Llegir

Llegir o no llegir: «That is the question.» Perquè el grau de civilitat d’una determinada comunitat humana —la maduresa democràtica, les garanties de protecció social, el desenvolupament dels serveis públics, la quota de benestar personal i, fins i tot, els més diversos valors de la felicitat i la llibertat— es mesura, millor que amb cap altre indicador, amb els hàbits, els usos i els costums de la lectura. L’eslògan «llegir ens fa lliures» té, clarament, un sentit en el pla individual: no és menys significatiu en el pla col·lectiu, social, comunitari. Una societat que llig és una societat més culta, més informada, més curiosa, més crítica, més exigent, més lliure; i és, alhora, també menys manipulable, menys conformista, menys vicària, menys mal·leable, menys servil, menys ignorant, menys corrompible.  

Per això resulten interessants les enquestes i els estudis que es publiquen sobre hàbits de lectura i consum de llibres. Resulten decisius, si més no, per saber de quin mal hem de morir. En un dia tan assenyalat com el d’avui, en què se celebra la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació (aquesta nit, a partir de les 20:00 h, a l’Auditori de la Plaça de l’Aigua d’Altea, a més de lliurar-se el Premi Estela d’Honor a la memòria de Batiste San Rok, es donaran a conéixer les persones guanyadores del Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez, el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil i el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas d’Assaig i Investigació), m’he volgut interessar pel resultats de l’estudi encarregat per la Fundació Full, Fundació pel Llibre i la Lectura, «Hàbits de lectura i compra de llibres a la Comunitat Valenciana 2020», que aporta —ja s’entén— una radiografia precisa sobre les pràctiques i les tendències de lectura que les valencians i les valencianes declaren haver tingut l’any 2020.

És tracta d’una informació rellevant, inferida a partir d’un total de 1.224 entrevistes dutes a terme al llarg i l’ample del País Valencià, a partir de mostres demogràficament representatives, i diferenciant, de més a més, sis regions o zones, corresponents a contextos sociolingüístics perfectament significatius respecte de l’evident i incontestable diversitat existent entre comarques. Així, els resultats permeten anàlisis i distincions entre l’anomenada «zona d’Alacant» (el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa), la «zona d’Alcoi-Gandia» (la Marina Alta, el Comtat, l’Alcoià, la Vall d’Albaida i la Safor), la «zona de la ciutat de València i l’àrea metropolitana» (València, l’Horta Nord, l’Horta Oest i l’Horta Sud); la «zona de València» (la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Costera, el Camp de Túria i el Camp de Morvedre); la zona de Castelló (la Plana Baixa, la Plana Alta, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat i els Ports); i la «zona castellanoparlant» (amb dues subzones, la de Requena-Sogorb i la d’Oriola: Alt Millars, l’Alt Palància, el Racó d’Ademús, els Serrans, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel-Requena, la Vall de Cofrents-Aiora, la Canal de Navarrés, l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura). Aquesta divisió en sis regions o «zones» és, com qualsevol altra proposta possible d’estructuració territorial, òbviament discutible i controvertida. La separació entre les dues marines, la Marina Baixa i la Marina Alta —la primera adscrita a la «zona d’Alacant»; la segona, a la «d’Alcoi-Gandia»— genera tants dubtes i tantes incerteses com una eventual equiparació sociolingüística, dins d’un mateix paquet zonal, del barri de Colònia Requena d’Alacant, el municipi de Santa Pola i Bolulla o Callosa d’en Sarrià, posem per cas. Tanmateix, aquest distinció per zones de l’estudi al·ludit —a pesar de les inevitables disfuncions— serveix per a millor comprendre la diversitat que, també en matèria d’hàbits lectors, es produeix al si de la societat valenciana segons els diferents contextos geogràfics.

Però ataquem la molla de l’assumpte. Perquè l’informe —aquesta n’és una de les curiositats— ofereix dades per a l’optimisme i l’esperança raonables; però alhora, també, ens posa al davant un espill que reflecteix els nostres dèficits, les nostres vergonyes i les nostres misèries en matèria de lectura. Per a l’optimisme i l’esperança hi ha l’evolució en el percentatge de valencianes i valencians majors de 14 anys que declaren haver llegit almenys un llibre en l’últim trimestre: si l’any 2010 la xifra se situava en el 59,1%, actualment arriba fins al 69%. S’ha produït, per tant, un increment estimabilíssim de 10 punts, en aqeust indicador general. Tanmateix, aquests percentatges no amaguen una realitat preocupant. És a saber: que un 31% de la població (és a dir, quasi una de cada tres persones!) continua sense agafar pràcticament mai un llibre amb les mans, ni tan sols una volta cada tres mesos.

