ALCOI. Dins Júlia no hi ha cap Júlia, el combo alcoià el composen Estela Tormo i Lídia Vila. En un principi Júlia era Estela, després va arribar Lídia i el 2015 van publicar Nuvolàstic (Malatesta Records), un treball suau i oníric que obria noves vies en el pop valencià, no massa donat a l’electrònica suau i les veus femenines. Dos anys més tard arriba aquest Pròxima B (Hidden Track / Malatesta), encara suau, encara dream-pop, però amb molta més electrònica, amb molt més ambient, amb bases, ritmes, desenvolupaments hipnòtics, músiques per a un espai sonor a conquerir. L’espai de Pròxima B, nom manllevat de l’astronomia...
Pots escoltar l'avanç del disc en este enllaç
“No fa massa, un grup d'astrònoms va descobrir una nana roja, un exoplaneta a uns quatre anys llum del Sistema Solar en el qual, pel que sembla, es donen les condicions necessàries per a pensar en la possibilitat de vida; la meitat de la seua superfície està il·luminada, mentre que l'altra roman en la foscor. Els investigadors ho van batejar com Pròxima B. El retorn de Júlia porta el mateix nom amb justícia, mentre tots dos comparteixen l'esquelet fonamental de la seua condició: l'esperança que alberguen vida en el seu interior”.
Gravat en els estudis White Recorder (Alcoi) per Adrià Sempere, mesclat per Javier Vicente Carasueño a Saragossa, masteritzat per Javier Roldón en els estudis Vacuum (Saragossa), co-produït per Carasueño i Júlia entre 2016 i 2017. Acompanyades per col·laboradors com Josep Artés, Víctor Blanes o el propi Adrià Sempere, envoltades pels sintetitzadors, programacions i ambients ingràvids de Carasueño, canten coses com “Tens molta raó quan sempre em dius que mai t'escolte / i és que el cap el tinc parat en els records que no suporte”. Vuit temes barallant-se per esdevindré el single definitiu: Índica, Menta, No t’ho mereixes, Cap Parat, Pròxima B, Diumenges, Seahorses i Matèria.
Potser no és del tot veritat que a Júlia no hi ha cap Júlia... “I així va divagar i divagar fins que es va adormir. Va tindre uns somnis preciosos: hi havia un tou d’herba assolellada i tot de llumetes que li queien a sobre. Hi havia gent, però no podien empaitar les llumetes. S’hi va posar ella i totes li van caure a sobre. Eren fresques i toves. Resplendents”.
48 hores abans...
- Júlia... Lídia, Estela, a una mica més de 48 hores del naixement oficial d'un nou disc, quan ja li has vist la careta en l'ecografia 4D, ¿què se sent?
Un cúmul de sensacions disparades cap a la llum i l'obscuritat, fent també el joc amb l'esperit del disc. Ha sigut un procés on hem vist créixer moltes de les idees que ens envoltaven des de feia temps. A més d'experimentar cadascuna de les etapes de la producció, on ens hem implicat amb cos i ànima, desgastant-nos i meravellant-nos per parts iguals. Cosa que tornaríem a repetir, d'igual forma que els ocorre a les mares després d'un part (imagine). Ha sigut emocionant i molt didàctic treballar junt amb professionals del món de la música, com ha estat Carasueño, i organitzar tota una orquestra de sons especials que han desenvolupat la millor ecografia 4D visible de 'Pròxima B'.
-Què hi ha de radicalment diferent entre aquest Pròxima B i el Nuvolàstic de 2015?
La principal diferència és el tractament dels sons i les direccions de les lletres. Unes intencions molt més marcades pel terreny de l'electrònica i les atmosferes més 'Lo-fi'. No són tan vulnerables com l'anterior treball (Nuvolàstic) però si més viscerals i apassionades. Tot aquest conjunt marca la diferència entre els dos Lps.
-Una intimitat... per què Júlia?
