ALACANT. Aquests dies, que estem a l’espera per a la “remuntada” anual del Sol sobre l’horitzó, del solstici hivernal, els catòlics celebren l’Advent. I també ho fem els qui, creients o no, valoren i admiren tot la culturització cristiana d’alt nivell que durant segles ha anat transmetent-se a través de l’art, la música, les cançons, els ornaments o la mateixa cultura popular.
Perquè per Advent s’entén l’avís de la propera arribada d’eixe moment “màgic” que anuncia el naixement de la vida, representada pel Sol i del qual i en certa mesura la figura de Jesús-Déu n’és un transsumpte: un Sol-Jesús gràcies al qual es tornarà a vivificar la natura i a nosaltres, de la qual en depenem.
I l’Advent representa les quatre setmanes, o més exactament els quatre diumenges que anuncien el gran Naixement, el solar i el diví. Ara bé, entre tots els aspectes que voltegen aquesta època hi ha alguns que potser passen desapercebuts. I uns són els botànics; o, millor dit, els etnobotànics, aquells en què els humans hem fet servir les plantes com acompanyants i recordatori de cada època.
Des de fa uns anys ha hagut una integració i adaptació d’uns elements d’origen més aïna nòrdics que gràcies al seu component estètic ha penetrat a moltes llars. Estem parlant de la corona d’Advent, que potser passem per davant d’ella sense saber interpretar tot allò que ens transmet; en particular el diàleg implícit que intenta establir entre els àmbits de la natura, la cultura i la religió.
La corona està feta de fulles verdes de pi o d’avet, un excel·lent símbol de la permanència de la verdor representativa de la vida que no mor ni en hivern. I n’és freqüent veure-les acompanyada de les corresponent pinyes moltes de les quals oculten les seues llavors i pinyons com a font nutrícia per als vivents que saben trobar-les per molt amagades que estiguen.
També hi solen figurar fruits rojos d’hivern, tot i que en aquests casos ja cridaners, cridaners, atractius. Sí, un altre càntic a la permanència de la vida fins i tot en l'estació més dura en aquells ambients.
Fruits hivernals que poden servir per alimentar els humans, com les pomes vermelles o a uns altres animals, com els del grèvol (Ilex aquifolium) [atenció! tòxic per nosaltres], un arbret que en castellà rep el nom d’"acebo" i en anglés "holly" –i que donava nom a Hollywood, "bosc de grèvols".
Tot el conjunt, com veiem, molt metafòric, sí. Però carregat de sentit. Com ha de ser.
A més, sobre la corona d’Advent s’hi alcen quatre ciris o espelmes que s’encenen seqüencialment, un per cada diumenge d’Advent, en una mena de “compte enrere” en el camí cap a Nadal. En general, els colors d’eixos ciris són el morat (el de la litúrgia d’Advent), tot i que sovint se’n troba un de color rosa, al·lusiu al tercer diumenge d'Advent. L’any 2023 eixe diumenge ha sigut el dia 17 de desembre, el previ al darrer del cicle, que enguany serà el 24 de desembre atés que Nadal, el 25, caurà en dilluns.
Un color rosa que representa l’exaltació joiosa del Gaudete ("alegreu-vos"), un càntic especialment bell dedicat a l’esperança. Per això el dia 18 és el de la Mare de Déu de l’Esperança, una dona ja gràvida a l’espera del proper infantament de Jesús, és a dir, a punt per l'arribada del Messies.
Una advocació de la Mare de Déu que a Alacant es troba acollida en la parròquia de la Misericòrdia, al barri de Sant Anton de Dalt, on em van batejar ja fa set dècades. Un càntic a l’esperança no tan sols místic, sinó també també racional, científic, d’un proper "naixement", el que anuncia la imminent inversió en la trajectòria del Sol sobre l'horitzó a partir del solstici hivernal.
Sí, perquè la data que anem a celebrar pròximament no és tan sols un antiquíssim càntic al Sol, sinó també, i molt especialment, una gran manifestació d’algunes de les coses que lo millor de l’esperit humà puga arribar a donar-nos.
Entre altres coses, la capacitat d’interpretar la natura mitjançant formes culturals i espirituals elevades al rang de lo sublim. I, en aquest cas, emparat sota els auspicis d’un càntic al naixement de Jesús, potser la màxima representació de la cultura occidental.
Sol i solstici, sí, però també la seua manifestació religiosa, Jesús. Tot entrellaçat mitjançant el lligam natura-cultura-religió que tant ens caracteritza als humans conscients de què eixos vincles han sigut una garantia de supervivència durant l’evolució de la nostra espècie.
Molts d’eixos resultats que hem heretat culturalment com a col·lectiu ens poden subministrar nous ànims per alegrar-nos, fins i tot traient força de l’interior fins i tot quan la foscor puga estar present entre nosaltres, com ho està a l’espera de què arribe el nou cicle estacional i la remuntada del Sol.
Un moment especial, sí. I més encara si podem sentir-nos acompanyats de melodies pròpies d’aquesta època, a quina més sublim i sense les quals no s’entenen els nostres fonaments culturals (els religiosos inclosos) en el sentit més ample, ric i gojós del terme.
Per als qui creguen oportú gaudir de l’antífona Gaudete, ací una versió amb partitura i la traducció corresponent:
«Alegreu-vos sempre en el Senyor; / de nou vos dic: alegreu-vos. / Que tots els hòmens coneguen la vostra modèstia, perquè el Senyor és a prop. / No vos preocupeu per res: / però en cada pregària feu conèixer a Déu les vostres peticions. / Senyor, has beneït la teua terra, has evitat la captivitat de Jacob.
I, en llatí:
«Gaudete in Domino semper: / iterum dico, gaudete. / Modestia vestra nota sit omnibus hominibus: Dominus enim prope est. / Nihil solliciti sitis: / sed in omni oratione petitiones vestrae innotescant apud Deum. / Benedixisti Domine, terram tuam: avertisti captivitatem Jacob».