La vida abandonada

Dijous, a les 19:30 h, la Casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, es vestia de festa. Tocava presentació de llibre. «Presentar un llibre ha de ser sempre un motiu de festa», m’havia recordat l’escriptora Lliris Picó, la vespra. I una mica abans de l’hora programada, la sala ja s’havia omplit de públic. Els companys del GIl-Albert, amb els reflexos habituals, habilitaven cadires supletòries, fins a cobrir la totalitat de l’espai disponible. I alguns, fins i tot, ocupats tots els seients, optaven per seguir l’acte de peu.

No hi havia, en això, cap novetat: durant els últims tres o quatre anys el Gil-Albert ha estat programant quasi una vintena d’actes mensuals, de mitjana, sempre amb una fidel resposta per part del públic, i ha publicat, a raó de quasi una trentena de volums anuals,  un centenar llarg de llibres —que es diu fàcil! Una presentació de llibre en el Gil-Albert no és, per això mateix, cap excepcionalitat. Però tots els presents sabien que no: que aquella no era, en absolut, una presentació més. I que la convocatòria era per a participar en una litúrgia social, emocional i literària única, particular, ben especial. Perquè el llibre que despús-ahir es presentava a la Casa Bardín era La vida abandonada, d’Ismael Belda, amb fotografies d’Àngel Garcia Català. I tots els presents —amics, coneguts i saludats d’Àngel i d’Ismael— en coneixien perfectament la història: es tractava del llibre que Belda havia deixat complement enllestit, després de molts anys de silenci literari, a partir de les sensacionals fotografies d’Àngel, just abans de la seua inesperada i colpidora mort, el passat 12 d’agost.

«Sense sensibleries ni sentimentalismes, Joan», m’havia advertit l’estimada i admirada  Lliris Picó, setmanes abans. «Una festa: presentem un llibre que és, en realitat, un llibre de fotografies d’Àngel Garcia Català, que van acompanyades amb textos d’Ismael. El protagonisme ha de ser per a l’autor. I l’autor és Àngel! Jo, per això, faré una intervenció molt breu, testimonial. Ha de ser Àngel qui parle extensament sobre el llibre.» I així, exactament, va ser: Lliris, amb admirable integritat, va llegir un text prèviament manuscrit en les pàgines d’una agenda d’anotacions, sobre Ismael i alguns detalls saborosíssims de la seua vida ara abandonada.

—Té la paraula Lliris Picó, escriptora i professora de la Universitat d’Alacant que, com tots vostés saben, va ser durant els últims anys la companya sentimental d’Ismael Belda —havia presentat, jo, abans. 

Amb un somriure còmplice —veu continguda, lleugerament entretallada—, Lliris Picó em va retrucar de seguida, just després dels educadíssims agraïments institucionals:

—Vull dir-li a Joan que Ismael Belda t’haguera dit que això de «parella sentimental» sona a Pronto o Lecturas...

Tots els qui havíem tingut la sort de tractar l’Ismael Belda vam riure l’ocurrència, perquè —efectivament— era com si poguérem visualitzar allí mateix els ulls clars i sobreeixints, el cap redó i afaitat, la veu seriosa, enfosquida i arrossegada de l’amic periodista: sempre fent broma, indefectiblement (sense que ho semblara, en principi); jugant adesiara el seu joc inexhaurible del llenguatge, l’humor, l’enginy i la ironia. Fet i fet, amb aquelles paraules de Lliris va ser com si Ismael tot d’una s’haguera fet present en l’acte. «Joan, això de parella sentimental sona com de Pronto o Lecturas, no et sembla?», hi vaig sentir, efectivament, amb la seua veu aparentment seriosa. I així, ja amb la presència —intuïda o evident— d’Ismael Belda a la sala, Lliris va continuar el seu parlament:

—Vull donar-vos les gràcies —prosseguia—, en nom d’Ismael i meu (i de Marisol, que va ser la seua primera esposa, i dels seus fills Arnau i Pau), per acompanyar-nos avui en un dia que és un dia de festa. Perquè publicar un llibre és com tindre un fill. I això seria per a Ismael: un dia de festa.

I Lliris va començar a centrar aquell singular «dia de festa» en el pare artístic de la criatura:  el protagonista de la nit, Àngel Garcia Català.

