ALICANTE. L’any litúrgic catòlic comença amb el període anomenat Advent, el primer dels quatre diumenges anteriors a Nadal. Un inici que pot caure entre la darrera setmana de novembre i la primera de desembre; en concret del 27 de novembre al 3 de desembre:
| 2021 | 28 N | 2022 | 27 N | 2023 | 03 D | 2024 | 01 D | 2025 | 30 N |
Això sí, sempre ho fa en diumenge, que és el primer dia de la setmana en el calendari litúrgic. El mot Advent (sempre en majúscula) prové del llatí adventus-us (arribada); i en castellà passa a dir-se Adviento (sempre en majúscula) per la típica diftongació castellana de la /e/ tònica llatina.
L’Advent representa l’anunci de la imminent “vinguda del Redemptor”, Adventus Redemptoris, és a dir, del naixement de Jesús com a Messies, Χριστός (Christós) o ungit. I acaba en la vespra de Nadal, el 24 de desembre (enguany, coincident amb el darrer diumenge d’Advent).
No en totes les esglésies cristianes, però, l’Advent dura el mateix. De fet, en les ortodoxes correspon als quaranta dies previs a l’Epifania (o Teofania, 6 de gener). La tria d’eixe dia és perquè el consideren el naixement “social” de Jesús, el de la seua “presentació” a tothom i simbolitzats pels Reis d’Orient. Per a eixes esglésies cristianes, la dels romanesos, ucraïnesos, russos, etc., l’Advent dura del 28 de novembre al 5 de gener; en total 40 dies, i no els 22-28 dies que dura per als catòlics.
L’Advent és un Temps d’espera i purificació —igual que la Quaresma precursora de Pasqua—, que litúrgicament s’identifica pel morat dels ornaments i per les lectures del profeta Isaïes; un Temps (els períodes litúrgics s’escriuen en majúscula) en què no se celebren bodes però que resulta òptim per a gaudir les Cantates per Advent de Bach o l’oratori de Haendel “El Messies” [en anglés Messiah] (1741), amb el celebèrrim cor Al·leluia [Hallelujah; de l’hebreu hallelu yah, 'lloeu Déu'] que, cantat al final de la part II, va fer que s’alçara per aplaudir el rei el rei Jordi II d'Anglaterra i Irlanda durant la seua estrena a Londres, i ara és tradició en Anglaterra que l'audiència es pose dempeus quan s’interpreta aquest passatge final.
L’Advent té, per als cristians, tant un sentit historico-profètic (el compliment de les profecies d’Antic Testament) com escatològic, és a dir, com a renovació del món i de la humanitat més enllà de la història i de la mort. Pel que fa a les lectures d’aquest Temps litúrgic, el profeta Isaïes serà el més llegit, tot i que també se’n recullen passatges profètics de l’Antic Testament anunciadors de l’adveniment del Messies; com en Jeremies 33,14-15: «Vindran dies, ho dic Jo, el Senyor, que compliré la promesa que tinc feta al casal d'Israel i al de Judà. Dies en què faré nàixer del llinatge de David un rebrot legítim que defensarà en el país el dret i la justícia».
Com que Advent conté quatre diumenges, a moltes llars s’ha instal·lat el costum centreeuropeu d’ornar les cases amb una corona enramada feta de fulles de pi o d’avet, la “corona d’Advent”, acompanyada o no de pinyes d’eixos arbres perennifolis, i de fruits rojos d’hivern, com és el cas del grèvol (Ilex aquifolium; castellà, “acebo”) o de pomes vermelles. Sobre la corona solen posar-se quatre ciris o espelmes que s’encenen seqüencialment, un per cada diumenge d’Advent, en una mena de “compte enrere” en el camí cap a Nadal.
Sobre el color dels ciris hi ha diferents possibilitats. En el cas més senzill tots són de color morat, el típic d’aquest període. Uns altres opten per tres ciris de color morat i un de rosa, el corresponent al tercer diumenge o Dominica Gaudete i indicar així el gaudi o alegria per la propera vinguda del Messies. Entre els luterans, és molt habitual fer servir ciris amb els quatre colors litúrgics principals: verd, blanc, morat i vermell.
En alguns casos hi ha qui posa en el centre un ciri blanc, que s’encendrà la nit prèvia al dia de Nadal per indicar que ja ha nascut Jesús. I en moltes esglésies, i per facilitar la visió dels ciris pels fidels es posen sobre suports escalonats. Adopten la forma que adopten, les diferents expressions de l’Advent com ara les corones, la música sacra, els ornaments, les lectures i càntics durant els oficis religiosos, i un llarg etcètera propi d’aquest Temps litúrgic, representen i permeten gaudir d’algunes de les manifestacions més excelses de la nostra cultura.