És un nom molt 'xulo' de dona i a més fa referència a una de les nostres novel·les favorites d'Isabel Clara-Simó. És un nom un rerefons poderós, i és un nom que es memoritza fàcilment quan te'l diuen.
-¿La producció de Javier Vicente Carasueño i les aportacions del vostre "master" Adri Sempere són les que us han convertit en les Beach House de la Muntanya, o ha segut una demanda de Lídia i Estela?
Com et comentàvem més amunt les intencions del viratge d'estil o simplement el camí que vam escollir va estar molt clar des d'un principi. És per això que vam buscar la producció perfecta per a ordenar i fer explotar eixe teixit sonor que buscàvem. Ens comparen amb Beach House però és cert que no tenim massa a vore en execució, sí que pot ser que en l'essència nostàlgica de construir les cançons, però vaja, és curiosa aquesta comparació que està perseguint-nos. Suposem que és perquè hi ha pocs referents al terreny del dreampop com són Beach House. Ens encanten, eh? Som fans, que conste! Però quan els escoltem i ens escoltem a fons, ens semblem menys del que es pot pensar de primeres.
-'Exuberància des de l'austeritat', ens ha agradat aquesta definició... explain it, please.
Ací tirarem d'interpretació pròpia perquè aquesta frase no és nostra sinó que la va emprar el periodista a qui vam demanar que ens escriguera el full de promo del nou disc (company d'aquesta casa vostra, per cert!). Entenem que fa referència al fet de construir universos sonors sinuosos de forma que cada element juga el seu paper i res està ahí per casualitat. Amb sons senzills o sense grans artificis el que hem buscat és teixir tot un univers on tot el que està és fonamental. Per això pensem que és auster però exuberant.
-L'altre dia, gaudint d'un festival de xicotet format, la meua parella em va dir: "És que no hi ha dones que facen música"? És clar que ella en coneix un cabàs, però la proporció de dones en els festivals encara és minsa.
Així és, la (poca) presència de la dona als escenaris, igual que passa a molts altres àmbits de la societat, és una lluita que està molt present encara. Ens sorprén molt perquè aquest tema de la dona sempre ix a la conversa quan parlem amb gent de per ací, del País Valencià, però estes setmanes estem contestant moltes entrevistes per a mitjans catalans -especialment- i des d'allí no se'ns pregunta per la presència de la dona al món de la música. Pot ser aquest és un tema que les companyes del nord tenen una mica més avançat. I dic una mica perquè segur que la desproporció encara existeix també en el seu cas i coneixem d'iniciatives que treballen en aquest sentit.
Definitivament la presència de les dones als escenaris és una assignatura pendent en la indústria musical valenciana (i no només parlem de la “música en valencià”). És una lluita llarga i en la que sovint trobem a faltar als nostres companys homes. S'està lluitant molt per altres qüestions però en el tema de la igualtat són molt més tebis, serà que no els afecta tant, (pensem!).
-... i arran de la pregunta anterior, realment hi ha un pop de dones i un pop d'homes? Què és Stereolab? Què és Beach House?
Stereolab, la Buena Vida o Pauline en la Playa són forts referents que ens tornen boges. Mai hem pensat en eixa segregació musical. És més una qüestió de qualitat estètica. Definitivament no, per a nosaltres no hi ha un pop de dones i un pop d'homes.
-Sembla que us heu fet el disc en mig any. Quan u té clar les coses tot roda i no cal perdre temps, o també ha d'haver una mica de sort?
Exactament no ha sigut tot en mig any. El procés complet s'ha allargat al voltant d'un any, més o menys. Abans d'entrar a estudi vam preparar les demos i vam anar construint tota una arqueologia de sediments melòdics que pujaven a la superfície d'una manera molt repensada. Fins i tot tenim vàries versions de moltes cançons o s'han anat transformant a estudi i a la mescla. Versions que poc o res tenen res a vore amb les demos inicials. La sort que hem tingut és haver trobat un equip de producció tan sincronitzat i sensibilitzat amb el que significa Júlia. Això ha fet que el temps ens haja passat volant, ha sigut vora un any però ho hem viscut d'una forma tan relaxada i natural que no en som conscients.
