Dos investigadors de la Marina publiquen ‘Canteros de piedras negras’, un treball sobre la Mola i l’organització anarquista dels seus treballadors.
ALACANT. Per l’autovia A-7 passa desapercebuda. Però el seu origen ve de quan no hi havia quitrà per asfaltar les carreteres. José Luís Luri Prieto i Robert Llopis i Sendra confien que baix l’asfalt de la carretera de València a Alacant, a molts pobles encara es conserven les baldoses negres de la Mola, una pedrera d’ofites amagada entre Benissa i Calp.
“Uns tècnics del Cadastre estaven cartografiant la comarca i van considerar que el material podia ser explotat de forma industrial. No només hi ha rastre de la importància a escala material”, expliquen els autors, “també el valor de consciència que l’organització dels treballadors va tindre un gran protagonisme”.
“Ells s’anomenen canteros i la majoria són de Benissa. Però venen d’una partida que era eminentment agrícola i no està ben comunicada amb el poble de Benissa. De fet, el camí veïnal que connecta Canelles amb Benissa continua sent intransitable i la gent que viu allí ha de pegar la volta fins al Mascarat. Per això, és una de les partides més deixades, i això ja marca. Per la falta de comunicació, el destí final va ser més Calp que Benissa. I això va fer que la memòria s’haja difuminat”.
Naturals de Benissa i Calp, els investigadors es van sorprendre de no conèixer la història de la pedrera i que la seua memòria oral s’haguera perdut. Després han descobert que els treballadors feien unes 500 peces al dia, que cobraven sis voltes més que en la seua anterior faena de llauradors i que el material va ser utilitzat a Alacant, València, Sueca, Dénia o Gandia. “Es transportava en carros o en el trenet, però van acabar construint pantalans als ports d’Altea i la Vila perquè el viatge en vaixell era més fàcil”.
“Al segle XIX hi havia bona tradició de picapedrers a les comarques de l’interior. Però van emigrar a Catalunya i a l’interior de València, tant per a fer llambordes com altres derivats de la pedra. Així i tot, passades unes dècades tornen, amb noves formes de treballar i noves idees. Per això no és casualitat que a la Nucia es funde un nucli del sindicat anarquista, la CNT, el 1919”, expliquen.
“El propietari de la pedrera va haver de fitxar als de la Nucia, perquè eren els que més prop vivien i sabien produir el material. I també van formar als fills dels agricultors que vivien a la contornada i es van ensenyar a fer-ho”. Així es va conformar un grup de treballadors pioner a la zona, que encomanaven revistes des de Nova York i van obrir una escola rural.
Els de fora es van poder allotjar a la Casa dels Horts, que es va convertir en un polvorí d’idees. Fins al punt que van aconseguir aprovar les primeres bases de treball del sector a Alacant, l’equivalent als actuals convenis laborals. Per això, la repressió franquista va ser dura amb el planter, amb setze consells de guerra i una pena de mort inclosa. Una memòria que ara s’oculta baix les capes d’asfalt i també a l’antiga pedrera, entre Calp i Benissa. “Està al peu d’una pista de terra i l’Ajuntament hauria de protegir-la i donar-li alguna visibilitat”, expliquen Luri i Llopis. De moment, “Canteros de piedras negras. Adoquines y sindicalistas en la cantera de la Mola (Benissa-Calp, 1926-1936)”, editat per la Universitat d’Alacant, recull la història amagada a peu d’autovia.