Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

café del temps / OPINIÓN

Lluna

20/07/2019 - 

Hi ha al  món dos tipus de persones: les que miren cap al cel i les que no; les que —per exemple— coneixen el nom de les estrelles, i saben sempre en quina fase es troba la lluna, i les que mai no sabrien dir si és nova, plena, creixent o minvant. Hi ha dones —i homes— de lluna. I n’hi ha que no.

Tanmateix, aquesta ha estat, curiosament, una setmana de lluna ecumènica: de Lluna —molta Lluna— per a totes i tots. Dimarts, com un anunci per a la setmana que vindria, hi havia lluna plena. I no solament això: a partir de les 22:00 h, i durant tres hores, el satèl·lit va oferir l’espectacle corprenedor d’un eclipsi parcial, en què l’ombra de la terra va arribar a fosquejar tres quartes parts del misteriós cercle lumínic del satèl·lit. I no deixa de ser curiosa la coincidència, perquè precisament aquest dimarts, 16 de juliol, es commemorava el 50 aniversari de la missió Apol·lo 11, que va eixir des de Cap Canaveral el 16 de juliol de 1969, i va aconseguir arribar a la Lluna el 20 de juliol d’aquell mes. És com si els astres —mai millor dit— s’hagueren volgut posar d’acord per a commemorar l’efemèride del 50 aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna.

La imatge de Neil A. Armstrong i Edwin E. Buzz Aldrin baixant lentament —amb ingràvida solemnitat— l’escala del mòdul lunar Eagle forma part de la història de la humanitat. «Houston, Tranquility Base here. The Eagle has landed», van ser les primeres paraules del capità Amstrong després de l’històric contacte amb polsosa i àrida superfície lunar. «That’s one small step for (a) man, one giant leap for mankind» va ser, després, durant el passeig per l’exterior, la frase que, indissociablement vinculada a la veu ennassada que facilitava la National Aeronautics and Space Administration (NASA), quedaria gravada, per sempre, en l’imaginari compartit de tota la humanitat.

Ja en la matinada del 21 de juliol, a les 2:56 h de Greenwich, va ser quan Amstrong va posar el seu peu esquerre sobre el sòl de la Lluna. Per tant, en commemorarem els 50 anys del simbòlic moment aquesta pròxima nit. Siga com vulga, l’efemèride s’ha aprofitat per a parlar en diversos mitjans de comunicació de l’aventura espacial: de les missions Apollo 12, 14, 15, 16 i 17, que també van aconseguir que els respectius astronautes pogueren xafar i explorar el satèl·lit; de l’accidentada, cèlebre i  cinematogràfica missió Apollo 13; i de la progressiva pèrdua d’interés per viatjar a la Lluna, una volta aconseguida la gesta: una pèrdua d’interés que va fer que des de 1972 ningú no hi haja tornat. Igualment, el 50 aniversari de la històrica expedició d’Amstrong, Collins i Aldrin ha servit —segur que n’han sentit campanes, al llarg de la setmana— per a publicitar una pròxima missió, la missió Àrtemis, que es proposa tornar a enviar astronautes al nostre singular satèl·lit l’any 2024 per a explorar-ne una regió encara no visitada: el Pol Sud.

Aquesta nova expedició lunar prevista sembla haver reil·lusionat la societat americana en l’aventura de la carrera espacial. Coincidint amb el 50 aniversari de l’Apollo 11, torna a fer-se present en els mitjans de comunicació, d’alguna manera, l’esperit de la conquesta de l’espai. I, així, la nova missió Àrtemis no deixa de presentar-se, estratègicament, com un necessari pas previ —una mena de prova o entrenament— per al definitiu intent d’enviar una missió tripulada a Mart, i el consegüent afany d’establir mòduls habitats fora del nostre planeta.

La veritat és que, reptes científics i tecnològics al marge, i sense entrar a valorar l’interés major o menor d’aquestes potencials proeses siderals, em sembla indiscutible —això sí— que les denominacions classicitzants de les missions espacials de la NASA tenen sempre una certa gràcia i curiositat. Tenint en compte que un dels al·licients de la missió Àrtemis serà el de poder veure, per fi —per primera volta—, una dona passejant sobre la superfície lunar («l’arribada de l’home a la Lluna» va ser exactament això: «l’arribada de l’home»; i va deixar pendent, de manera no poc significativa, «l’arribada de la dona a la Lluna»), la denominació d’Àrtemis encerta plenament al centre de la diana conceptual: car Àrtemis, en la mitologia grega, no solament era la germana bessona d’Apol·lo, sinó que, de més a més, estava considerada com la deessa de la caça, dels boscos, de les muntanyes... I de la Lluna!