—Vull deixar clar, perquè sé que Ismael Belda ho faria, que les fotografies del llibre pesen moltíssim: tant o més que els relats. I voldria recordar-li a Àngel —o, si no ho sap, deixar-li-ho clar ara, públicament— que precisament aquestes fotografies van ser un gran estímul per a Ismael, que tenia bastant abandonada l’escriptura creativa. Amb les fotografies d’Àngel, aquell periodista que era Ismael Belda va tornar a ser, un poc, el poeta de Rosa de hielo o de Silenci interior. I, de més a més, li va permetre assajar un gènere que era un gran repte per a ell: el relat. Perquè, en el fons, Belda —ja ho veureu en el llibre— era un gran contador d’històries... Amb independència que les acabara escrivint, o no, aquelles històries.

El silenci expectant de la sala anava bevent, àvidament, cada frase, cada mot, cada lletra del discurs de l’escriptora i companya Lliris Picó:

—Mireu, una anècdota. De vegades eixíem a passejar. I caminàvem i féiem una copeta de vi. I de vegades restava callat. I veies que observava amb els ulls fixos la parella de la taula del costat. I jo pensava: «Ja els està inventant una història! I ara me la contarà...» I ho feia! No fallava: amb diàlegs i tot! S’inventava vides. I se li veia als ulls. Que deies: ja s’està muntant la pel·lícula, segur! Si haguera escrit cadascuna d’aquelles històries, no acabaríem mai.

En alguns rostres, temptatives de somriures; en altres, enyors, sospirs, membrances. Generalitzadament, respecte, deferència, circumspecció, admiració. I el discurs de Lliris que continuava fluint i avançant:

—En tot cas, La vida abandonada va ser un projecte que l’entusiasmava: tant, que fins i tot recorde haver tornat a casa, alguna vesprada, després de treballar, i trobar-me Àngel i Ismael engrescats de cara a l’ordinador, els dos, com si foren xiquets de cara a la Play. I Ismael, que sempre era tan elegant i hospitalari, no se li havia ocorregut ni oferir-li un got d’aigua. Només tenia ulls i pensament per a esperar Àngel —l’esperava en candeletes—, per a parlar de les històries que la seua càmera atrapava: imatges de tristos objectes abandonats als quals Ismael Belda donava vida amb un llarg repertori d’adjectius i una prosa elegantíssima. I, per un instant, recuperava vides possibles, de cases i de mons abandonats: perquè nosaltres ara els puguem disfrutar també. I puguem disfrutar, a més a més, de tota la vitalitat i tota l’alegria que aquest projecte va donar als últims anys d’Ismael Belda: un regal per a tots. Moltes gràcies.

No cal dir que aquesta intervenció de Lliris Picó, «companya sentimental» en els últims anys d’Ismael, va provocar una ovació tancada, llarga, sentida; adobada amb ulls humits, tendresa infinita i, també, algunes llagrimetes furtives, maldestrament reprimides en aquest, aquell i l’altre rostre. Sobre l’aire de la sala suraven pensaments compartits que remetien al somriure afable, sorneguer i picardiós d’Ismael, feliç i agraït per aquell aplaudiment convençut i sostingut, sense fissures, que venia a ratificar un fet als nostres ulls just i necessari: que, per fi, Alacant (la plana major d’Alacant; tot el qui és qui de la gent de lletres a la ciutat) el consagrava com a escriptor excepcional. I el reconeixia per una obra mestra, original, rellevant, ineludible, genial: La vida abandonada.

«Sense sensibleries, Joan: res d’homenatges ni de sentimentalismes, que a ell ja saps que no li anava gens, tot això de l’afectació», havia demanat Lliris setmanes enrere. «Una festa. Ha de ser una festa. I que Àngel en parle, del llibre.» A gosades vida que Àngel —Angelito, que li deia Ismael— en va saber parlar, del llibre i de l’amic desaparegut:

—Fa tres anys, després d’un parèntesi d’una dècada llarga en l’amistat amb Ismael, vaig quedar amb ell per fer una cervesa al Barri d’Alacant. Li vaig esmentar que portava anys fotografiant l’antítesi de Silenci interior: l’abandó sistemàtic de la cultura rural alacantina i els espectres que aquest procés havia deixat pel camí; masos desolats, fàbriques en ruïnes, agressions patrimonials, etc. Un genocidi etnogràfic. Tot un catàleg dels horrors lligat al menyspreu per les nostres arrels en un context desolador de menfotisme alacantí. A Belda se li va il·luminar la cara. I em va explicar que feia temps que volia escriure un llibre de relats curts de tall gòtic, foscos i terrorífics. Volia «apropar l’ull al forat del pany d’una porta i veure el cadàver momificat d’una anciana a l’altre costat», en paraules seues, textuals. 

