu.

 A la carpa Koi se li atorga també una gran saviesa, ja que per a poder superar la gran cascada final del riu han d’anar aprenent  i adquirint coneixements de tots els animals que van trobant-se al camí. Durant els anys 80 la nostra societat era també com un peix que remunta un riu contracorrent, la corrent acumulada durant 40 anys de foscor dictatorial i pensament únic, i anava agafant coses d’aquí i d’allà, mirant de fer-se més sàvia, més plural, que és una de les encarnacions de la saviesa.

Sobta comprovar com la narració dels fets de la societat s’ha anat simplificant en proporció inversa a la seua complexitat. Des de fa un temps, s’ha anat creant un marc –no és la primera vegada que per ací citem el mestre Lakoff i el seu experiment aquell de “No penses en un elefant”- conceptual segons el qual la pluralitat i la complexitat són un problema, i només la seua atomització i simplificació aporta solucions efectives.

Majories absolutes, nous pensaments únics, capacitat d’acció, és tot el que es demana als gestors polítics, res de diàleg, intercanvi d’experiències oposades, o acords de difícil arquitectura. Es vol algú que diga el que s’ha de fer i prou, ja executarem les seues ordres com més ens convinga. Fins i tot li demanem als acords de govern que sumen diferents forces, amb les seues personalitats individuals i col·lectives, que siguen un bloc monolític, que no semblen a tot hora “galls en un galliner”, que si l’alcalde no es comporta com a tal, el tiren i posen un altre, res de deixar-ho tot en l’aire i tornar a refer acords i polítiques. “S’ha de ser eficaç”.

Això em porta el record d’un altre dels referents televisius d’aquells sembla que no tan llunyans anys 80 (del segle passat, recordeu), The A-Team, l’Equip A, el Loco Murdock, Peck, M. A. Baracus amb els seus penjolls daurats, i el cap pensant, el coronel John Hannibal Smith, mastegant havans i amollant al final de cada capítol el seu màntric “m’agrada que els plans acaben bé”.

Gairebé 40 anys més tard d’aquells hipnòtics 80, sembla que algú que va començar a emmirallar-se en l’estil british d’aleshores, amb l’icònica M. Thatcher muntant les bases de la seua enginyeria social, per a perpetuar “tot el que estava lligat i ben lligat”, pot somriure content, mentre mastega un havà, i dir “m’agrada que els plans acaben bé”.