L'home de la Pansa

«Acaba-t’ho tot o vindrà l’Home de la Pansa i se t’emportarà!» Aquesta és l’advertència que vaig escoltar un dia a casa, espontàniament, en boca de ma sogra, quan volia convéncer el meu fill que s’havia d’acabar un platet d’arròs. «Xe, Maria!» Com és això? “L’Home de la Pansa”?», m’hi interesse. «Clar que sí! Si no s’ho acaba, vindrà l’Home de la Pansa!», hi insisteix, amb un somriure, picant-me l’ullet. «No ho havia sentit dir mai... Qui és l’Home de la Pansa?» «Home! Tu també... Això es diu! És un home que va per les cases, i que s’emporta els xiquets que es porten malament, o que no mengen, o que no creuen, o que s’allunyen dels pares i els iaios... L’Home de la Pansa, sí! És... Com et diria? És com el Mumo, o com el Moro Mussa, o com l’Home del Sac, comprens?»

D’això deu fer ara dotze o tretze anys: quan el meu fill era encara un xiquet menut. I des d’aquell moment, l’Home de la Pansa ha viscut amb nosaltres a casa, en les converses, en els advertiments, en la imaginació compartida per iaios, pares i fills. Però quin deu ser l’origen d’aquest Home de la Pansa, com a espantacriatures popular. On se’l coneix encara? A ca ma sogra, només? A la Marina? En moltes o poques comarques valencianes?

No és sinó ara, després de tants anys, que m’ha picat el fibló de la curiositat i m’ha vingut un interés inopinat per aquest personatge fantàstic tan nostrat. M’he encomanat a sant Google i hi he escrit, lletra a lletra, en la barreta dels desitjos: «Home de la Pansa» Però... Oh, sorpresa! M’he quedat com el Tio Fava: que igual estic que estava! També he consultat el Corpus Informatitzat del Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (un joguet prodigiós, que permet consultar més de tres mil obres digitalitzades, en valencià, des del segle XIII fins a l’actualitat): tampoc no hi he pogut trobar cap referència. He provat, igualment, a ca Google Books. Però res: cap pista, cap recurrència, cap resultat.

«Si no està en Internet és que no existeix», se sol dir. Però no. L’Home de la Pansa, discret i invisible als ulls d’Internet, sí que existeix. I tant que existeix! Existeix en les nostres converses familiars. I també en la memòria, la fantasia, la por i la imaginació dels meus fills. Però —tornant a la qüestió—, quin en deu ser l’origen? L’Home de la Pansa —com que no en tenim la menor documentació, s’hi val jugar el joc de les hipòtesis— és un espantacriatures que es degué crear durant els anys de l’esplendor de la pansa, a la Marina: abans que la crisi de la fil·loxera ho arrasara tot; quan pel port de Dénia s’enviaven, de mitjana, més de 25.000 tones anuals de pansa amb destinació a Anglaterra i als Estats Units d’Amèrica, via Southampton. Hi floria un comerç rendible, productiu, resplendent, fructuós. Els comerciants de la pansa devien recórrer tots els pobles productors de raïm de moscatell de la Marina, per mirar de comprar les collites als viticultors o, directament, la pansa ja escaldada i elaborada als riuraus. I clar: un home foraster, desconegut i solitari, devia despertar una certa prevenció i sentiment d’estranyesa en contextos rurals on tot el món es coneixia i els viatjants eren tan excepcionals que només se’n veien de Pasqua a Rams.

Tenim, de tota manera, una fàcil manera de posar-ne a prova la suposició. I és telefonant a ma sogra, la senyora Maria Bolo Martínez, per demanar-li’n informació. Sabent com sé que ella sempre està disposta per a tot i per a tots —no puc sentir per ella una major estima i admiració, perquè és una dona senzillament adorable!—, marque el seu número i l’atraque sense commiseració:

—Diga? —contesta ella, al tercer toc del telèfon. Al fons se sent el cantusseig de Marta, la neteta de nou mesos, que està feta una nina, un espaviló, un bescuit dolç.

—Bon dia i salut, sogra meua!

