X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

tribuna libre / OPINIÓN

Lapses de la Festa

20/07/2019 - 

Quan la càmera s’endinsa en una obra d’art per a produir un artefacte artístic independent, és inevitable la pregunta: per què es torna a confiar en el poder de la imatge per a donar-la a conéixer, per a analitzar la seua importància des de la seua concepció o creació fins a la immersió cultural que la fa estimada i coneguda. A primera vista caldria celebrar la confiança en un format (la pel·lícula) que sembla que formalment dóna senyals d’esgotament i comercialment necessita reanimació. Quan l’obra objecte d’atenció torna a ser una celebració com la Festa d’Elx cal estendre la pregunta inicial i trobar altres respostes.

Els organitzadors de la Festa veurien, des de principis de segle XX, aparéixer de tant en tant operadors cinematogràfics que, com els fotògrafs, vindrien a Santa Maria per a enregistrar una imatge única sobre la materialització d’una festa ritual, l’exaltació de la Mare de Déu per uns homes que cantaven vestits estranyament sobre un escenari particular i amb l’ús de fantàstics ginys aeris. Hem de trobar, però, en la filmació per Maximilià Thous d’una versió de la Festa en febrer dins una pel·lícula sobre les tres províncies valencianes per a l’Exposició Iberoamericana a Sevilla el 1929, el moment en què els organitzadors van descobrir les oportunitats que oferia el cinema, augmentades poc després, quan s’incorporà el so al cel·luloide.

Amb la proclamació del dogma de l’Assumpció de la Mare de Déu als cels l’1 de novembre de 1950, el Patronat trobà la justificació per a promoure la divulgació de forma multitudinària d’aquesta «gran catequesis» a la resta del país, com així es propugnà des de la revista Festa d’Elig el 1954. Com que l’esforç econòmic era impensable per a un Patronat feble en aquells anys, únicament podien servir-li les pel·lícules de caràcter informatiu que constituïen el NO-DO, als cines des del 1943, i posteriorment la televisió a partir del 1956, que enregistrà entre la dècada dels 50 i dels 60 dos documentals molt bàsics. Un d’aquells fou obra del realitzador il·licità Daniel Herranz per a la segona cadena de RTVE; l’altre arribaria a projectar-se al cine Capitolio el novembre de 1967. Però el que tingué més ressò fou el que va rodar el 1961 Julián de la Flor, un director especialitzat en filmar per al NO-DO festes i tradicions populars arreu de tot el territori.

Quan encetava els primers passos la televisió al país, els apropaments més afortunats sobre els aspectes socials que identifiquen la comunitat il·licitana que, any rere any, manté la tradició d’una representació d’arrels medievals, van ser el producte de mirades estrangeres que van entendre millor allò que componia la festa major d’un poble del migdia espanyol. Eixe era precisament el títol del documental d’una televisió alemanya rodat per Heinz Dieckmann el 1965, Das Mysterium von Elche (Ein Bericht aus Südspanien), que afortunadament es va veure a Elx, no com tenia pensat Alberto Asencio, al qual li enviaren una còpia amb la pretensió de projectar-la al Capitolio per a autoritats i premsa, cantors i alumnes del Grup Escolar 1 de la ciutat en maig de 1968 sinó finalment projectat al recinte escolar. L’estrena al cine es va suspendre, no sabem si com a conseqüència del resultat decebedor d’un visionat previ pels dirigents del Patronat. La còpia, cal dir-ho, està a hores d’ara desfent-se en les tripes de l’Arxiu Municipal.

No va trobar millor sort el cineasta Marcel Hanoun quan l’ORTF francesa s’interessà pel Misteri d’Elx el 1962 juntament amb altres festes, tradicions i símbols espanyols (com el lloc de la troballa de la Dama d’Elx, una figura molt popular al país veí a causa del seu pas pel Louvre) i l’encarregà un documental que filmà, com era el seu costum, intencionadament perquè la pel·lícula afavorís la música, que esdevingués la imatge de la música, com ell mateix reconeixia, aquí a través de la gravació realitzada per Óscar Esplà el 1961 per a la col·lecció de música antiga Hispavox. Com que el documental era una breu peça i l’interés a França pel Misteri havia crescut, la mateixa televisió francesa va encomanar a José María Berzosa l’hivern de 1972 filmar un documental per al programa Le musique et nous.

El director escollí, per a mostrar un fenomen musical que enfonsa les seues arrels entre els diversos estaments d’una societat, la nostra festa perquè era el millor exemple que coneixia, record dels seus estius a Santa Pola, perquè estava interessat especialment pel context sociològic i humà. Per a ell, com havia demostrat en obres seues sobre pintura, l’art era l’objectiu cinematogràfic en funció de la gent que el mirava, i el Misteri d’Elx oferia a Berzosa l’oportunitat de donar forma a aquest interés al mostrar la Festa la interacció entre l’obra d’art y la gent que l’envolta, la qual cosa no agradà als il·licitans influents que pogueren veure l’emissió televisiva i recomanaren al Patronat el seu rebuig.