-"Cap parat" és un homenatge al tecnopop dels 80? Si tanque els ulls, em trasllade a llocs que porten 20 anys tancats.
Vaja quina impressió més original! Som amants de la música synthpop i de tot aquell panorama tan extravagant que dominava els anys 80'. Som conscients que hi ha una nova fornada d'aquest renaixement vintage i som molt fans a la vegada que hem estat molt influenciades d'aquest so tan autèntic. Encara que reconeixem que no arribem ni a la sola de la sabata a cap de les referències que ens venen a la ment, amb aquells ritmes analògics, això és irrepetible.
-La setmana passada es va celebrar el "dia de les investigadores", aquest Pròxima B hauria estat la banda sonora perfecta per ser escoltada en un planetari, envoltat de científiques... què hi ha de reivindicació en ell, què hi ha d'hedonisme?
Hauria sigut el nostre somni perfecte. De fet, si ens haguérem assabentat d'aquesta celebració, haguérem fet alguna activitat multimèdia per sumar-se a aquest esdeveniment. Reivindiquem les metàfores dels astres per donar espai als sentiments que no caben en cap recipient i per tant poder recrear eixe plaer en una dimensió molt més ampla e infinita. I a més duren per sempre quan són cançons!
-Cal dir alguna cosa sobre la llengua triada per a les vostres lletres?
Inevitable. Natural. Instintiu. Només vull fer aquesta reflexió. L'altre dia em va contar un amic que la seua filla (5 anys) s'ha fet fan de Júlia i en concret li agrada una cançó que posa en bucle molt. Bé doncs després d'estar escoltant-la alguns dies seguits li va comentar a son pare: “Papa, però diuen coses en valencià, les he entés!”. El més al·lucinant de tota esta història és que la xiqueta, sense cap tipus d'estímul sociocultural, havia interioritzat la música, no la llengua. Em va semblar molt revelador i farcit de sentit. El més important és entendre'ns. Doncs això...
-Hidden Track y Malatesta han apostat fort per vosaltres, un duet femení d'Alcoi, l'Alcoià, comarques d'Alacant, País Valencià... la tecnologia ha trencat les parets de vidre que separaven global de local?
La tecnologia ens ha posat al mapa i ens ha donat visibilitat. Sembla que siga exagerat, però estar vivint i treballant a Alcoi sí que ens suposa un impediment perquè la nostra música arribe a més gent. En aquests mesos ens estan passant dues coses molt diferents. Per una banda hem pogut treballar i col·laborar amb la gent de Hidden Track Records, una de les millors coses que ens ha passat en aquest temps. Gent amb la qual hem connectat a través de la xarxa i a qui sentim d'una forma molt propera. Però també ens hem adonat que és molt important que, a l'hora de presentar un treball artístic, la gent et conega personalment, sàpia (mínimament) com eres i puga saber per què o amb quines intencions fas les coses. Pensem que d'aquesta manera poden valorar de forma especial el teu treball. Així és que sí, la tecnologia ens ha teixit ponts inimaginables però tot sense oblidar que el contacte humà segueix sent fonamental.
-Com teniu el cronograma de presentació del disc? Ja teniu gira dissenyada?
De moment tenim tancada i a la vista el concert de presentació del disc a casa nostra. Concretament serà el dia 14 d'octubre al Centre Cultural Mario Silvestre. Acompanyarem el concert amb un espectacle de visuals i amb totes les cares conegudes que tindrem davant segur que és un dia molt especial. I després, estem treballant en una proposta de presentació a València però sobre la qual no podem donar molts detalls perquè serà una cosa diferent i encara falten per tancar alguns detalls. Segurament la farem el 19 de novembre però rebreu més informació quan s'aproxime la data.