L’ocàs de les tres bessones

La millor recompensa de la meua vida és haver escoltat dir a ma filla que ha tingut una infantesa i una adolescència feliç. Ho recorde mentre guarde les tres bessones en una caixa de cartró per a baixar-les al traster on s’amunteguen tots els objectes quotidians que han fet de nosaltres molt més que una suma de tres elements. Cadascú d’ells rememora petites històries a les que no vull renunciar perquè són l’andami de la nostra vida en comú. Passem de pantalla, però el joc continua. 

Al costat d’aquestes menudes nines polsegoses que es van salvar de morir decapitades en la banyera apareix la flauta dolça que mai va superar els acords del frère Jacques dormez-vous, un compàs despuntat, un llibre encara embolicat en plàstic de Ciencias para el Mundo Contemporáneo de segon de batxillerat i una carpeta de dibuix tècnic amb fulles tacades de colacao. 

Necessitem espai perquè en el dormitori de la nena ja no cap la dona en què s’ha convertit. Hi ha papers a dojo. Declaracions d’amor adolescents d’amigues forever que ja no venen a berenar ni a dormir apilonades de tres en tres. Reflexions cal·ligràfiques en majúscules que caldria no oblidar: “Siempre salimos a flote como la buena mierda” amb les que es consolaven del desamor les unes a les altres. Gomets de colors que han sobreviscut a l’escola i a l’institut. Desenes de fotografies en grup totalment desenfocades fent el signe de la victòria amb els dits sobre la cara. Un Pinotxo de fusta, una botella de Coronita destralada de procedència desconeguda, la figura de ceràmica d’una dama del foc infantil de quan va pertànyer a la foguera de La Condomina abans que el feminisme li calfara la sang  i llibres que ja no la representen. Tota la saga Crepúsculo i els pamflets de Federico Moccia, a la caixa de cartró. 

A les prestatgeries es queden els d’Albert Espinosa, els de Harry Potter, ara també en anglès, els d’Edgar Allan Poe que ja no li fan por com abans i els diccionaris escolars de castellà i valencià per pura nostàlgia de quan el món no estava a un colp de clic en el seu iphone. Neruda i Miguel Hernández reben el permís de la Noemí i el Pilot per instal·lar-s’hi. Almudena Grandes i Virginia Wolf es troben còmodes entre totxos de dret processal, mapes mundi plens de xinxetes que marquen en verd els països coneguts i avancen en roig els viatges somniats, tangues multicolors i sabates de funambulesca. 

Els espills il·luminats com una fira de les vanitats delaten la corista que viu sota el maquillatge, les màscares de pestanyes i els pintallavis que han florit mentre encara ens preguntem que se n’ha fet de la nena que penjava un cartell a la porta d’eixa mateixa habitació on deia: “prohibit el pas als del Real Madrid”. Llàstima que ja no hi siga, ara que la visita a tothora un madridista declarat.