—Bon dia i salut, gendre meu!

—Una pregunta volia fer-te: això de l’Home de la Pansa que deies als xiquets quan eren menuts, d’on t’ho vas traure?

—Això, quan trona, que fa mal temps, diuen: «Ai! El Tio de la Pansa ja està ahí! Se vos emportarà!»

—Però tu ho gastaves quan el xiquet no s’acabava el menjar. Que li deies: «Si no t’ho acabes vindrà l’Home de la Pansa i se t’emportarà!»

—Clar! Perquè era aixina! Quan pegava trons i tot això, teníem por, no? I sempre féiem: «El Tio de la Pansa ja ve!» I clar... Encara que no tronara, jo li deia al xiquet: «El Tio de la Pansa ve i se t’emportarà!» Sempre ho hem fet aixina... —explica Maria.

—Sí, sí, clar. Comprenc. Però sempre, què vol dir? Perquè això no sé si només ho diem nosaltres! —li observe—. I jo m’ho he ensenyat de tu. D’on t’ho vas traure?

—Això? Anem! Pos de ma mare: de ma mare. Segur. Ma mare ja ho deia, això. I les persones majors, que també ho deien...

—I per a què més es pot gastar? Vull dir: si, per exemple, un xiquet se’n va lluny...

—Clar! És per a fer por: per a fer por. Que no facen una cosa que vols que no la facen.

—Ja, ja, ja... —assentisc.

—M’entens? És per a fer-los por. Per dir: «No vages allí que el Tio de la Pansa se t’emportarà!» O: «Menja que vindrà el Tio de la Pansa i se t’endurà!» No saps? Coses aixina... Jo sempre li ho he sentit dir a ma mare.

—Ta mare ho deia. Segur? —vull certificar.

—Sí, sí, sí. Jo això m’ho he ensenyat de ma mare! —corrobora ella, sense vacil·lacions.

—I deia «el Tio de la Pansa» o «l’Home de la Pansa»?

—Home, això... Igual pots dir «el Tio de la Pansa» que «l’Home de la Pansa». Quan tronava, jo me’n recorde, que eixíem a banyar-nos, cap a fora. I ma mare feia: «No sentiu? L’Home de la Pansa vindrà i se vos emportarà!»

—Veus com ara sí que dius «l’Home de la Pansa?» —li observe.

—Sí, sí! Per això dic jo que igual deies una cosa que deies l’altra —raona ella, amb tota la coherència del món.

—I per què es devia dir «el Tio de la Pansa»? D’on ve això de «la Pansa»? —hi reitere.

—Pos no ho sé. No ho sé, per què seria. Perquè, normalment, també, per eixe temps ja havíem collit el raïm i féiem pansa, no? Jo me’n recorde, que mon pare tenia una vinyeta i collia raïm de moscatell i el posava damunt d’un canyís a assecar-lo. I és quan comencen al setembre i a l’octubre a fer gotes, i comença a fer mal temps: que hi ha tronades i tot això... Dic jo si seria per això!

—Sí, sí, sí... Veus? És una explicació! —reflexione en veu alta.

—Clar! Clar! Per este temps és quan començaven a posar el raïm per a fer la pansa. El posaven damunt dels canyissos: que jo me’n recorde que mon pare ho feia. Sempre deia: «Au! Entrem el raïm que ja ve l’Home de la Pansa! I començava a tronar i a llampar» —evoca Maria.

—Xe, que curiós! I clar: al setembre i a l’octubre és quan pega eixies plogudes tan fortes... —sospese jo, assentint, francament sorprés pel fet que la figura llegendària de l’Home de la Pansa podria tenir una relació directa amb el fenomen de la gota freda i de la DANA.

—Clar, clar, clar! Jo me’n recorde d’això de mon pare. Per això, vull dir-te jo que ho deien ells: els auelos.

—Però ton pare també t’amenaçava amb l’Home de la Pansa, vols dir?

—Sí, sí, sí! Ho deien els dos. Jo m’ho he ensenyat d’ells! Ja et dic: que mon pare ho feia, això! Igual, igual... Sí.