Buzz Aldrin junto a la bandera. Foto: NASA

La Lluna. Sempre la Lluna. Especialment la Lluna, aquesta setmana. Pròxima, abastable, plena, evocada, misteriosa. Lluna eclipsada, amb la projectada ombra de la terra parcialment fosquejant-la...  Recordatori evident de la nostra discretíssima i ínfima posició enmig de la immensitat còsmica. Lluna inert. Lluna sola. Lluna intrigant. Romàntica lluna. Cadascú la celebra com pot, la lluna. I aquesta setmana l’hem poguda celebrar familiarment, sense necessitat de coets espacials, de la manera més bella que sabem: que és veient-la eixir des de dins de la mar, passejant entre el port d’Altea i el Racó de l’Albir.

Costa d’imaginar un espectacle superior al de la Lluna naixent —lleument ataronjada— elevant-se des de dins de la mar; guanyant poc a poc presència, claror, llum, intensitat; ascendint lentament sobre el cel seré i tebi de la mar Mediterrània... El turistes se’n feien un fart, de fotografiar la lluna, poèticament penjada sobre l’horitzó de la mar de la badia d’Altea. I, agafant pels muscles el meu fill, que se m’ha fet indecentment alt i fadrí, he volgut fer la prova:

—Tu te’n recordes del regal que et va fer el pare, quan eres menut?

—Quin regal? No... —contesta ell, amb la veu sorprenentment greu que se li ha fet.

—Sí, home! El del camí de la lluna...

—Què dius, papi?

—Xe! Un regal tan bonic que et vaig fer i resulta que no te’n recordes!

—Regal? Quin regal?

—Sí... Et vaig regalar els camins de la lluna, a flor d’aigua, sobre la mar. Mira, veus? Ara ho podem comprovar! El pare va fer que, allà on vages, que t’acompanye sempre el camí de la llum de la lluna. Per exemple: camina tu ara cap allà, cap a Altea, que jo caminaré en sentit contrari, cap a l’Albir.

L’efecte òptic és —no sé si l’han comprovat mai— del tot espectacular. Fa la sensació que l’altra persona es queda a fosques, sense lluna, i que el camí ens acompanya només a nosaltres!

—Veus? —li dic al fill—. La llum de la lluna se’n va amb tu. I jo em quede sense lluna: perquè te la vaig regalar quan eres menut.

—Sí, home! Això no pot ser... —vacil·la ell, que tot just ara comença a festejar els molt recomanables principis de la raó, l’escepticisme i el dubte metòdic.

—Que no pot ser? Comprova-ho, comprova-ho! No veus que la lluna se’n va amb tu, sempre amb tu? I que jo, en canvi, em quede completament a les fosques?

Em quede dolgut per un costat, perquè el meu fill no recorda ja aquell temps de tendreses, quan tenia dos o tres anys, i jugàvem aquest bell joc de la lluna regalada. Però per l’altre costat no puc reprimir un somriure de felicitat, en veure que aquesta setmana que ha estat, sens dubte, la setmana de la lluna, jo l’he poguda aconseguir, tota sencera i plena, de bell nou, per al meu fill.

—El pare te la va regalar un dia, quan eres menut, fill: la llum del camí de la lluna, arran d’aigua, sobre la mar... —vaig riure.

—Quin morro tens. Ja veus tu, quanta generositat! —em recrimina ell, amb la veu greu i fosca que se li ha fet.

Tanmateix, no li accepte la ironia. I l’abrace amb força. Perquè crec que més bonic encara que aconseguir, per als qui estimem a cor nu, la lluna en un cove, és el gest d’ofrenar-los aquest bell misteri de la lluna dansant, a flor d’aigua, sobre la superfície del mar. Al capdavall, si bé es mira, només hi ha al món dos tipus de persones: les que miren cap al cel i les que no; les que tenen el benefici de la lluna passejant sempre al seu costat, i les que negligentment ignoren la misteriosa bellesa del cel.

—Però què dius, fill! No sigues desagraït, que és un regal ben bonic. Ben teues, fill, la lluna i la mar! Et deixe en herència el plaer de regalar, tu també, quan vulgues i a qui vulgues, el privilegi de la llum de la lluna sempre al seu costat... Au, va! I que la màgia d’Àrtemis et faça bondat!

—Però què dius, papi?

—No res, fill, no res. El pare, que, ja ho saps, està una mica desbaratat...

next
x