La vida que hem aprés

Just quan, a primera hora del matí, estava entrant a l’aparcament de la Facultat, la ràdio vomitava la notícia. Reconec que m’ha colpit: «Ha mort l’escriptor i periodista Carles Capdevila». Ho tinc comprovat: quan dorm poc em torne fràgil —més mollet i permeable. I anit només vaig fer tres horetes de son. Podria dir que és per això que la mort de Carles Capdevila m’ha deixat una mica tocada la fibra sensible: fins a l’extrem que me’n sorprenc, jo mateix, de l’incisiu efecte anímic que, inopinadament, m’ha provocat aquesta prematura mort del conegut periodista dels Hostalets de Balenyà.

No el coneixia personalment, Carles Capdevila. I tampoc no és que el seguira de manera assídua i sistemàtica. Però el personatge —la personeta que adesiara es deixava entreveure en l’escena pública— m’inspirava una singular tendresa, familiar i entranyable, que s’adiu perfectament amb el fenomenal repertori de qualificacions que li avui li dediquen les pàgines dels diari, les tertúlies radiofòniques, els telenotícies i els comentaris en xarxes socials: «Directe, agut, lúcid. Brillant»; «Periodista vital»; «Tot intel·ligència, generositat, bondat, pedagogia»; «Una bona persona i un gran periodista; estimat i llegit»; «De les poques veus periodístiques humanes, dignes, coherents, que et reconfortaven»; «Deixa una preciosa i inesborrable empremta»; etc.

Només he conegut Carles Capdevila —vull insistir-hi— per mitja de les seues paraules públiques: les paraules estampades en aquest o aquell periòdic; les paraules compartides per Twitter o Facebook; les paraules dites o suggerides en aquesta emissora de ràdio i aquella televisió. Tanmateix, ara que ha faltat m’adone que percebia aquest comunicador amb una estranya familiaritat. I és que, ben mirat, les paraules són potser el camí més franc i eficient per a la coneixença dels altres. Al capdavall, què som tots, si no paraules? De què es feta la nostra personalitat, si no de les paraules que diem i que callem; que sospesem i declinem; que som i sabem; que ens permeten forjar pensaments, emocions i sentiments —textures, colors, plecs, planícies i relleus en la geografia de l’ànima? El malaguanyat Carles Capdevila era un veritable alquimista de les paraules, un artista de la seducció que —enllà o ençà de qualsevol ideologia—sabia inspirar màgicament el rar benefici de la tendresa, la civilitat i la bonhomia. Tant és així que, potser sense proposar-s’ho, últimament havia arribat a encarnar una forma d’entendre el periodisme del tot inusual enmig del permanent soroll de crits, desqualificacions, atacs, acrituds, hostilitats, esgarips i ressentiments que s’ha instal·lat en l’ofici. Es tracta d’una recepta tan senzilla com eficaç, que consisteix en l’exercici d’un obstinat enamorament per la vida i, indestriablement vinculat a tal enamorament, la instintiva vocació de voler-lo compartir en públic, impúdicament. Per dir-ho capdevilanament: «un periodisme que vol prioritzar la vida per sobre de les notícies.»

«Capdevila tenia 51 anys i en feia dos que lluitava contra un càncer», informa la ràdio.  Mai no acabem d’entendre que les persones genials, amb capacitat per a covar i contagiar un singular amor per la vida, puguen també morir i desaparéixer per sempre un dia qualsevol. És com si el més elemental instint de supervivència ens menara a ignorar, absurdament, aquest inclement —ecumènic i indiscriminat— despotisme de la mort. Per això, cada traspàs colpeix i sorprén com si fóra el primer. Sempre hi reaccionem amb incredulitat. «No, no, no.» «Però com pot ser?» M’ha tornat a passar amb Carles Capdevila: sembla cosa de no creure que, al final, el càncer que tan dignament i admirablement desafiava —a ulls vista, defugint encongiments, tabús i  tremendismes— l’haja pogut véncer i tombar, amb només 51 anys. Costa assumir (sempre costa, en cada colp, en cada adéu, en cada mort) que la seua persona ja no es trobe entre nosaltres. Tanmateix, les seues paraules continuen palpitant amb vigor i insolència en periòdics, talls de veu, llibres i —sobretot— a ca Internet... «Diguem-nos coses boniques» és, per exemple, és l’última columna d’opinió que va publicar, fa a penes cinc dies. #DiguemnosCosesBoniques és, precisament, un hashtag que ha fet fortuna en l’homenatge que la xarxa fa aquest cap de setmana al carismàtic periodista. I a gosades vida que se' n’estan dient, de coses boniques, en honor a la seua memòria!

Esborrona llegir, en aquest últim article seu, la serena i contumaç defensa de l’humor a pesar de les circumstàncies: «Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu.» I esborrona igualment aquest positivisme insubornable: «Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.» Enguany que Carles Capdevila acabava de publicar La vida que aprenc (sobre, entre altres tantes coses, les revolucions individuals que arreglen el món, la necessitat imperiosa de cuidar-nos els uns dels altres o la delicada artesania de l’educació), ara que ens ha deixat toca potser agrair-li l’oportunitat d’aprendre, en les seues paraules, que això de l’humor —com deia James Thurber— és una cosa molt seriosa; que fóra indecent no celebrar a cada instant el miracle de l’existència; que «l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària»; «que la joia de viure no té mètodes però té mestres» com ell; que «sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança», que «la por de morir ens pot impedir viure». I sobretot: que en l’amor als altres resideix, potser, el secret per a preservar, sempiternament, la mirada i el somriure del pur infant que totes les grans personalitats porten dins —en el seu cas, la mirada i el somriure del fill del fuster dels Hostalets de Balenyà. 

Ah! I un últim aprenentatge, encara: que la mort, cada mort —fins i tot una mort com la de Carles Capdevila—, forma també part de la vida que hem aprés.