La senyora Pinta

El folklorista Adolf Salvà i Ballester, de Callosa d’en Sarrià, ja en parlava, fa una mar d’anys, de la senyora Pinta. Concretament: en el llibre De la Marina i muntanya, que Rafael Alemany va adobar i editar a partir de materials manuscrits inèdits, i que l’Institut d’Estudis Juan Gil-Albert va publicar, finalment, en col·laboració amb l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, l’any 1988. Explicava l’erudit de Callosa en un dels papers heterogenis que integren aquest llibre —uns papers originàriament redactats durant la dècada dels anys trenta del segle passat—, que la cova de la Pinta es troba a un quilòmetre al ponent del poble de Callosa, en direcció al Castell de Guadalest, prop del naixement d’una font; i que la imaginació popular ha fet que aquesta cova siga conceptualitzada com la «residència d’una dama apellada la senyora Pinta, perquè en portava una molt gran enganxada al monyo.» Feia por, molta por als xiquets, aquesta senyora Pinta: perquè, tal com reconta el relat del folklorista callosí, una volta «una jove anava al Pouador a portar aigua i li va eixir al pas aquesta dona, qui li va preguntar:

—Jove, quina hora és?

—Les tres —va respondre la fadrina.»

I aquella —sempre en paraules de Salvà— «alçant la mà i amb els dos dits, s’abaixà el llavi i, amostrant-li les dents, li digué:

—Com estes?

Les mares, quan els xiquets no les creien, els deien per atemorir-los:

—T’agarrarà la senyora Pinta!»

Però la fantasia de la senyora Pinta a Callosa d’en Sarrià, més enllà de la referència documental del senyor Salvà, per sempre mai més estarà vinculada en el meu cas personal al treball preciós que un dia hi va fer l’amiga Marga Cano Ferri, que ara viu a Benissa, però que renaix precisament de Callosa. En la versió que ella va tenir l’oportunitat de beure directament de la veu de la seua iaia, la senyora Pepa Vercher Berenguer, s’especulava sobre l’existència a la cova Pinta d’un gran tresor del temps dels moros que hauria quedat amagat en aquella cova, i que ningú no havia aconseguit trobar encara. Fet i fet, la misteriosa senyora Pinta hi viuria, a la cova, precisament, per custodiar aquest tresor extraordinari. I quan algú agosaradament s’hi apropava, sempre s’apareixia ella, amb una pinta en una mà i un pintó a l’altra. «Pinta o pintó?», era sempre la pregunta que la senyora Pinta formulava a aquells a qui se’l apareixia. «Pinta o pinto?», hi insistia. I diuen que «si tries pinta, estàs perdut; i si tries pintó, ja se t’ha endut!» És a dir: que en qualsevol cas, el resultat seria fatal, perquè «contestares el que contestares, t’ho clavava al cap i allí et quedaves.» Amb la senyora Pinta —ja s’entén— no s’hi valen bromes: perquè vulgues no vulgues t’obliga a jugar un joc de perdre o perdre, amb un final impietós, nefast, malèfic, terrible...

Siga com vulga, si tornàvem a la versió del senyor Adolf Salvà i Ballester, aquesta història de la dona que ensenya les dents i espanta una fadrina quan es dirigeix a la font no deixa de recordar, evidentíssimament, el motiu de «la bugadera de nit» o de «la Mala Fortuna», que té, segurament, en el cas de la narració d’Enric Valor ambientada al llavador de Penàguila «I queixalets també!», la seua versió més coneguda en el context valencià (tot i que també se n’han pogut documentar versions equivalents o semblants a Cocentaina, Quatretonda, Alginet, Alcoi, Xixona, Agost, etc.). I atenent la versió de l’amiga Marga Cano Ferri, el motiu de l’encantada que protegeix un tresor i el defèn amb una pinta a la mà sembla emparentar amb referències llegendàries com la de l’Encantada de Planes, que també guarda un gran tresor morisc i que, segons algunes versions, s’apareix a un moliner amb una pinta d’or; o com el de l’encantada del Clot de la Reina, a Moraira, a tocar de la cala de l’Andragó, en què —tal com un dia em relatava l’amic Jaume Buigues i Vila, de Teulada—, la corresponent dona d’aigua «es banyava allí, a les roques aquelles, a la llum de la lluna; i portava una pinta d’or al cap. Si algú li podia llevar una peça de roba (que es veu que es llevava la roba abans d’entrar a l’aigua), o li podia agafar la pinta daurada, es faria ric».

