Abans eren els llibres; després, els periòdics. Ara són els vídeos... Efectivament: l’opinió, les consignes, els arguments, les temptatives de persuasió i convicció —la ideologia, en definitiva— es vehiculen en els nostres dies, essencialment, amb format de vídeo. I no: no pense només en els vídeos que els presentadors introdueixen i encadenen, un rere l’altre, en l’escaleta dels telediaris: em referisc, sobretot, als vídeos breus —d’un minut; de dos, com a màxim— que circulen per això en diem les xarxes socials. Per Facebook, per Twitter, per Youtube i —sobretot— per WhatsApp... Qui, durant les últimes quaranta-vuit hores, no ha vist un vídeo o un altre —més o menys enginyós, crític, combatiu, afectiu tendenciós o reivindicatiu— en la pantalleta del mòbil? És un fet: en els nostres dies, les píndoles d’ideologia se subministren amb vídeos breus, viralment compartits de mòbil a mòbil per la fascinant i infinita teranyina de la informació digital.
Tant o més que en els telenotícies, en els periòdics o (no vull dir, ja!) en els llibres, l’opinió —l’opinió pública— es forja actualment en vídeos breus que passen «de mà a mà», de mòbil a mòbil, talment la rosa de paper del poema d’Estellés. Evoque ara mateix, amb el telèfon a la mà, els estimats, senzills, genials versos del popular poeta de Burjassot: «Però al carrer on vivia, / però en el poble on visqué, / les mans del poble es passaven / una rosa de paper. // I circulava la rosa, / però molt secretament. / I de mà en mà s'hi passaven / una rosa de paper. // El poble creia altra volta / i ningú no va saber / què tenia aquella rosa, / una rosa de paper.» No puc evitar pensar que aquella simbòlica i poderosa «rosa de paper» del poema estellesià ha pres ara forma digital. I que els missatges, els mems, les fotografies i els vídeos són, en el nostre temps de la postmodernitat, com la dubtosa «rosa» d’Estellés, digital i no de paper, però que «com una consigna, circula secretament / de mà en mà, per tot el poble». Etc.
La reflexió ix ací a col·lació per un d’aquests vídeos itenerants que «secretament» m’ha «passat» aquesta setmana l’estimable —i efectivament estimada— amiga Ali Castelló, de Mutxamel. Normalment no faig cas d’aquesta classe de droga, abundosament, indiscriminadament i impunement traficada per WhatsApp. Però venint d’Ali, vaig pensar que la cosa devia valdre la pena... Òbric, per això, l’arxiu. I la breu duració de l’audiovisual —a penes 83 segons: la durada estàndard del gènere— m’acaba de convéncer per a executar-lo i visionar-lo. Potser a vostés també els ha arribat, i també l’han vist, el vídeo en qüestió.
Al principi apareix la inscripció «Dream gap», amb lletres grans de color lila. Entre les dues paraules («dream» i «gap»), un xiqueta, de cinc o sis anys. Una música de fons, d’arpegis existencials —sensibles, suaus i sensuals— amorosament interpretats al piano, embolcalla amb sentit transcendent la successió de declaracions que diverses xiquetes fan, totes elles d’aquesta mateixa edat de cinc o sis anys: que és, per antonomàsia, l’edat de la innocència, la dolcesa i la tendresa. Tenen aparences distintes, i parlen a la càmera des de contextos i escenaris també diferents, però entre totes van filen un mateix discurs; amb una solemnitat, una convicció i una maduresa impròpies de l’edat.
—Parlarem de l’escletxa dels somnis —anuncia, ben docta, la primera xiqueta; graciosament desdentada, amb ulleres de pasta i una brusa de color blau celest.
—Què és això? —contesta una nina rossa, amb un parell de trenes agraciades i llargues que cauen per damunt de la part davantera dels muscles, sobre una camisa verda de llunes blanques
—És l’escletxa que existeix entre les xiquetes i el seu potencial màxim —contesta greument la mateixa xiqueta de les ulleres.
—Mireu: des dels cinc anys... —prossegueix una tercera xiqueta, encara més rossa, finament vestida amb camisa blanca i vestidet blau.
—...les xiquetes deixen de creure que poden ser presidentes... —apareix continuant la frase la protagonista de les ulleres i la brusa del color del cel.
—...científiques... —prossegueix la de blanc i blau.
—Astronautes..., grans pensadores..., enginyeres..., directores... —hi van afegint altres xiquetes, de races, aspectes i aparences diferents.
—I la llista continua! —conclou, per fi,. una nova xiqueta, asseguda a l’interior d’un tren o un autobús buit.
—Per què? —pregunta novament la de les trenes rosses, amb la camisa verda de llunes blanques.
Una nova successió d’intervencions fetes per xiquetes amb presències, maneres i posats diferents —totes elles adorables— en va completant la resposta:
—Perquè... Quina altra cosa podem pensar quan és tres vegades més improbable que ens regalen un joguet de temàtica científica?
—Això és trist! —valora una altra criatura.
—O quan els nostres pares cerquen en Google —prossegueix el discurs coral— el doble vegades «Té el meu fill talent?» que no «Té la meua filla talent?»
—Això no està bé! —sentencia la xiqueta rossa de la camisa blanca i el vestidet blau, amb les mans a la cintura i els bracets fent ansa, amb actitud visiblement desaprovant i recriminatòria.
