La pregunteta del CIS 

El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) és, com se sap, un d’aquells organismes de l’administració pública que es defineixen amb un oxímoron. És a dir, amb una combinació de paraules de significat oposat. En el web institucional es presenta com el que oficialment és: «un organisme autònom dependent del Ministeri de la Presidència». Ja s’entén: un organisme, diríem, d’autonomia condicionada, tutelada, relativa. Com tantes altres autonomies oximorònicament dependents del nostre estat de dret.

És el cas que el CIS, presidit actualment el senyor José Félix Tezanos Tortajada, fa uns dies va publicar l’avançament dels resultats de l’estudi núm. 3279, corresponent al Baròmetre especial d’abril 2020. [Es pot consultar en l’enllaç: http://www.cis.es/cis/opencms/CA/NoticiasNovedades/InfoCIS/2020/Documentacion_3279.html ]. Òbviament, no ha passat inadvertit, tenint en compte la situació extraordinària, inequívocament històrica, que ara mateix travessem: sobretot perquè es tracta d’un sondeig d’opinió realitzat entre el 30 de març i el 7 de abril de 2020, just en el moment més difícil i dolorós de la crisi sanitària —en què es van haver d’endurir i extremar les mesures de confinament.

Entre les trenta-vuit qüestions formulades a una mostra significativa de 3.000 persones en aquest Baròmetre especial del CIS n’hi ha una que, molt especialment, ha portat cua. És la número 6. Pregunta, exactament, aquesta qüestió 6: «Creu vosté que en aquests moments s’hauria de prohibir la difusió de notícies falses i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que s’ha de mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?»

Quasi res diu el paperet.

Aquesta pregunteta del CIS em fa l’efecte que és de les que caldrà retenir per sempre mai més, quan passe tot, en la memòria d’aquests dies inimaginables que ara mateix travessem: segurament al costat de les imatges de les rodes de premsa solemnement militaritzades que el Govern d’Espanya diàriament ens ofereix, amb perles comunicatives tan saboroses com la del general Miguel Villaroya Vilalta, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Espanyol («Sin novedad en el frente. Por parte de la Fuerzas Armadas, este lunes que milagrosamente coincide también en el calendario...»); o la del general José Manuel Santiago Marín, cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, el passat diumenge: «otra de las líneas de trabajo es también minimizar ese clima contrario a la gestión de la crisis por parte del Gobierno».

Per a tremolar.

Totes i tots, davant d’una tal barbaritat, vam tenir l’oportunitat de veure reaccionar immediatament el ministre d’Interior, senyor Fernando Grande-Marlaska Gómez, compareixent per a aclarir que no: que una tal declaració no podia ser sinó «un lapsus del general al contestar». Tanmateix, al sendemà, diversos mitjans informaven que el «lapsus» potser havia estat només relatiu. Com l’autonomia del CIS. Una espècie de lapsus verídic —per continuar amb els oxímorons—, atés que s’havia pogut demostrar fefaentment l’existència d’instruccions a les unitats de la Guàrdia Civil, aquella mateixa setmana, perquè feren una «identificación, estudio y seguimiento en relación con la situación creada por el Covid-19 de campañas de desinformación, así como publicaciones desmintiendo bulos y fake news susceptibles de generación de estrés social y desafección a instituciones del Gobierno» [https://alicanteplaza.es/LaGuardiaCivilpidiporcorreorecopilarbulosquegenerendesafeccinainstitucionesdelGobierno3] Així. Literalment: «desafección a instituciones del Gobierno».

Per a tremolar, més encara.

Però tornem a la pregunteta del CIS. Permeten que la recorde, en la seua literalitat, novament. Ho mereix: «Creu vosté que en aquests moment s’hauria de prohibir la difusió de notícies falses i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que s’ha de mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?» Totes les persones de bé amb una idea de democràcia mínimament sensible i compromesa amb un dret fonamental que hem convingut de denominar llibertat d’expressió es van posar de seguida les mans al cap. I no van faltar —per sort— periodistes que, lògicament escarotats, hi demanaren immediatament explicacions. «No hi ha males preguntes: si de cas, el que hi pot haver són males respostes», va declarar el president del CIS, senyor José Félix Tezanos Tortajada, com a tota justificació.

I tenia raó, el senyor Tezanos: però només a mitges. En la segona part de la declaració és on crec que tota la santa raó el món assisteix el màxim representant del CIS: «el que hi pot haver són males respostes». A gosades vida que sí! Perquè si la pregunteta 6 del Baròmetre especial d’abril 2020 del CIS era capciosa, la resposta obtinguda és, directament, per a posar-se a plorar. Heus ací la veritable tragèdia —la part més sorprenent, lamentable i preocupant de l’assumpte—: la resposta. I és que —sempre segons el baròmetre del CIS— un 66,7% dels ciutadans enquestats (dos de cada tres) «Creu que s’hauria de restringir i s’haurien de controlar les informacions, establint només una font oficial d’informació»; un 38,8 «Creu que no s’ha de restringir ni s’ha de prohibir cap tipus d’informació»; un 2% «No ho sap. Dubta»; i un 0,5% «No contesta».