Però a part de les concomitàncies que la senyora Pinta pot presentar amb altres motius llegendaris —a Penàguila, Quatretonda, Cocentaina, Planes, Teulada o onsevulla—, cal observar, de més a més, que ni la denominació ni el motiu de «la senyora Pinta» no són exclusius de Callosa d’en Sarrià. Un bon dia, parlant amb l’amiga Reme Gadea Blasco, em vaig trobar la sorpresa que al poble veí de Callosa, Polop de la Marina, hi ha també una «cova de Maria la Pinta», amb un imaginari molt semblant al callosí. Si fa no fa, aquest en va ser el testimoni de Reme: «Diu que és una dona que estava a soles. I vivia dins. Perquè es veu que pernoctava alguna volta allí, a la cova. I per això s’ha quedat el nom de Maria la Pinta. De menudes ens feien por: “Ei! No aneu cap avall!” I ens amenaçaven: “Vos eixirà Maria la Pinta!” Deien que era bruixa. Als xiquets ens deien que era bruixa... Això és antiquíssim. Era per a fer por. Com et diria? Com l’Home del Sac d’aquell moment!»

I, definitivament, aquesta qüestió de la senyora Pinta vinculada a una cova comença a adquirir relleus interessantíssims considerant que també a Castelló —Castelló de la Ribera Alta, vull dir, prop de la confluència dels rius Xúquer i Albaida, a la subcomarca del Baix Albaida— existeix, igualment, una altra «cova de la Pinta», amb el mateix imaginari popular que a Callosa d’en Sarrià i Polop de la Marina. La jove Carmen Ainhoa Navarro Serrano me’n va facilitar ja fa temps un valuós testimoni, recollit de boca del senyor Joaquín Beneyto Garrido: «Al Castellet, en una cova que hi ha, viu l’Auela Pinta, que és una bruixa que s’endú els xiquets que no es mengen el menjar que els donen els pares; i, allí, els posa en un perol bullint i després se’ls menja ella.»

També el senyor Rubén Galera Hernández es va voler posar en contacte amb mi, a primeries de novembre de l’any 2020, amabilíssimament, per donar-me’n notícia, d’aquest imaginari de l’Auela Pinta a Castelló. I em va facilitar l’enllaç a un article que en parla i que n’aporta, fins i tot, un primer i apressat retrat: «anava vestida amb una falda de sac, els cabells li arribaven fins a l’esquena, portava a la mà la pinta [...] Deien que si els xiquets es portaven mal, l’Auela Pinta se’ls emportava i els tirava al riu.» I, igualment, l’erudit castellonenc Francesc Xavier Martí i Juan me n’ha pogut confirmar aquesta mateixa setmana l’existència de la llegenda i de la cova, com una mena d’avenc, al peu del Castellet: en la proximitat del barranc de Cuenca, el barranc d’Escuriet i el barranc del Castellet.

Caldria preguntar-nos, per tant: quina relació hi ha entre els imaginaris corresponents a aquestes diferents coves, de Callosa d’en Sarrià, Polop de la Marina i Castelló de la Ribera? Són les respectives llegendes el resultat d’una mateixa gramàtica de la fantasia? Fins on arriba, geogràficament parlant, l’imaginari de la senyora Pinta? Quin territori abasta? Aquesta singular criatura fantàstica, d’evident propensió troglodítica, és coneguda en més llocs de la geografia valenciana o només a les tres localitats ressenyades? Per què un objecte com la pinta té tanta recurrència —i ofereix un valor simbòlic tan intens— en la cultura popular? Per què aquesta particular figura de la senyora Pinta produeix un efecte tan inquietant en l’esperit dels qui l’han sentida anomenar i l’han gosada imaginar?

No ho sé, la veritat... Sé només que, en la vida, no poc sovint se’ns plantegen situacions, problemes i conjuntures que ens enviden a jugar jocs absurds, sense gens gràcia ni emoció, que senzillament ens forcen a triar entre perdre o perdre. «Pinta o pintó? Pinta o pintó? Pinta o pintó?» Amb la certesa que —com diria l’estimada i admirada Marga Cano Ferri— «si tries pinta, estàs perdut; i si tries pintó, ja se t’ha endut!» Potser aquest és l’aprenentatge que n’hauríem de saber inferir, de la inquietant fantasia de la senyora Pinta: que hi ha jocs que no són jocs, sinó paranys de la raó o fatalitats del destí.

Potser ens hauria d’inspirar una mica de llàstima i tendresa, fins i tot, la pobra senyora Pinta cada vegada que se’ns apareix i ens ofereix a triar entre perdre o perdre. Perquè, ben mirat, tampoc ella hi deu trobar gràcia ni emoció en aquesta simple, previsible i insulsa dolenteria. Per això, la pròxima volta que en el camí de l’existència se us apareixerà la senyora Pinta, prop d’un barranc o una font del destí (o en una cova qualsevol del calendari), tan bon put us formule la seua sabuda dicotomia —«pinta o pintó?»— oferiu-li un somriure, elegiu una música bonica, esteneu-li la ma amb elegància, inviteu-la a ballar, demoreu-ne la resposta, proveu d’assaborir-ne intensament l’instant, contagieu-li la vostra alegria i suggeriu-li picardiosament a cau d’orella que no, que ni una cosa ni l’altra: que potser no passa res si, per un dia, tots dos deixeu anar els cabells al vent —lliurement, còmplicement, despreocupadament, sensualment, rebelment, eròticament despentinats— i, ignorants de pintes i pintons, ofreneu un vals a la vida.