Llistes d’estiu: Els romans sí que en sabien

La setmana pasada vaig estar fent la meua enèssima visita al parc del jaciment arqueològic de Lucentum, al Tossal de Manises d’Alacant, just al davant de la platja de l’Albufereta, un espai que entre el segle I a. de la n.e.  i el III de la n.e., era una situació estratègica priviliegiada, i per això el seu primer assentament romà tenia caràcter militar. La resta de la ciutat s’hi va desenvolupar al voltant, perquè els enginyer romans en sabien un fum de trobar els llocs idonis.

De fet, manta vegades, quan esmentem, i ens comparem, amb la civilització romana, tenim un cert sentiment d’inferioritat, i tornem a aquell moment de la història del pensament en que el progrés no existia i com deien els versos de Jorge Manrique, “a nuestro parecer,/cualquiera tiempo pasado/fue mejor”. En el seu moment, aquells homes i dones que coneixem com “els romans” se sorprenien de les proeses tècniques i científiques d’Arquímedes, 300 anys enrere, i més endavant, els arquitectes italians del Cinquecento van explorar les ruïnes de l’Antiga Roma, admirant la solidesa i el disseny dels edificis, tot convençuts de què estaven estudiant una civilització molt més desenvolupada que la seua. El concepte de progrés en la ciència, de ser millor o més desenvolupat del que van ser generacions anteriors, no arriba fins a la revolució científica dels segles XVII i XVIII, amb un xicotet big bang el 1572, quan Tycho Brahe mesurà el cel i assentà els fonaments de l’astronomia moderna.

De fet, i tornant als romans, una de les meues enumeracions favorites apareix en el film Life of Brian, dels trinxaires britànics Monty Python’s. En aquella escena en què el Front Popular de Judea es reuneix de manera clandestina i comença la dialèctica dels greuges. Després de llevar-nos-ho tot i deshonorar-nos, a nosaltres i als pares dels pares dels pares dels pares dels nostres pares, què ens han donat a canvi els romans?,  a veure: l’aqüeducte, el clavegueram, les carreteres, la irrigació, la sanitat, l’ensenyament, el vi, els banys públics, la seguretat per a eixir de nit, l’ordre públic, la pau,... però a banda de tot això, què han fet els romans per nosaltres, eh?.

Una setmana més tard de la visita al Tossal de Manises, altres raons em van portar a visitar un altre Tossal de la ciutat. Bé, més que un tossal, les esquenes de la Serra Grossa, on al damunt d’un turò assentat en els terrenys colindants –potser que una mica més que colindants- amb el que Camp de concentració de Los Almendros, creat pel bàndol sublevat el 30 de març de 1939. Ara s’hi alça un gran centre comercial, un dels temples de la modernitat, un d’aquells llocs que, imaginem, els arqueòlegs del futur rescataran com ara fan amb els fòrums, els circs, els teatres i les vies principals dels assentaments els nostres avantpassats de la civilització romana.

I no vaig estar de preguntar-me què hem oferit a aquells a qui hem conquerit amb la nostra cultura moderna del consum, estenent el model que els nordamericans anomenen mall:

1. L’aire condicionat, perfecte per al desenvolupament de virus inespecífics, bactèries i resta de afeccions abans conegudes com a “encostipat”, “refredat comú”, “enfriament”, “pulmonia” o “collons quin fret que he passat ahí dins”.
2. Les escales automàtiques, ara acompanyades pels patins elèctrics, els patinets amb motor i d’aquí a no-res, els planejadors individuals, usats, especialment,  per tota una categoria de “però, home, fes el favor de menejar-te una mica”.
3. La mort de les rebaixes, tal i com s’havien conegut, des de temps... dels romans?
4. Els carros de la compra mida infants, amb la seua evolució cap als mini-moto-carros de la compra.
5. La possibilitat de construir nous edificis, nous assentaments, noves ciutats al centre mateix de les ciutats antigues, ja que, desertitzades per l’èxode comercial als afores, eliminarà la possibilitat de trobar cap resta en les cates futures. S’han acabat els problemes amb els mercats centrals que tant empipen amb els seus fonaments plens d’ossos, terracotes, muralles i resta de mandanga històrica.
6. La interculturalitat: tots els nanos porten les mateixes samarretes del Minions, Batman, The Avengers, o AC/DC.
7. La interculturalitat (2): tots els nanos corren i criden amb la mateixa traça i la mateixa mirada d’ “has vingut aquí a patir” cap als seus pares.
8. La interculturalitat (3): tots els pares es miren entre ells amb cara de ressignació, abans d’apretar a còrrer darrere de les seues cries, deixebles d’Usain Bolt.
9. De quina manera interpretaran els arqueòlegs del futur la classificació per colors i lletres dels aparcaments dels centres comercials? De la mateixa demencial manera que els seus usuaris actuals?

I quan ja estava per acarar el desé element, de colp he recordat que fins i tot això de què estic parlant no és gens modern, i que també el primer gran mercat és cosa dels romans, en plena Via dei Fori Imperiali, al cor de la Roma imperial, el Mercat de Trajà, aquell emperador nascut a Itàlica, a prop de l’actual Sevilla, que va fer erigir una columna en el seu honor, perquè les seues cendres pugueren restar a prop del tros de mercat que s’havia empescat, en ple Fòrum.

El que hem dit al començament, els romans sí que en sabien, d’on col·locar-se.