Les "n" funcions d’una fira del llibre

Farà uns mesos, gràcies a la recomanació d’una amiga filòloga i bibliotecària, vaig caure entre les pàgines d’un exercici literari molt divertit. Amb una trama de thriller i una prosa adobada amb disquisicions lingüístiques i reflexions semiòtiques, un duet d’investigadors al millor estil de les duples Holmes/Watson, Marty Hurt/Rush Cohle,  Gravedigger Jones i Coffin Ed Johnson o Guillem de Baskerville i Adso de Melk, mirava de posar llum sobre l’estranya mort en accident de trànsit del semiòleg Roland Barthes. Bayard/Herzog s’embruten fins a la nàusea de fonemes, diacronies, sincronies, formes, significants, sexe oral, anal o vaginal, a càrrec de grans noms dels campus dels 70/80, com Austin, Foucault, Kristeva o Jakobson. I tot en la recerca d’una quimera: el manual d’ús de la funció performativa del llenguatge, una mena d’evangeli apòcrif dels lingüistes, una apologia de la resurrecció al tercer dia mitjançant les paraules i la seua sí/no significació.

Recordem breument les sis anteriors, les funcions que atorguen a la llengua el seu caràcter de ferramenta útil: emotiva o expressiva, representativa o referencial, conativa o apelativa, poètica o estètica, fàtica o de contacte i metalingüística. Les intencions d’aquestes funcions, respectivament, són: expressar sentiments o emocions; informar o transmetre continguts; influir, aconsellar o, especialment, cridar l’atenció del receptor del missatge; expressar un missatge amb bellesa; fer proves sobre el canal de comunicació, alò, alò, un, dos, tres,...; i mirar d’aclarar el codi de la pròpia llengua. La setena és una mena de tercera funció, la conativa, hipervitaminada. No només influieix, sinò que d’una manera quasi màgica, hauria de portar el receptor a realitzar els actes comunicats, una mena de deus ex machina amb síndrome de tourette, Mandrake el Mag fet realitat, en voltes de amb una passada de mans, amb la melodiosa perturbació de la seua veu.

La comunicació deuria ser la primera funció de tota activitat relacionada amb la lectura i els llibres, com per exemple una Fira del Llibre, però tot i la faena d’imaginació,  conxorxa i seducció del company Rafa Burgos al comandament de la nau, ha sigut baixar la persiana i començar a eixir com esclatasangs, un article d’opinió de l’exregidor de cultura per ací, una carta al director d’un llibreter per allà, un fil de facebook, un fil de twitter, una entrada al blog literari d’aquell crític prescriptiu, la funció comunicativa entre els actors de l’univers “llibre” sembla que no és ni tan sols fàtica, perquè cadascú fa servir un canal diferent.

Per estar en crisi permanent, sembla que el llibre és un patrimoni que tothom vol capitalitzar, per què serà?

Laurent Binet, que així es diu l’autor de la novel·la La setena funció del llenguatge, li fa dir al seu personatge principal: “Jo sóc Simon Herzog. Jo sóc l’heroi de la meua pròpia història”. A banda del pobre Rafa, qui pot dir-se “jo sóc l’heroi” en el món del llibre? Els autors? Les llibreteres? Els editors? Les animadores literàries? Els regidors in pectore? Els alcaldes que poden citar Walser? 

Al capdavall, quina és la funció d’una Fira del Llibre? Un conjunt de paradetes comercials? Un lloc de trobada dels lletraferits que formen part del paisanatge? Una fira de les vanitats? Si l’imperatiu funciona com a performatiu, “vine i llig” seria el lema de la Fira del Llibre per al proper any, però trobe que aquesta funció predictiva del comortament de l’altre va morir amb Umberto Eco, el gran mag de la semiòtica que volta per les cantonades del llibre de Binet.

Una proposta, com que sempre funciona força bé això de tindre un enemic comú, per a que els llibredependents autòctons tinguen l’autoestima ben alta en el futur, potser el que caldrà serà internacionalitzar la Fira. Convidem a Binet a un Vinet, i que ens explique de prop com va això del sexe dur entre els capos de la lingüistica contemporània.