L’últim pensament

No sabem quan —ni com— arribarà l’instant final. Afortunadament! Fóra insuportable saber amb antelació (no importa si poca o molta) quin serà, exactament, el dia que finiran tots els dies. La incertesa de la mort —no saber amb precisió quan serà el moment de morir— és de gran ajuda per a mantenir, en les nostres rutines, una necessària i saludable il·lusió que la mort no existeix: no almenys en l’horitzó de les coses immediates. I en conjurem, així, l’absurd vital. 

«Viure com si avui fóra l’últim dia, i alhora, com si tinguérem tota la vida per davant», és la consigna que proclamava l’escriptor benisser Josep Iborra en un aforisme isolat publicat dins del llibre Inflexions. El plantejament, sens dubte, queda bé com a ideal vitalista. Però, en realitat —ai!—, és molt més que dubtable que ningú puga suportar, amb un mínim de serenitat, la desesperant consciència de la pròpia mort en un futur concret i immediat —a la vesprada, a la nit o just demà a trec d’alba, posem per cas.

La bona qüestió és que, per sort, entra dins de la normalitat de la vida no saber —no amb certesa— quan és que morirem. Només els malalts terminals o els suïcides —i encara com!— poden tenir alguna certitud (o intuïció precisa) sobre com i quan és que han de morir. Si de cas, l’única cosa que, depenent de les circumstàncies, potser sí que tindrem a la nostra mà durant els últims instants de llum als ulls i tebiesa al cor serà el pensament que hi vulguem triar...

Costa de creure —la veritat— això que es diu que en el moment de la mort tota la vida viscuda passa precipitadament, amb vertiginosa velocitat, per la ment del difunt en grau de temptativa. Tampoc no és fàcil trobar testimonis que ho puguen desmentir o confirmar taxativament, això... En tractar-se de morir, no ens és dat de fer sinó pures, vagues, indocumentades, inexperimentades especulacions. Això sí: posats a especular, divagació per divagació, no deixa de ser lícit preguntar-nos —preguntar-se cadascú—, en el cas de poder triar, quin pensament (o quina imatge mental) elegiríem per a l’instant darrer. 

Tanque els ulls i en faig l’exercici. «L’últim pensament...» Quin voldria que fóra, arribat el moment? Se m’apareixen les cares dels meus: dels més íntims. Els pares, la dona, els germans, els sogres, els fills. «L’últim pensament...». Insòlitament em ve al cap, primer, un record difús d’infantesa —potser el record més antic que en conserve— jugant amb el meu germà, rient feliç davall la figuera de casa. «L’últim pensament», hi insistisc. I revisc el naixement dels fills, ara l’un ara l’altra, dins del quiròfan. «L’últim pensament», hi torne. I la ment se m’ompli amb una curiosa imatge onírica, absurda, impossible. És la mar estimada del Racó de l’Albir, virada en colors sépia. Neva. Neva, sí. Neva copiosament, sobre aquesta mar antiga de l’Albir. I l’aigua de mar és un veritable espill, seré, calm i silent. Se sent una música tènue, minimalista, suau, benigna. De seguida n’aconseguisc reconéixer el tema: «The Impending Death Of The Virgin Spirit», en la versió del disc Meditations, de William Ackerman. «L’últim pensament», em repetisc. I sobre la superfície de les notes delitoses de la guitarra emergeix, com una carícia tendríssima a frec de pell —com un bes tebi, nu, enamorat, adolescent— el contrapunt sensual i exquisit d’un violoncel de seda... 

«L’últim pensament», em dic, encara, per fi. Amb els ulls closos reprimisc unes estranyes, intenses, inopinades ganes de plorar. I admire, ja plenament immers en la música d’Ackerman, la impàvida i abundosa nevada que cau sobre el racó de l’Albir. «L’última imatge...», comprenc. I en aquell moment, per atzar, pare esment en una delicada volva que es fon amb l’aigua i amorosament es desfà a flor de mar. Ultimíssim alé. Esforç infinit. I aconseguisc, per fi, balbucejar a penes un mot: «Amor...»

Ja ho veuen: vista la situació política i els esdeveniments setmanals de la campanya electoral —policia política, fanatisme indissimulat; censura preventiva, nacionalisme exacerbat; perversió sistèmica, estridència verbal; judicialització política, politització judicial—, aquesta primavera tot és en mi optimisme. Joia, credulitat, alegria. Absoluta confiança en el futur. I un preclar sentit de la realitat.