Per a tremolar, fins a la desesperació —o la desesperança.

O no. No ho sé. Potser aquesta dada no és sinó, simplement, una mala resposta per a una mala pregunta formulada en un mal moment. Que per què? Primera i principal: perquè totes i tots hem adquirit una preclara consciència de com de canallesques i nocives estan sent, en aquests moments —políticament, socialment, emocionalment i, fins i tot, sanitàriament— les notícies falses: les boles, les fal·làcies, les mentides, les invencions que circulen aquests dies per les xarxes socials. Per això, les respostes obtingudes en la famosa pregunteta 6 del baròmetre del CIS potser mesuren, més que no una voluntat real de la ciutadania de «restringir i controlar» la llibertat d’expressió fins a l’extrem d’establir «només una font oficial d’informació», el raonable rebuig i la fartera generalitzada que totes i tots ara mateix sentim contra els qui, amb intencions més o menys perverses, són capaços d’aprofitar la terrible situació de la crisi sanitària per a intoxicar-nos amb notícies inventades i missatges falsos, infames, tendenciosos, interessats. Això —per descomptat— hauria de quedar, sempre, en qualsevol cas, meridianament clar: la defensa de la llibertat d’expressió no implica —no pot implicar—, de cap de les maneres, haver de concedir el menor grau de comprensió, ni de legitimitat, a corruptes, mentiders, profitosos, temeraris i difamadors. I vull deixar constància explícita que, a mi, com a l’admirada i estimada filòloga, acadèmica i articulista Immaculada Cerdà Sanchis, em sembla inequívocament «mesquí» que hi haja ara mateix més d’un milió i mig de comptes falsos en les xarxes socials «creats ex professo per a enganyar, per a mentir, per a calumniar, per a estendre l’odi i la por i tot això en un dels moments més crítics que ens ha tocat viure: enmig d’una pandèmia.» Compartisc fil per randa amb ella la percepció que magistralment va exposar en un article d’opinió publicat ara fa un parell de setmanes, i que no m’estic subscriure lletra per lletra: «La dignitat no es mesura en diners sinó en l’actitud davant dels desafiaments que ens planteja la vida. Difondre mentides, provocar la por, no col·laborar... és lleig en temps normals; en una crisi és indigne i potser criminal. En lloc de fer llum, fan fum i no necessitem ara cap incendi. Cuidem-nos d’ells.»

Cuidem-nos d’ells, sí. Però amb les armes de la democràcia. I amb els valors de la llibertat. Què vol dir això d’oferir a triar a la ciutadania, en una enquesta oficial del CIS —un organisme autònom dependent del Govern—, les úniques alternatives de «restringir, controlar i establir només una font oficial d’informació», o bé «no restringir ni prohibir cap tipus d’informació»? «Entre poc i massa la mesura passa», diu la saviesa popular. O, en el mateix sentit: «Entre molt i gens hi ha una mida.» Personalment, em fa l’efecte que, en aquest assumpte de la regulació de la informació, la «mida» en qüestió no pot ser sinó la que es recull en el codi civil, l’ordenament legal, els drets humans i tot el complex sistema de deures, drets i garanties democràticament emanats (directament o indirectament) de la voluntat popular expressada en les urnes. Ni més. Ni menys.

No em vull creure —no em sé creure!— que en la nostra societat hi puga haver un 66,7% de conciutadans disposats a admetre que «només una font oficial d’informació» puga gestionar i proveir un bé tan sensible com actualment és «tota la informació sobre la pandèmia». I, encara més, amb la facultat explícitament afegida de restringir i controlar qualsevol altra possible font d’informació, expressió i opinió. Tan repoquíssim hem avançat en matèria de cultura democràtica en els últims quaranta anys? Cal fer encara —ara i ací— pedagogia elemental respecte de l’article 19 dels drets humans, relatiu a la llibertat d’expressió? Potser sí. Fem-la, per si de cas, ni que siga ruboritzant-nos: «Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.» (Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides, resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948)

Totes i tots som conscients que, a la greu situació sanitària que travessem, haurem  d’afegir de seguida una inevitable preocupació per la gestió de la crisi econòmica i social que vindrà. Maleïda la gràcia que, a l’una i a l’altra, ens coste afegir, encara, afliccions i maldecaps relatius a retallades de llibertats, temptacions d’abús de poder o autoritarismes hipertròfics i exacerbats. Ho advertia no fa massa l’historiador i filòsof israelià Yuval Noah Harari: «La humanitat s’enfronta a una crisi mundial. Potser la major crisi de la nostra generació. Les decisions que prenguen els ciutadans i el governs en les pròximes setmanes modelaran el món durant els pròxims anys.» «Aquesta és la naturalesa de les emergències. Acceleren els processos històrics.» Tot per a acabar raonant que la present crisi per la pandèmia del SARS-CoV-2 potser ens abocarà a un parell de dicotomies capitals: «En aquest moment de crisi ens enfrontem a dos eleccions particularment importants. La primera és entre vigilància totalitària i empoderament ciutadà. La segona és entre aïllament nacionalista i solidaritat mundial.»

