Litúrgia del pa

«El pa és sagrat.» Podria ser la veu de la meua iaia —vestida de gris i negre de dol— la que ho recordara des del pou pregó de la memòria. I és cert: el pa és sagrat. La nostra és una cultura del pa. Del pa i de la fam, que n’és l’antítesi, car la fam no és sinó l’absència de pa. Convindria recordar-ho, de tant en tant, en aquest temps nostre del confort, l’abundància i la desmemòria: en la Guerra Civil i  —sobretot— en la incivil postguerra es va passar fam. I fins i tot els qui no vam arribar a conèixer les cartilles de racionament, els abusos del mercat negre, les aventures de l’estraperlo, el pa de dacsa, el cafè de malta o el xocolate de garrofa encara conservem una cultura alimentària clarament provinent del temps de la fam —de la preocupació, de la por, de la indecència de la fam.

Sovint evoque, en aquest sentit, la veu de la meua iaia que m’hi instruïa: «Menja pa!» Acaba-t’ho tot!» «Au, vinga, que l’última cullerada és la que fa gros!» «Ai, Pepita: mira que grossa i que guapa estàs!» D’aquest temps no tan llunyà, en què una moderada obesitat era, als ulls dels qui havien patit guerra i fam, signe de relativa benanança individual i social —i, en conseqüència, valuós actiu de bellesa—, em prové el personal costum d’acabar sempre i exhaustivament el menjar dels plats que em serveixen a taula. L’educació rebuda, segurament inspirada en el record de la fam, va provocar en mi —ai!— una infantil confusió en l’establiment de causes i efectes. I de menut vaig arribar a creure que, per alguna inescrutable raó, si no acabava fins l’última cullerada o porció tot el menjar del plat, per culpa meua moriria un xiquet innocent en un indeterminat racó del món. En l’origen d’aquesta confusió, la frase admonitòria exacta era: «Veges! Els pobrets xiquets negrets de l’Àfrica morint-se de fam, i tu sense acabar-te el plat!»

Segurament, aquella obsessió de les iaies perquè acabàrem els plats (i ens sobrealimentàrem en cada ocasió disponible) procedia —com la sagrada consideració del pa— del rude, sever, aspre i penós temps de la fam. Més enllà o més ençà dels misteris eucarístics —i de qualsevol altre tipus de consideració religiosa—, el pa ha estat, com qui diu fins fa quatre dies (i potser encara ara), signe de vida, de prosperitat o de subsistència. «Guanyaràs el pa amb la suor del teu front, fins que tornes a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols i a la pols tornaràs», sentencia el Gènesi (3:19). I és un exemple remotíssim, prototípic, de manual, en què el pa adquireix un valor sinecdòquic —del tipus pars pro toto: la part que expressa el tot— per a referenciar el conjunt de l’alimentació, el benestar, la supervivència. «Aquell home és un tros de pa», o «és més bo que el pa», o «és pa i mel», solem dir per indicar-ne una òptima qualitat humana. «Està més bo que el pa!», exclamem quan la qualitat òptima és específicament referida al cos. «Ho necessita com el pa que es menja», sentim comentar quan algú vol significar una necessitat bàsica, imperiosa, punyent. «Pa de noces», hi ha qui en diu, de la lluna de mel. «N’hi ha per a sucar un pa!», valorem quan un fet inspira oportunitats i possibilitats infinites. «Neguem el pa i la sal» als qui no mereixen la mínima ajuda, el mínim favor, la més mínima consideració...

Més enllà de creences i simbolismes, el pa era —hidrats de carboni, calories, font de vida— un recurs sagrat en la cultura de la fam. Per això, la iaia, abans d’encetar un pa redó i blanc, oficiava la breu i discreta litúrgia de besar-lo al mig i fer-hi —ganivet en mà— el senyal de la creu. És un record de la meua més remota infantesa, però se m’actualitza ara amb una punyent claredat: com si tinguera ma auela al davant, sempiternament vestida de gris i negre de dol. «El pa no es tira», advertia. I a casa, en efecte, mai no tiràvem el pa. Ni tampoc cap tipus de matèria orgànica: les receptes culinàries atàviques que practicava la iaia permetien reciclar qualsevol tipus de restes. I si, a pesar de tot, sobrava una mica de menjar, es feia servir per a l’alimentació dels gats assilvestrats que rodaven la casa, que acudien sol·lícits a la crida que la iaia feia colpejant un plat o un perol amb una cullera abans de buidar l’aliment a la regadora, i que hi exercien com a excel·lents raticides biològics. El pa sobrer, en tot cas, anava a parar a la coixinera del pa dur que penjava darrere de la porta de la cuina, i que si no es feia servir en noves menges servia, a les males, per a alimentar les gallines que Pepica, la nostra veïna, criava al corral.

«El pa és el Senyor», recordava. Era una consideració sagrada en què es mesclaven raons anímiques (simbolicoespirituals) i materials (fisioalimentàries), amb semblants proporcions. I quan un tros de pa queia a terra, la iaia ens instruïa en una curiosa forma d’higiene presumptament més eficient que la pasteurització o la uperització: consistia a recollir de terra el tros de pa caigut, espolsar-lo una mica, portar-lo a la boca i besar-lo litúrgicament. Aquest breu i senzill procediment redimia i desinfectava el pa de qualsevol possible immundícia. I en restituïa, amb les més completes garanties profilàctiques, la qualitat i l’aptesa per al consum.

«Som allò que de menuts aprenem a taula, en família, a l’hora de dinar», em va observar Bernat Capó, amb un somriure, una volta que el vaig entrevistar en Ràdio Altea. I tenia —per descomptat— una bona part de raó. Per això, indirectament, em reconec en aquella cultura de la fam que ressonava en els hàbits i costums de la iaia. I encara ara escure aplicadament els plats que, als restaurants, em posen al davant: manera que per culpa meua no muira un pobret xiquet negret a l’Àfrica. Em costa contenir la propensió a sobrealimentar-me. I preserve, orgullosament, la litúrgia del pa. Si mai no sobra un tros de pa a taula, després d’un àpat, quan lleve taula i aboque les restes orgàniques al poal de les escombreries evite que hi haja també el pa. No: no puc. Amb un tros de pa a la mà, en el moment de tirar-lo a la brossa se’m representa la imatge severa i admonitòria de ma auela —la cara plena d’arrugues, els cabells blancs, el nas prominent, el somriure desdentat, la roba grisa i negre de dol—, que em recorda: «El pa és sagrat.» I com que fa anys que Pepica ja no viu i no cria gallines a la casa veïna, guarde el pa sobrer per a un àpat posterior, o al congelador. Però evite, sempre que puc, i en qualsevol cas, el gest pecaminós i sacríleg de llançar-lo al poal de la brossa amb la resta d’immundícies —com un gest de respecte a la memòria de la iaia. 

Per això, ara que m’acaba de caure un tros de pa a terra, i ningú no em veu, l’he plegat, instintivament l’he portat als llavis... I sí: l’he besat. Amb la clara consciència que, aquest gest —atàvic i absurd, si voleu— ha estat com besar les galtes severes, ossudes i tèbies de la iaia que ara enyore. L’he portat a la boca, el tros de pa, i l’he engolit. Dins, molt dins de mi mateix, he sentit com si en aquesta litúrgia del pa fera meua la memòria d’un temps desaparegut per sempre —que, per a bé o per a mal, és el temps que ens ha fet com som.