“Llàtzer” Pedro i Joan “Ociós” Fuster

Hui m’he trobat amb una amiga, càrrec orgànic del seu partit, el PSPV, al seu poble. Ara trobe que la seua vinculació no és tan activa com fa uns anys, i no ocupa cap càrrec, però és molt jove i, segurament, l’esperen responsabilitats i reconeixements ben importants. Ara, però, la seua preocupació fins fa uns dies era que es trobava en la disjuntiva de ser coherent amb el seu pensament i tallar amb unes estisores el seu carnet de partit, com si fóra una pobra desnonada que en mirar de pagar amb la seua targeta de crèdit, veu com l’empleat de la gasolinera, amb ella entre els dits polze i índex de la mà esquerra, li espeta amb to de disculpa: “aquí diu que he de tallar-la”, i sense donar-li temps a reaccionar, treu de baix del taulell unes gegantines estisores i la converteix en tres desiguals trossos de plàstic. I la única cosa que pot pensar és "per a què voldran en una gasolinera unes estisores d’aquell tamany”.

El seu dilema tenia a veure, és clar, amb les votacions de primàries del seu partit a nivell estatal. La polarització (tot i haver tres candidats) havia arribat a un punt un xic ridícul, dividint els afiliats del partit entre “susanistes” i “pedristes”, tot molt vuitentero. Semblava una competició entre seguidors dels “Pallassos de la tele” i el seu “susanita tiene un ratón, un ratón chiquitíiiiiiiin” i els de Heidi i el seu “Peedroooooooooooooo”. Ella era “pedrista”, per orgull d’esquerres i perquè és una ferma defensora de les causes perdudes. “Pedro el Bell” havia passat a ser “Pedro el Roig”. Tanmateix, totalment convençuda de, una vegada arribada l’hora dels resultats… bé, tampoc no calia tant, podia ser l’endemà també, buscaria unes estisores com les del gasoliner, i tallaria en tres trossos desiguals el seu plàstic ex -d’esquerres.

La sorpresa davant del resultat era inversament proporcional a la dita aquella de’n Fuster ( el Joan, el de Sueca): Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la. I ella, i ells, i elles, tots els militants que havien vist l’aparat del partit remoure les entranyes de la bèstia, havien oblidat el passat de Pedro. Fins i tot Pedro s’havia oblidat d’ell mateix i, com a bon desmemoriat, amb la consciència tranquil·la, va quedar-se a casa tot un dia, per  festejar la seua victòria, no fóra cas que tot plegat acabara sent una broma macabra dels barons.

La meua amiga ho tenia clar, havia estat una victòria del poble, de la base, dels afiliats cansats del mercadeig de baronies i cadires. Tornem a JF: El panorama és negre. Ho és: no ho podria posar ningú en quarentena. Però, de les seues mateixes contradiccions, s’hagué d’originar, i va náixer, un gest de rèplica. Jo li vaig dir que semblava que les bases, els votants dels partits “d’esquerres” (sic) havien pres la decisió de passar totalment de les directrius de les seues classes dirigents. Fins i tot diria, però això no li ho vaig dir a ella, que el moment semblava caminar cap a una praxis rizomàtica, però Deleuze & Guattari eren tema d’una altra conversa, i potser tornaran a aparéixer per este línies més endavant.

Enric Nomdedéu, destacat dirigent de les filaes bloqueres, va tuitejar eixa mateixa nit: No rigueu que nosaltres encara hem de fer les primàries a ca Compromís. Avisant per no caure en aquell altre adagi fusterià: Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.

De tot plegat, trobe que el millor que podem guanyar és rellegir Fuster, com he fet jo per a escriure estes línies, amb el pràctic i divertit Fuster per a ociosos que l’amic Xavier Aliaga ha antologat per a l’editorial Sembra.