La superposició de veus i de plànols amb diferents xiquetes continua teixint el discurs audiovisual:
—Necessitem veure dones brillants, que siguen realment brillants. I veure com han arribat on han arribat: per imaginar-nos nosaltres mateixes fent les mateixes grans coses que elles fan. Però no podem fer-ho soles. Mares, pares! Germanes, germans! Directores, directors! Necessitem la vostra ajuda!
A partir d’ací, les xiquetes protagonistes del vídeo —sempre en plànols breus i successius, rítmicament canviants— apareixen sostenint un mateix cartell negre amb lletres lila: «Close the dream gap», diu. «Tanquem l’escletxa dels somnis». Mentrestant, les veuetes, convençudament —consciençosament— reclamen seriosament, emfàticament, vigorosament:
—Hem d’acabar amb l’escletxa dels somnis.
—Depén de tots nosaltres.
En algun moment del vídeo, apareix la inscripció «Barbie (2018)». I per poc que es vulga tafanejar per Internet, de seguida es pot deduir que el producte respon a una campanya de la poderosa companyia multinacional Mattel, que amb la iniciativa «The Dream Gap Project» mira de promocionar una imatge feminista per al seu producte comercial per excel·lència: la multidisciplinària, multiracial, multiconfessional, multicultural, multifuncional, plurinacional, plurivalent, poliglòtica, polimòrfica i polifacètica nina Barbie —que precisament aquest cap de setmana compleix seixanta anys. [En https://www.youtube.com/watch?v=i_xU7VbF09I se’n pot visualitzar la versió original anglesa d’aquest vídeo de Mattel]
Tanmateix, i al marge del context empresarial en què el projecte ha estat gestat —clarament publicitari, propagandístic i interessat—, m’apresse a contestar-li, a Ali Castelló, amb la prestesa i la sinceritat que només confereix l’emoció: «Ostres, Ali! “Escletxa de somnis...” Xe, quin concepte més ben parit!» I hi consigne, tot seguit, la sabuda emoticona de la mà a la barbeta, en actitud de pensar. La resposta no es fa esperar: «Ja sabia jo que sabries traure-li el suc.» I encara, després de l’emoticona que pica ullet, un segon missatge: «”Els clivells dels somnis” és un bon títol de novel·la...»
Els conceptes —les paraules— ens ajuden a veure, entendre i interpretar la realitat. Per dir-ho amb precisió: no és sinó amb les paraules que podem veure, entendre i interpretar la realitat. Fins que no vam començar a parlar de violència de gènere o de violència masclista —per exemple—, semblava que aquesta no existia; i no érem capaços de copsar la urgència de les pertinents mesures socials, jurídiques i polítiques. Mentre no vam començar a parlar de bullying o d’assetjament escolar, semblava que en el sistema educatiu no hi havia problemes personals i sistèmics d’importunació continuada —física o psicològica—; i ningú no veia la necessitat de planificar i activar, tampoc en això, disposicions educatives i estratègies preventives. En tant que la noció d’escletxa salarial o bretxa salarial de gènere era absolutament desconeguda per l’opinió pública, només una minoria sensible als problemes sociolaborals n’era veritablement conscient de la problemàtica i denunciava oportunament el desvergonyiment d’un mercat laboral que que continua diferenciant d’una manera descarada el salari mitjà de les dones respecte del dels homes.
Potser ha arribat l’hora d’enfocar la qüestió des de l’essència, des de la matriu, des de l’arrel. Que és, per descomptat, aquest assumpte del dream gap: l’escletxa dels somnis. Sí. Una volta més, el concepte ajuda a projectar llum de clarividència sobre la realitat opaca i confusa. L’escletxa dels somnis... «That’s the qüestion!» Perquè, si bé es mira, resulta que totes i tots som els nostres somnis: els projectes, les quimeres, els propòsits i les fantasies que prompte o tard ens atrevim a somniar. Vull dir: que som, també —a part d’un cos, i d’una memòria—, allò que som capaços de somniar. Les esperances, les il·lusions, les expectatives, les aspiracions, els desitjos, les pretensions, els afanys, les ambicions... Les ànsies, els delits, els anhels... Poc més —i poc menys!— que això. En conseqüència, examinar com és que, per raó d’una determinada convenció o tradició cultural, es coarten, es coaccionen, es discriminem o es mutilen els somnis —indagar com, quan i per què queden condicionades les ales de la imaginació infantil— resulta essencial per a comprendre el secrets de la condició humana, i les més tèrboles i intricades causes de la segregació, la desigualtat, la frustració o la injustícia social.
Aquesta em sembla que és l’evidència: la igualtat d’oportunitats vitals entre homes i dones comença, necessàriament, per una exquisida paritat en els drets de les xiquetes i els xiquets a somniar lliurament el futur que vulguen. Només el dia que aconseguirem suturar socialment l’escletxa dels somnis començaran a tancar-se definitivament, també, totes les altres bretxes discriminatòries entre dones i homes. Mentrestant, no deixa de ser curiós que siga precisament la multinacional Mattel i la seua cèlebre Barbie —potser el més simbòlic i evident paradigma de la disparitat en els jocs i els somiejos infantils!— qui encerte a reivindicar, als 60 anys, pròxima ja a l’edat jubilar, la necessitat de cosir aquesta escletxa dels somnis entre xiquetes i xiquets. Benvinguda siga la campanya. I la feliç idea «The Dream Gap Project». Però no convé perdre de vista —ai!— que mentre els xiquets continuarem demanant als Reis Mags Barbies i Kens feministes amb molta menor determinació que les xiquetes, continuarà sagnantment oberta l’escletxa dels somnis... I, per tant, totes les altres escletxes, de gènere i socials.