Particularment interessants són, en l’informe de la Fundació Full, les dades relatives a la lectura en valencià. Hi ha també, en aquest vessant, xifres ambivalents que, segons com es vulguen interpretar, inviten a la preocupació o a l’optimisme. Pel cantó de la preocupació hi ha els percentatges desoladors dels qui declaren tenir el valencià com a «idioma de lectura habitual en qualsevol mitjà»: en aquest terreny, les estadístiques han descendit des de la misèria fins a la inframisèria. És a dir, d’un magre 3,8% l’any 2010 a un encara més esquifit i lamentable 2,9 %. La xifra —que òbviament fa ganes de plorar—, remet inevitablement a una de les lúcides entrades del celebrat dietari de Ferran-Garcia Oliver, La bèstia en què cavalquem, que es titula, precisament, «Tenim un problema, i es diu 3%», en al·lusió a aquest índex delator de la pobresa lectora que ara com ara pateix el llibre en valencià.

Sí: aquest 3,8%, reduït ara al 2,9%, pot fer vindre ganes de plorar, aïlladament considerat. Però convé saber-lo comprendre degudament, perquè en l’anàlisi del context —en la lletra que embolcalla la xifra— podrem trobar la part del got mig ple que sempre és possible de trobar en l’anàlisi de la realitat: la que invita a un raonable optimisme. Cal apreciar, per exemple, que quan es pregunta per l’idioma de l’últim llibre comprat, el valencià constituïa només un 2,6% de les respostes l’any 2009, i ara constitueix ja un 7,2%, que contradiu i desmenteix la referència del 3%. Aquest és el fet: a poc a poc, el llibre en valencià està eixint de la indigència comercial. Però hi ha encara una altra informació encara molt molt molt més rellevant, i és que al costat d’aquest pobríssim 2,9% de persones que declaren llegir en valencià «habitualment», es consigna la referència del 46,9% per als enquestats que diuen llegir en valencià «habitualment o ocasionalment». La diferència —entre el 2,9% i el 46,9%— és tan substancial que potser determina la distinció clara entre el ser i el no ser d’una llengua, d’una literatura, d’un mercat. El fet em sembla eloqüent, importantíssim, revelador: amb independència de la freqüència, i de la subjectivitat en l’estimació sobre què és ser «lector habitual» i què és ser «lector ocasional», l’informe no deixa de documentar que, ara com ara, llegir en valencià —hi insistisc: si no sempre, almenys ocasionalment— és cosa que sí que fan pràcticament la meitat de les valencianes i els valencians majors de 14 anys.

En aquest ball de xifres sobre els índex de lectura en valencià, no em sembla en absolut un detall menor constatar que hi ha també diferències estadísticament significatives segons l’edat dels enquestats. Aquest és el fet: la gent jove llig més en valencià que la gent gran. Claríssimament: en la franja d’edat compresa entre els 14 i els 35 anys, el percentatge de lectors en valencià (habituals o ocasionals) supera sobradament la barrera psicològica del 50% i arriba fins al 55,2%; per contra, en la ciutadania de més de 65 anys aquesta xifra queda relegada al 39,2%. Efectivament, és cert: «tenim un problema i es diu 3%.» D’acord: sí. Però en realitat, la situació permet reformular l’enginyosa frase de l’admirat —i estimat— Ferran Garcia-Oliver. Podríem dir, igualment: tenim un problema, i es diu 53,1% (és adir, el percentatge de valencians que encara no llig en valencià). O, molt millor —heus ací on crec que s’hauria de posar l’accent de les polítiques lingüístiques i de foment de la lectura—, potser podríem formular: «Tenim un repte vital, i es diu 55,2%.» Ço és: la consolidació, la seducció, la fidelització i l’enamorament de les valencianes i els valencians joves, entre 14 i 35 anys, que lligen en valencià —ni que siga ocasionalment— i que potencialment conformen una esperançadora massa social (majoritària!) per a sostenir en l’avenir el mercat editorial del llibre en valencià.

De més a més, cal tenir en consideració que aquesta qüestió de la lectura en valencià té, com era esperable, importants variacions depenent de la zona geogràfica que vulguem considerar. Així, per exemple, com és lògic, a la zona castellanoparlant el 46,9% global de lectors (habituals o ocasionals) en valencià descendeix fins al 26,7%, i en «la zona d’Alacant», es queda en a penes un 35,9%; per contra, a la zona de Castelló, la lectura en valencià ascendeix fins al molt estimable percentatge del 60,6%, i a la d’Alcoi-Gandia ascendeix fins al 65,1%. I val a dir que disposar d’un tal percentatge de població potencialment —i realment!— lectora en valencià depassa àmpliament qualsevol qualificació del llibre en valencià com a merament anecdòtic, en termes de mercat i tot.