No tranquil·litza massa, enmig d’aquest conjuntura, examinar l’antecedent espanyol de la pandèmia causada per la grip de 1918 i 1919. En aquella ocasió, la crisi sanitària va ser un dels factors que va enrarir el clima polític, econòmic i social fins a l’extrem d’erosionar, desacreditar i destruir el parlamentarisme liberal. I això, com se sap, va acabar desembocant, cinc anys després, en el colp d’estat del setembre de 1923 i la dictadura de Primo de Rivera. I és que el fenomen és tan senzill com conegut: en els moments de crisi la ciutadania tendeix a demanar un govern fort, i una tal demanda abona perillosament el terreny per a les ínfules del totalitarisme. O el que és igual: per a la renúncia —o l’extirpació— de les llibertats.

Però, tal com també reconeix el mateix senyor Yuval Noah Harari, qualsevol crisi és també una oportunitat. I, als meus ulls, aquesta oportunitat passa per encertar d’una volta per totes quines han de ser les preguntes adequades. En això —ai!— no puc sinó discrepar diametralment amb el president del Centre d’Investigacions Sociològiques, el senyor José Félix Tezanos Tortajada. Ho sent, però jo crec que sí: sí que hi ha bones i males preguntes. I tant que sí! Fet i fet, sempre he cregut (amb risc d’equivocar-me, naturalment) que, en la ciència —com en la vida— més que no l’encert en les respostes importa sobretot l’encert en les preguntes que ens atrevim a formular. Ben mirat, la bellesa de la resolució d’un problema matemàtic és sempre subsidiària de la formulació del mateix problema. La demostració d’una teoria, per més excelsa que siga, descansa sempre, inexcusablement, sobre l’originalitat i la pertinència de la pregunta que permet construir la hipòtesi inicial. I tots els descobriments —tots els nous camins del coneixement humà— tenen, com a punt de partida, indefectiblement, no una resposta, sinó una pregunta oportunament plantejada.

No seré jo qui deixe de temptejar, per això, algunes preguntes alternatives a la pregunteta 6 del Baròmetre especial d’abril 2020 (del rerefons de la pregunteta 8, si de cas, ja seria qüestió de parlar-ne un altre dia). Més que no sobre la restricció, el control, la censura i el monopoli de la informació, crec que fora oportú preguntar-nos ara mateix: «Serem millors persones, després d’aquesta crisi?» «Tindrem l’oportunitat de ser feliços?» «Guanyarem o perdrem drets, garanties i benestars?» «Preferirem enfortir els valors de la democràcia o caurem en el risc d’aquesta tipificada i sabuda temptació de demanat un govern fort?» «Ens entossudirem a buscar solucions apel·lant als nacionalismes (nacionalismes d’estat, vull dir), o ens atrevirem a avançar pels camins de la solidaritat internacional?» «Agreujarà aquesta crisi les desigualtats i les discriminacions socials, o significarà una oportunitat per a la justícia social i la cooperació?» «Serem més mesquins o més sensats?» «L’experiència del confinament ens farà perdre l’instint de somniar un món millor?» «Ha estat un encert o un error, encarar la pandèmia com si es tractara d’una guerra, i no un problema de salut pública?» «Pot infectar el SARS-CoV-2, també, les defenses i els principis de la democràcia?» «A la crisi sanitària i econòmica, caldrà afegir, encara, una crisi en el sistema de valors socials?» «S’enfortirà o es debilitarà, la concepció dels recursos públics —i de la gestió pública— com un bé comú en el qual s’ha de sentir participada tota la ciutadania?» «Hi ha el perill real d’una involució en les concepcions, les formes, les reivindicacions, els beneficis i els anhels de la llibertat?» «Ens condemnarà el maleït coronavirus a viure l’oxímoron de la vida com a organismes cada vegada menys autònoms, cada vegada més dependents? —a la manera del CIS?» «És aquesta última pregunteta que formule susceptible de ser considerada «desafección a instituciones del Gobierno»?

Tremole, efectivament: només de pensar que dos de cada tres conciutadans potser podrien contestarien que sí, a l’última qüestió.