L’esperança entre les dents

Xavi Sarrià, el guitarrista i cantant del ja mític grup valencià Obrint Pas, és dels qui parlen amb les mans. Quan conversa sembla incapaç de fer progressar el seu pensament incisiu i lúcid sense fer dansar discretament les mans en l’aire. La construcció del discurs verbal és, en ell, absolutament indestriable d’un hipnòtic ball de les extremitats. Enraona. I els avantbraços, els palmells i els dits puntegen, accentuen, emfasitzen, acaronen, subratllen, ressalten, modalitzen i acoloreixen les paraules. Sempre he pensat que el món es divideix entre les persones que només saben expressar-se amb mots, sintagmes, frases i enunciats, i les que, de més a més, saben fer parlar les mans. Xavi Sarrià és, sens dubte —paradigmàticament—, dels qui també saben fer parlar les mans.

Vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho el divendres de la setmana passada, quan vaig quedar per fer un café amb ell. No era un café qualsevol. Era un café en el marc d’un programa de ràdio en directe: el programa Café Gadea, de Ràdio Altea, en què un grup d’alumnes del Màster en Comunicació i Mediació Cultural (de la Universitat d’Alacant, a Altea) entrevista coralment un «convidat excepcional» que, en acabar el programa, hi fa de professor invitat.

Aquest és el luxe: els últims divendres —no tots poden dir-ho, això!— he quedat per «fer un café» amb artistes, creadors, comunicadors i persones tan «excepcionals» com l’actor Eugeni Alemany, la periodista de RNE Mamen Asencio, la genial narradora d’Ontinyent Almudena Francés, l’escriptor Víctor G. Labrado, el director d’Alicante Plaza Miquel González, el director d’El Temps Manel Lillo, l’actriu Pepa López, el sensacional cantacançons Dani Miquel o l’esmentat escriptor, compositor i cantant Xavi Sarrià. I encara ens queda per davant el privilegi de compartir café, complicitat i conversa amb altres cracs de la cultura, el llenguatge i la comunicació com l’escriptor i contacontes Carles Cano (que, per cert, acaba de ser nomenat ambaixador de la lectura), la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Verònica Cantó, els escriptors i editors de Lletra Impresa Juli Capilla i Mercè Climent, l’escriptor i agitador cultural Francesc Gisbert, l’editor d’Andana Editorial Ricard Peris, l’admirable empresari artífex de l’Editorial Bromera Josep Gregori, o l’inefable gestor i creador d’emocions que és Josep Vicent (director de l’ADDA, compositor i director d’orquestra).

Però divendres passat, dic, va ser el torn de Xavi Sarrià en Café Gadea. Al voltant d’una taula plena de micròfons, els alumnes protagonistes de l’entrevista (Paqui Cano, Isa Martínez, Maria Iglesias, Toni Cabrera, Pepi Gomis, Mar Reus, Bea Sellés, Cristina Pérez i Roser Durà) anaven formulant-li preguntes a discreció, mentre els tècnics Toni Alós i Paco Lloret feien possible la màgia que les paraules, les idees, les imatges i les reflexions dels contertulians arribaren als escoltadors i escoltants del programa. En un moment determinat de l’entrevista, la coordinadora del programa, Roser Durà, pren el timó de la conversa i fa a Xavi la pregunta lògica, esperable i pertinent a propòsit del nou disc que acaba de traure en solitari:

—Per què el nom del disc, Amb l’esperança entre les dents? —pregunta Roser.

I Xavi aclareix:

 —Bé... És una frase de John Berger. De fet, hi ha un llibre que es diu així... I en el llibre ell explica que, contra les polítiques de l’odi i de la por (en què s’està convertint aquest món global), nosaltres podem fer la política de l’esperança, i de l’optimisme, i d’intentar aferrar-nos a la idea que podem transformar les coses. I que som capaços, no?

Mentre s’explica, Xavi no deixa de traure a ballar les mans, i les fa dansar com dansen les flames d’un foc en la fosca. I continua comentant:

—A partir d’eixa idea vaig construir la cançó —les meues cançons sempre parlen d’emocions pròpies... A partir d’eixe recorregut des de la infantesa fins ara, que parla la cançó: com hem batallat, com hem aprés a viure, amb eixa esperança com a motor de vida, no?