Amb una postura contraposada a Berzosa, Gudie Lawaetz quedà fascinada l’estiu de 1976 per una obra que havia sobreviscut, així ho pensava ella, completament aïllada «de la nefasta influencia del mundo civilizado» dins de la cultura europea, segons declaracions al diari La Verdad el 1978. L’entitat gestora de la Festa cregué trobar a la persona adient per a traslladar al cinema el Misteri d’Elx. Tot el material filmat serví per a dues versions: una que oferia la reproducció íntegra de l’obra, per a institucions i estudiosos; i una altra que col·locava l’obra en el seu entorn festiu i urbà, ampliant la mirada cap als preparatius i els preliminars. Segurament eixa fou una de les claus del seu èxit a la ciutat: estrenada el 24 de maig de 1979 en el Capitolio i prorrogada 10 dies més en altra sala de la mateixa empresa exhibidora a Elx, el cine Ideal, superant totes les previsions, sis mil espectadors.

Els il·licitans tardarien tres dècades en tornar a veure el Misteri representat en una pantalla. No seria fins ja entrat el segle XXI, una vegada proclamada la Festa Obra del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, quan es renovaria l’antic desig d’una filmació completa de la representació i un documental complementari per a explicar-la. El 2005, gràcies al desplegament tècnic i econòmic de Radiotelevisió Valenciana va veure la llum El Misteri d’Elx. Les veus d’un poble dirigit per José Andreu Ibarra. Amb un caràcter més discret, però igualment amb voluntat notarial, el cineasta Pablo Mas es fixà en Los Ángeles del Misterio. I ara torna, per desig del Patronat d’afermar el vessant promocional, a retratar Elx en Festa, sense amagar certa voluntat pedagògica que sempre li ve bé al Misteri, més enllà de l’emoció del seu visionat, com es va demostrar l’11 de juliol al cine Odeón.

Enfrontat al repte de traslladar als paràmetres cinematogràfics un fet que és una conjunció teatral, musical i festiva com el Misteri d’Elx, Pablo Mas ha tret rèdit a les modestes eines de la producció al seu abast, que fan que el temps haja deixat les seues empremtes sobre la imatge d’una manera contundent, per damunt del seu propi caràcter. De la mateixa manera que els espectadors de la Festa no som els mateixos en el moment en què la Maria enceta el seu cant a l’inici de l’andador i després quan la Mare de Déu entra al cel, la Festa mai és la mateixa que recordem. Cada any acudim a celebrar-la, tant els espectadors com els cantors o els tramoistes, tot els que fan la Festa (aquí és on millor marca l’accent narratiu Mas) amb un pes nou a la memòria, un buit en el cor o un sentiment sacsejat. Encara el seu caràcter ritual, la Festa cada any és una nova Festa. 

The Mysteri of Elche segons Lawaetz no mostrà una Festa molt diferent de la que captaren amb les seues càmeres Dieckmann o Berzosa una dècada abans, o Andreu o Mas tres dècades després, però la Festa de cada un d’ells és única i ajuda a entendre la lenta evolució del Misteri en les últimes dècades. El temps transcorregut col·loca cadascuna de les pel·lícules que també fan Festa davant un nou punt de vista que permet aclarir alguns aspectes escenogràfics i cerimonials que d’una altra manera seria impossible abordar. Per això és necessari qualsevol apropament audiovisual a la Festa, i en eixa clau hem d’entendre la confiança d’un organisme encarregat de salvaguardar un llegat y projectar-lo cap al futur.

Cal, però, una visió personal que pose la Festa davant un espill i no d’un simple retrat. No només per a traure la imatge concreta de la representació d’un determinat any sinó per a perpetuar els aspectes característics en un determinat moment. No és tant la idea de véncer a la mort, així ho explica la cineasta Agnès Varda en la seua última pel·lícula, estrenada fa unes setmanes i terminada abans de morir, en recordar el projecte que va abastir sobre el seu home moribund, Jacques Demy, Jacquot de Nantes (1991), en la que pretenia atrapar un lapse de temps únic, irrepetible. Ha arribat el moment d’atrapar altre lapse de la Festa amb els mitjans tècnics que faciliten el rodatge en una mateixa representació. Ha arribat el moment d’arriscar perquè una pel·lícula de la Festa d’Elx no siga només un artefacte didàctic, publicitari o testimonial, cal conjuminar esforços (amb l’Institut Valencià de Cultura al cap) per a portar endavant el projecte que mereix

* José F. Cámara Sempere es autor de 'El cinema a Elx'

Noticias relacionadas

next
x