Mentre parlava, les imatges de les fotografies protagonistes del llibre —dolorosament eloqüents de l’assolament, la desolació i el decandiment de tanta vida abandonada—, s’anaven projectant a la pantalla del fons, sobre els nostres caps. Ara un abocador d’escombreries, després un mas deshabitat; tot seguit, un ocell dissecat, l’esquelet d’un gos mort, taüts i nínxols d’un cementeri desmantellat. La fotografia antiga, en blanc i negre, de dos joves mariners emmarcats en una fusta vella que es recolza sobre un bodegó de marraixes i gerres polsinoses. Un jeep atrapat entre les runes d’un edifici enderrocat; les restes d’un Seat Sis-cents rovellat i sense rodes. Una antiga fàbrica de rajoles; la paret d’una fusteria en desús, empaperada amb cartells i anuncis dels segle passat...

—Ismael era un magatzem d’elegies del segle XX —continuava valorant Àngel—. Capaç de recordar marques i publicitats de productes desapareguts mig segle enrere amb la intenció de fer acuradíssimes descripcions melancòliques i nostàlgiques al temps que sarcàstiques, corrosives i divertides. Era pur segle XX. Aquest llibre, La vida abandonada, és pur segle XX. Sense idealismes ni idealitzacions perquè quan Belda treia la faca, repartia estopa en totes les direccions. Tinc la sensació que mirava amb condescendència totes les errades del segle XX. Mirava el segle passat com un pare mira un fill menut: o un fill de puta menut ple d’atrocitats i d’assassinats massius. Tant se val. Perquè llegint ara La vida abandonada encara no tinc clar si Ismael s’alegrava que eixe temps fóra ja pretèrit, o si potser l’enyorava.

Cada fotografia projectada sobre la pantalla de la sala multiusos de la Casa Bardín era com un fibló: un bisturí precís que punxava la sensibilitat, l’emoció, la consciència dels espectadors. Cadires de boga corcades i mig desfetes; nines brutes, mutilades i esclafades. Mobles polsegosos, parets solsides; cuines, habitacions, salons desistits. Matalafs esventrats, somiers retorçuts; discoteques, teatres, casinos perduts. Les despulles resseques i embalsamades d’una rata morta. Baguls, calaixeres, botelles, robes, cortines, finestres, atifells... 

—Belda i jo ens ficavem en cases polsoses on la pesada atmosfera de vida abandonada exigia silenci. Premisses? Que la porta estiguera trencada, que l’interior no estiguera vandalitzat i no tocar res. Però la veritat és que Ismael no necessitava estar físicament allí. De fet, la seua ment ja estava volant quan jo li preguntava amb conya: «Que no prens notes, Belda?» I ell, amb un somriure em deia, tocant-se la templa: «Amb el cap, Angelito, amb el cap.» Els escriptors que han sigut periodistes no necessiten prendre notes. Jo el deixava treballar mentalment en silenci, i després anàvem a dinar.

És un privilegi, una delícia, un plaer, un goig escoltar a Àngel Garcia Català (l’amic Angelito, per a Ismael) recontar, amb afecte infinit, les batalles viscudes amb Ismael López Belda (l’amic Belda, per a Àngel) durant les expedicions preparatòries de La vida abandonada: com ara quan refereix una volta que, a l’hora de dinar, Belda li espolsa al propietari del restaurant, sense anestèsia i seriós com un plat de faves, que s’havia deixat la cartera a casa i no portava damunt ni un cèntim, però que per favor li servira un bon plat de Jabugo, que el xiquillo (referint-se a Àngel) ja tornaria al sendemà a pagar-ho...