Fet i fet, al marge de les consideracions lingüístiques, i centrant-nos exclusivament en la lectura de llibres, no deixa de ser curiós que aquesta àrea d’Alcoi-Gandia coincidisca, precisament, amb l’espai valencià que ofereix unes xifres millors quant a hàbits lectors. Justament en aquesta «zona» un 70,6% de la ciutadania, amb independència de l’idioma, llig almenys un llibre al trimestre: una xifra significativament superior al 63,1% de la «zona castellanoparlant», i al 60% de la «zona d’Alacant». Aquesta clara i marcada diferència es reprodueix, igualment, en les xifres relatives al paràmetre de la «lectura freqüent»: el percentatge de lectors que lligen almenys una volta a la setmana se situa a Alcoi-Gandia en un 57,5%, mentre que a Alacant a penes arriba al 51,4% i a la zona castellanoparlant és del 47,2%. Lamentablement, en aquest paràmetre de la freqüència de lectura, «Alacant» (recordem:ho: el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa) destaca pel molt dubtós honor de marcar un rècord  absolut quant a «no lectors de llibres», amb un colpidor 39,6% que contrasta amb el menys sagnant 29,4% de «no lectors» a «Alcoi-Gandia». Així, doncs, s’hi podria inferir un fenomen que —em sembla— té la seua importància: que allí on més es lligen llibres en valencià coincideix que és, també, en línies generals, on la gent llig més llibres en termes absoluts. Altrament dit: es percep una correlació directa entre el fet de llegir llibres en valencià i, simplement, el fet de llegir llibres —amb independència de la llengua que siga.   

No és, aquesta sobre les tendències relatives a la llengua en què es llig, l’única curiositat remarcable de l’estudi publicat per la Fundació Full. Particularment interessant resulta, també, l’anàlisi sobre les tendències referides a «què llig» el nostre veïnat. Entre 2009 i 2020 la lectura de còmics ha davallat d’una manera molt notable, del 16,5% al 9,3%. També el consum de revistes ha baixat molt significativament, del 16,5% al 9,3%. Per contra, pugen espectacularment les lectures de webs, blogs i fòrum digitals, del 20,4% al 59%. I, no cal dir-ho, també augmenta significativament la lectura de textos publicats en xarxes socials: des del 2017 (el primer any de què es disposen dades) fins ara, les lectures en aquest àmbit s’han incrementat des del 42,7% fins al 51,2%. Tanmateix, una de les tendències més rellevants que, amb diferència, crec que aporta l’informe, és la relativa al consum de llibres. Atenció! La lectura de llibres, contràriament al que es podria pensar a la vista de la mobilitis i, en general, la pantallatitis galopant que ecumènicament patim, no solament no ha descendit, sinó que ha augmentat, entre les valencianes i els valencians. El llibre sembla que té bona salut! Més encara ara, durant la pandèmia, s’hi constaten increments espectaculars. Alerta, amb la dada: l’increment constatat en la lectura de llibres, segons l’informe citat, no és precisament menor: hem passat d’un 54,6% de lectors més o menys regulars l’any 2009 a un estimable 69%, el 2020. I val a dir que, en el suport llibresc, la literatura és la matèria clarament dominant: sempre parlant de majors de 14 anys, el 78,8% dels llibres consumits per la població valenciana s’adscriu al camp de la «literatura», amb la distribució següent: 72,6%, novel·la i conte; 3,7%, poesia; 1,3%, assaig; i 1,2%, teatre.

Amb tot i això, als meus ulls, l’esperança major en clau de futur respecte dels hàbits de lectura rau, en la nostra societat, en el terreny de les actituds. Un 86,8% dels nostre conveïns consideren que «llegir contribueix a tenir una actitud més oberta i tolerant»: una xifra que augmenta fins al 93% entre les persones amb formació universitària. Un 86,5%, igualment, opina que «llegir ajuda a comprendre el món que ens envolta» (94% o 96,1%, respectivament, en el cas dels joves entre 14 i 35 anys i la població amb formació universitària). Igualment, un 85,1% creu que «llegir és una activitat emocionant i estimulant» (dada que millora fins al 96,5% en el perfil universitari).

M’hi ratifique: el grau de civilitat d’una determinada comunitat humana —la maduresa democràtica, les garanties de protecció social, el desenvolupament dels serveis públics, la quota de benestar personal i, fins i tot, els més diversos valors de la felicitat, l’alegria i la llibertat— es mesura, millor que amb cap altre indicador, amb els hàbits, els usos i els costums de la lectura. Una societat que llig és una societat més culta, més informada, més curiosa, més crítica, més exigent, més lliure; i és, alhora, també menys manipulable, menys conformista, menys vicària, menys mal·leable, menys servil, menys ignorant, menys corrompible. Saber què, qui, com, quan, quant, per què i on llegim resulta decisiu, si més no, per a saber de quins mals hem de morir. Però és encara més essencial per a saber del cert de quins béns és que hauríem de guarir. Vull dir: que d’un informe com aquest, n’haurien de prendre bona nota els responsables polítics de la cosa.