Seduïts per les paraules, les idees i —sobretot— el joc de les mans (hi ha dies que val la pena anar a mirar la ràdio!) ens sentim privilegiats de poder conéixer, de primera mà,  com és el procés creatiu de les cançons de Xavi Sarrià, que han alimentat i alimenten l’imaginari anímic i festiu de centenars de milers de joves valencians. Declara:

—Quan escric lletres mire de llegir molta poesia d’altres autors. Perquè a voltes un sintagma t’il·lusiona i t’obri camins en l’aventura de la creació. Això m’ha passat, per exemple, amb «ànimes navegables»: em va copsar quan en vaig llegir l’expressió en un poema de Rafael Alberti. De seguida em va inspirar idees, imatges, motius; coses que volia expressar. I va ser l’origen de la cançó «Ànimes navegables», que va dins del disc.

Mentre continua fluint el riu de l’entrevista dels alumnes a Xavi Sarrià, amb l’incessant complement escènic d’una dansa improvisa de les mans, mentalment sospese que les lectures, sens dubte, són una base imprescindible per a la creació literària: talment el punt de suport que Arquímedes reclamava per a moure el món amb la seua palanca.

Com si m’estiguera llegint el pensament, Xavi prossegueix l’explicació:

—Em vaig matricular en Filologia perquè m’agradava escriure i vaig pensar que, si havia de fer una carrera, potser m’aniria bé que fóra Filologia: que allí m’ensenyarien a escriure. Però una volta en la Facultat em vaig adonar que en Filologia no ensenyen a escriure, sinó a llegir. I em va tocar llegir molt. Això sí: a la llarga em va vindre molt bé per al repte d’escriure.

«En Filologia no ensenyen a escriure, sinó a llegir...» La frase, formulada en veu alta per Xavi Sarrià, llicenciat en Filologia Catalana, i autor de lletres i cançons que han marcat —per primera volta!— tota una generació de joves valencians té la llum de les coses reveladores. Perquè a ningú no se li escapa que el públic d’Obrint Pas ha tingut l’oportunitat (i l’ha sabuda aprofitar) de divertir-se, estimar, festejar; eixir de marxa, acudir a festivals, emborratxar-se; cantar, ballar i enamorar-se amb una banda sonora de cançons en valencià no exemptes d’ambició literària. Al capdavall, tal com Xavi exposa:

 —Saps? Al final resulta que la literatura és això: la persona que escriu i la persona que llig. Hi ha manuals sobre tècniques d’escriptura, sí. Però l’emoció no n’ensenya i s’aprén amb classes, manuals i mètodes.

Em dol coincidir plenament amb Xavi Sarrià, perquè la dissensió és sempre més divertida, constructiva, enriquidora. Vull dir: la polèmica resulta sempre més amena, formativa i pedagògica que el consens o el pensament únic. Però no hi puc fer res: hi estic completament d’acord, que el prodigi de la comunicació —en l’art, la literatura, el cinema, el periodisme; el missatge de WhatsApp, el comentari de Facebook, la piulada de Twitter; el diàleg entre amants, la tertúlia de café o la conversa de bar— és qüestió de persones. «La persona que escriu i la persona que llig» que diu Xavi; o, alternativament, la persona que parla i la persona que escolta...

«De l’home mire sempre les mans», cantava Raimon en la «Cançó de les mans». Xavi Sarrià continua argumentant, contestant preguntes, recontant anècdotes. I les seues mans no paren de ballar, car ell és dels qui parlen amb les mans. Però també amb la mirada. Perquè —com diria la cançó «Vida», de Lluís Llach— Xavi és un home «infant en la mirada». Mentre l’escolte no deixe de preguntar-me en quina mesura la llum dels ulls que miren i la fantasia de les mans que dansen tenen molt o poc a veure amb la seua formació com a estudiant de Filologia, la carrera que no ensenya a escriure sinó a llegir. I pense si potser no deu ser que les persones llegides, compromeses i sensibles són les que millor saben parlar amb els ulls i les mans contra les polítiques de la por i la recança —de la repressió, l’odi i el pessimisme—, en favor d’un optimisme necessari que s’aferra a la idea de transformar les coses... sempre en pro de la diversitat, la renovació, la il·lusió, l’alegria i l’esperança. No ho sé del cert. Però trobe que aquesta en podria ser la consigna òptima: defendre l’alegria i l’esperança contra totes les formes de totalitarisme indecent. Ben mirat, què és una rialla o què és un somriure si no l’esperança entre les dents?