—En La vida abandonada també hi ha el sentit de l’humor tan característic de l’home sorneguer, hedonista, descregut i vitalista que era Belda. El seu humor també incloïa la sensualitat. Una vegada, després d’enviar-me tres contes amb final tràgic, em va demanar l’opinió, que sempre era favorable —perquè m’agradaven amb sinceritat. Però aquesta volta no em vaig estar de fer-li un comentari tècnic: «Belda, fica un poc de folleteo, collons, que això t’està quedant una mica macabre». Ell va agrair la profunditat erudita de la meua crítica literària i va escriure «Pastís de sexe», on va abocar tota la sensualitat natural d’escriptor meridional en un increïble pla seqüència absolutament surrealista, d’un casament esbojarrant amb molts personatges fora de control.

«Poques coses parlen tan clarament sobre la capitulació, la deserció i la insensibilitat dels valencians —de les classes dirigents valencianes— com el silenci de les pedres dels masos abandonats», sospese mentalment, mentre Àngel parla i jo admire l’art punyent de les seues fotografies. I ell, com si m’estiguera llegint el pensament, hi prolonga:

—Jo crec que Ismael coneixia molt bé el mosaic, el patchwork anòmal de la societat valenciana. Per això va barrejar en La vida abandonada elements tan dispars com la  Guàrdia Civil franquista, la Guerra Civil, els nazis que s’amagaven a la Costa Blanca, els valencians que emigraven als Estats Units d’Amèrica i a Algèria, el desenvolupisme amb Sis-cents, les vacances familiars, l’especulació urbanística, les aspiracions de modernitat de les classes mitjanes, la relació amb els animals, la venjança de sang calenta entre els hereus d’un patrimoni familiar, l’americanització progressiva però escèptica, els desitjos sexuals estivals i frustrats, les contradiccions dels burgesos esquerrans, el menyspreu pel passat i la memòria de la pobresa, la por al cel i a la gota freda, les reminiscències del passat agrícola i pescador… Tot està aquí, en La vida abandonada: un llibre que m’agradaria que llegiren per fer-li l’únic homenatge que mereix un escriptor, que és llegir-lo. I gaudir-lo. 

Hi ha, després de l’aplaudiment final, les felicitacions més efusives a Lliris i Àngel. Tots dos les saben rebre, en cada cas, naturalment, també en nom d’Ismael López Belda. En qüestió de minuts s’esgoten tots els exemplars disponibles per a venda. Cal fer de seguida una comanda al magatzem per a renovar les existències de Casa Bardín. Però no es tracta només d’un èxit comercial, humà i literari: dijous vam assistir, de més a més, a un petit prodigi cultural. I és que no sé si mai tanta vida abandonada (tanta vida abandonada als espais protagonistes del llibre, i tanta vida prematurament abandonada amb la mort de Belda) havia pogut generar, paradoxalment, una emoció tan intensament vital; tanta font de vida: tanta vida. Aquesta, em sembla, és la prodigiosa força de la condició humana: que per mor de l’alquímia de l’art i de la literatura ens és dat de viure, dins de la que tenim, altres vides de propina. I, així, la genialitat i la bellesa, ençà i enllà de la mort mateixa, ens redimeixen La vida abandonada.

La meua gratitud a Lliris Picó, a Àngel Garcia Català, a Marisol, Pau i Arnau, a tot l’equip directiu i tècnic de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, als companys i les companyes de la Comissió de Publicacions i Investigació, a la Universitat d’Alacant i a Bernabé Gómez (per la col·laboració, i pel treball espectacular de maquetació i disseny) i, en fi, a tot el públic assistent a la presentació de La vida abandonada... Gràcies —dic— per l’oportunitat oferida dijous, de poder contestar l’últim WhatsApp que Ismael em va enviar en vida, al juliol passat, després que li vaig justificar la recepció de l’original de La vida abandonada, i li vaig comunicar que estava en bones mans, pendent de ser avaluat en tornar de vacances. «Al setembre, més... ;·)», hi vaig escriure, ignorant de mi, amb la sabuda emoticona que pica l’ullet. «Perfecte, Gràcies, Joan», em va contestar ell. I, per fi, dijous, a la Casa Bardín, li ho vaig poder dir, amb la complicitat de sempre, cimentada sobre més de cinc lustres de reconeixement, respecte, estima i amistat: «Gràcies a tu, estimat. Gràcies a tu. Un honor, per al Gil-Albert, haver-la editada. Estem totes i tots encantats. Una meravella, La vida abandonada... Enhorabona per l’èxit, cabronàs!»