Luis de Castro, la pèrdua d'un referent

ALICANTE. Just és reconéixer la trajectòria, el compromís i la contribució que algunes persones tenen amb la societat, convertint-les en “figures clau” per entendre la història d’una ciutat i alguns dels seus àmbits específics, sense els quals possiblement, el present no seria tal com el coneixem. Cal recordar els “referents” per no oblidar i mantindré la consciència de la nostra pròpia història.

Des del punt de vista teatral i social, Luis de Castro, fou un defensor de valors cívics i culturals- especialment en el teatre- dinamitzador, esperit inquiet, innovador i creatiu, que fou capaç, amb la seua gestió com a director del Teatre Principal d’Alacant, de crear un projecte innovador recolzat per la societat -amb una gran programació i la consolidació d’un públic- referent durant molts anys en l’àmbit estatal.

La seua inquietud el va portar a conrear la programació, la producció, la direcció de festivals, la col·laboració en un periòdic local (on tancava sempre els seus articles amb un apart que nomenava “la perla” que eren anècdotes de la seua trajectòria) o la creació de l'Associació Independent de Teatre d’Alacant (AITA) – que va contribuir al fet que durant aquells anys a Alacant pogueres gaudir del millor teatre del moment.

Va rebre, entre altres reconeixements, el XV Premi Maisonnave de la Universitat d’Alacant. D’aquell acte, recorde especialment la intervenció de Juan Antonio Rios Carratalá, fent una acurada reflexió sobre la seua trajectòria i el vídeo –sincer i entranyable- editat pel taller d’imatge de la UA, on entre altres, interveníem Francesc Sanguino, Juan Luis Mira o jo mateix.

Les ciutats també són conegudes pels personatges que han contribuït a millorar la seua història. Sens dubte, durant els 15 anys al cap del nostre gran teatre va realitzar una gran tasca per difondre una imatge de la nostra ciutat més enllà del sovint utilitzat recurs del sol i la platja, donant una imatge cultural tan necessària com imprescindible.

No puc menys que recordar amb alegria, aquells anys sota la seua direcció, les millores al teatre, alguns espectacles i els ànims de la ciutadania com un agent més de la cultura, com a públic – com a consumidors de manifestacions i productes culturals- gaudint-ne; fent real la idea de participació com un dret ciutadà, un dret a la vida cultural.

No podem oblidar que el teatre sempre és social, és comunitari i és capaç de crear un “capital simbòlic” i contribuir a la construcció d’un “depòsit de sentit” en la cultura de les societats contemporànies com apunta Bordieu -1997- i la gestió cultural en cada moment o època pot contribuir a posicionar les arts escèniques com una ferramenta per millorar eixa societat en constant evolució.

Podem dir que Luis de Castro ho va entendre. Va contribuir de tal manera que el teatre en “democràcia” a la nostra ciutat està vinculat de manera ineludible a la seua, contribució i gestió. Tot un referent. Així ho crec i així cal manifestar-ho: El seu nom sempre estarà vinculat al nostre Teatre Principal i a la nostra ciutat. Ja ho deia Valle Inclán “las cosas son como se recuerdan” i jo compartisc eixe axioma.