—Xe! Quina gràcia? Molt bé... Tot això era: coses que volia ensenyar-me!

—Tu investiga, investiga, investiga. I escriu-ho, si vols. Després ja mos partirem el jornal!

—Sí: anirem a mitges. Però ja saps que el dia de cobrar és el divendres. I hui ja és dissabte. Apunta-t’ho si vols per a la setmana que ve: en una barra de gel! —li faig la broma, abans d’agrair-li la informació i la paciència, i d’acomiadar-nos riallerament.

L’Home de la Pansa, en qualsevol cas —ja es veu—, podia fàcilment assumir connotacions d’amenaça, por, mal, perill i castic. I això és cosa sabuda: la personificació de l’amenaça, la por, el mal, el perill i el castic en les instàncies de la imaginació ha estat, des de sempre —només cal pensar en la figura bíblica del dimoni— un recurs didàctic d’eficàcia contrastada. Si disposem d’un Home de la Pansa mínimament arrelat en l’imaginari domèstic, tindrem a l’abast un poderós instrument de persuasió per al recte comportament dels menuts de la casa: perquè s’acaben el plat d’arròs, perquè arrepleguen l’escampada de joguets o perquè no s’allunyen del nostre costat... «Acaba’t el plat o vindrà l’Home de la Pansa i se t’emportarà!» «Arreplega l’escampada que has fet, o vindrà l’Home de la Pansa i se t’emportarà!» «Ves alerta, no et separes massa, que pot vindre l’Home de la Pansa, i ja saps!» Maneta de sant: heus ací una antiquíssima i molt eficient forma de la pedagogia emocional...

Tanmateix, juntament amb la desaparició de l’esplendor de la pansa —vull dir: la desaparició del món de la pansa—, també en van desaparéixer a la Marina els viatjants i els comerciants: els homes de la pansa reals que visitaven pobles, partides, masos i camps. I, en paral·lel, també el fantàstic Home de la Pansa que servia per a espantar les xiqeutes i els xiquets va començar a diluir-se dins de l’imaginari col·lectiu. Fins a l’extrem que potser només ma sogra el torna a traure a passejar, de tant en tant, quan s’hi presenta l’oportunitat. I és una llàstima gran, car —hi insistim— sempre pot resultar d’utilitat la personalització de l’amenaça, la por, el mal, el perill i el castic. Pedagògicament. I també expressivament... Perquè —posem per cas— permetria formular advertències com aquesta: «Si construïu edificis i polígons industrials dins del riu, hi haurà inundacions i desastres, i l’aigua s’emportarà els cotxes, i les cases. I farà destrosses. I hi haurà desgràcies. I morirà gent innocent. Aneu alerta, constructors corruptes i especuladors, que vindrà l’Home de la Pansa i se us emportarà...»

O aquesta altra: «Ai, senyories, senyories! Que no compreneu que la política rau en l’art de negociar, i parlar, i transigir, i acordar, i gestionar com cal el bé comú per a optimar la qualitat de vida i la convivència de les persones dins de la diversitat? Vigileu! La vostra incapacitat per a negociar, i parlar, i transigir, i arribar a acords —ni tan sols per a formar govern!— evidencia la vostra trista i vergonyant incompetència. Enlerta, enlerta! Com goseu dir-nos que ens hem equivocat votant? Ai, ai, ai! Això en democràcia és un autèntic insult a la intel·ligència i a la bona voluntat de l’electorat! Toqueu ferro. Voleu dir que som tots uns burros vestits i calçats, que hem votat malament, i que ara hem de tornar a votar per veure si votem una mica millor? És com voler-nos dir: “Voteu bé, moniatos!” Aiiiiiiiiiii, catxis! Això és cosa molt lletja, senyories. Agggg! Caca! Malament! Molt malament... Aneu jugant, aneu jugant... Que un qualsevol dia vindrà l’Home de la Pansa i se us emportarà. I a tots, se’ns acabaran emportant: l’Home de la Pansa, el Moro Mussa i l’Home del Sac.»