L’estret àmbit de la crítica periodística musical, tot i que siga d’alta qualitat, és un espai probablement massa reduït per a determinats autors. De fet, quan l’ofici (l’ofici d’escriure, al remat) s’exercix amb tenacitat, talent i verdader interés, la dimensió estrictament literària guanya pes d’una manera progressiva, s’obrin nous horitzons i derivacions artístiques i s’acaba per destil·lar el suc dolç i madur del raïm en el final dels estius. Temps de verema
VALÈNCIA. Fins i tot cronològicament podria aplicar-se a Rafa Cervera (València, 1963) l’anterior metàfora. Si bé la vocació purament literària no va ser la primera de les seues passions (però sí un batec poètic que, existint des de sempre, tardaria anys a destriar i definir), la pròpia trajectòria vital va impedir durant massa temps la seua plasmació –i sobretot perdurabilitat– més enllà d’algunes excel·lents ressenyes, columnes i entrevistes. I ha sigut ara, instal·lat en la plena maduresa, quan Rafa Cervera ha donat eixida a la seua capacitat de construir una obra consistent i travessada de bellesa.
El primer fruit d’eixa nova manera d’expressió va ser Lejos de todo (Jekyll & Jill, 2017), Premi 2018 de la Crítica Literària Valenciana i una atractiva fantasia on David Bowie es barreja amb l’Albufera i per on sobrevola un homenatge a l’adolescència com a marc mental tan superior com impossible. Ara dobla l’aposta amb Porque ya no queda tiempo (Jekyll & Jill, 2020), un llibre d’ubicació complicada (no és en absolut, en qualsevol cas i a pesar de certa insistència, una novel·la), però de definició fàcil: una obra memorable.
Porque ya no queda tiempo és un llibre sincer fins i tot en el títol i en l’explicació que el mateix autor desgrana en el primer capítol (d’honestedat brutal: “Epitafio”). Confessa escriure per a ser recordat, per a que res es perda en la boira dels dies que passen, per a deixar constància i testimoni d’ell i les seues circumstàncies. Literatura del jo, per tant. Però que ningú espere unes memòries a l’ús, ni un dietari, ni res semblant. Cervera, per mitjà d’unes poques dotzenes d’estampes, aconseguix traspassar al lector la seua intimitat més recòndita (una tasca que pot aparentar-se senzilla, però en realitat de dificultat hercúlia) en un repàs fragmentari de les seues percepcions del món. Perquè al remat es tracta d’això: tot un seguit de percepcions sublimades en una prosa poètica que fluïx serena i que ens acosta, amb una intensitat ben poc habitual, a una sensibilitat alhora panteista i pagana.
Des del vell casalot del carrer Palomar de València (arcà inicial d’encanteris i secrets) fins a arribar a la llum i la mar erosionant del Saler, contemplades des de la maduresa, l’autor va creixent i ens mostra la seua ascensió al cel de la molt discutible vida adulta, i ens deixa pel camí fragments d’experiència o de bellesa, com l’afinitat i el record emocionat de son tio, l’arribada a la literatura o les arts partint de les sendes que la música anava obrint-li, o certa càustica condemna d’aquella glorificació de la foscor, d’aquell maleïtisme barat que tant ens agradava en les edats més jóvens, ara que ja sabem sobradament que de les ombres no pot esperar-se res de bo, i que només necessitem llum, més llum.
Afortunadament, el millor consol de les edats adultes és la reflexió serena –perquè el llibre, cal insistir, traspua pels quatre costats serenitat i una plàcida acceptació– i Cervera ho demostra en determinats pensaments, malgrat tot, al voltant dels pares (“Somos inexplicables sin ellos. Son nuestro código fuente”), o entorn d’una paternitat a la qual ell ha renunciat, al·legant en la seua defensa que, en no tindre fills, “vivo rodeado por las sobras de mi juventud y de mi infancia”. Però també la rememoració d’instants lluminosos, iniciàtics, com eixe inoblidable capítol en què descriu el trajecte en el Ford Capri familiar des de València al Saler mentres sona I feel love de Donna Summer i el preadolescent Rafa Cervera, en els seients de darrere, al costat de la seua innocent germana, sent una sacsada de sexualitat primera i reveladora, envoltat d’un paisatge que avança i ell imagina com una Babilònia sensual encara indefinida.
Els dies de Madrid, els viatges, les moltes hores d’hotel, les converses telefòniques com un art perdut, els amics, Nova York com la ciutat, sense més afegits, i Lou Reed eternament, eixe heroi que ho travessa tot, fins i tot el més enllà quan, relatant una entrevista amb ell, i acabada la part més professional, apagades les càmeres, Rafa Cervera li confessa que ell és el motiu de tot el que fa, i s’abracen, i ens conta, perquè ja no queda temps i ha de contar-nos-ho, que aplegaria un dia en què la notícia de la mort de Reed apareixeria en un diari al costat d’un obituari escrit pel mateix autor, i ho sent com una circumstància inapropiada, com una intolerable traïció al mite i a l’amic, a la companyia més perdurable i fructífera de la seua vida.
Llegint Porque ya no queda tiempo, i contagiat per la calma i la saviesa que transmeten moltes de les seues pàgines, costa de creure que el soroll de fons de la vida de l’autor haja sigut el rock amb el prodigiós desorde al qual convida, amb la seua habitual invasió auditiva, amb l’omnipresència sonora que convoca, i de la qual Rafa Cervera ha sabut aprofitar-ho tot i extraure el marc de silenci i reflexió necessari, el solatge que només el pas dels anys i la mirada retrospectiva atorguen a qui sap condensar els materials més valuosos i donar-los la forma adequada.
Amb tot eixe bagatge i molt més, treballat amb emoció i delicadesa, amb una vocació nova i alhora bastida des dels fonaments d’aquella casa immensa del carrer Palomar de València, la seua irrenunciable ciutat, des d’aquell aprenentatge de la sensibilitat sempre obert a múltiples experiències, Rafa Cervera ens oferix una veu singular i precisa, un volcà en erupció que anticipa tot un món que sens dubte tindrà continuïtat en el magma sempre bullent de la millor literatura.