Al final, allò que semblava una poma —una fruita redona, roja i amb peçó— ha resultat ser, efectivament, una poma. Talment com en les sèries de ficció que programen les grans plataformes audiovisuals que forgen l’imaginari universal dels nostres dies, l’anomenat cas Pegasus s’està convertint en un culebrot increïble: sens dubte, el gran culebrot d’aquesta primavera. A pesar de les temptatives de desmentiment, tot semblava apuntar que era el CNI qui havia introduït el famós malware Pegasus als mòbils dels dirigents catalans objecte de l’espionatge. I la trama, després d’alguns girs narratius inesperats i desconcertants, ha desembocat justament en el punt on tot el món sospitava que podia desembocar: en el reconeixement explícit que sí, que ha estat el CNI qui ha intervingut per mitjà del programari maliciós Pegasus els telèfons mòbils d’una bona colla de líders polítics catalans.
Tanmateix, fins a arribar al desenllaç del primer capítol, l’argument d’aquest inversemblant serial Pegasus ha oferit ingredients tan xocant i sorpresius com la revelació oficial per part del Centre Criptològic Nacional que els mòbils del president del Govern, Pedro Sánchez, i de la ministra de Defensa, Margarita Robles, també havien estat intervinguts ara fa cosa d’un any per Pegasus. El colp d’efecte, naturalment, va ser sensacional, perquè s’aconseguia l’efecte —ignore, òbviament, si conscientment calculat— de convertir, d’un moment a l’altre, els presumptes responsables de l’escàndol en víctimes igualment sofertes quant a la lamentable conculcació del dret a la intimitat: una vulneració delictiva que, de més a més, en el cas del president i la ministra comporta un risc evidentíssim en matèria d’això que se’n sol dir la seguretat nacional. «Volem que s’investigue i que se sàpiga la veritat. Són intervencions il·lícites, externes i sense autorització judicial», advertia amb aire de circumstàncies el ministre de la Presidència, senyor Félix Bolaños, el passat dilluns. I, clar: el rebombori mediàtic que de seguida va generar l’assumpte va fer honor a la data elegida per a l’anunci. «Un 2 de Maig»!
Així estaven les coses quan aquest passat dimecres, 4 de maig, es va produir a porta tancada una bisbètica, morbosa i esperadíssima compareixença: la de la directora del CNI, senyora Paz Esteban López, davant la Comissió de Secrets extraordinàriament reunida a la sala Mariana Pineda del Congrés amb presència dels deu portaveus dels grups parlamentaris, el quals havien de servar el litúrgic —i molt pel·liculer, tot siga dit— ritual d’accedir a la sala només després d’haver depositat els respectius mòbils en unes taquilles tancades amb pany i forrellat, i d’haver assumit el compromís de no desvelar el contingut de les informacions facilitades.
Tanmateix, ja se sap com funcionen aquesta mena de secrets compartits entre un mínim més o menys discret de persones. «Secret de dos és perillós; secret de tres, no val res», diuen. O bé: «Secret de tres, del dimoni és»; «Secret de tres, descobert és»... La bona qüestió: que el contingut de la confidencialíssima reunió de la Comissió de Secrets del Congrés —com diria l’amic Víctor Labrado— finalment l’han sabut només tres: «els de casa, els del poble i els forasters.» I, segons ha transcendit als mitjans de comunicació, en la compareixença es va confirmar el que ja se sospitava: que el Centre Nacional d’Intel·ligència va ser qui va espiar, en efecte, si més no una part (18) dels 65 dirigents catalans que el laboratori Citizen Lab havia confirmat que havien estat atacats amb el programari maliciós. Això sí: d’una manera suposadament legal, perquè un jutge n’hauria autoritzat l’operació...
Arribats en aquest punt, les preguntes no solament són evidents, sinó també absolutament necessàries. Quin jutge n’ha autoritzat l’espionatge? Amb quina legitimitat? Sobre la base de quines garanties? A instàncies de qui? Amb el coneixement de qui? Com? Amb quin finançament? Per què? Per a què? Constitueix aquesta suposada autorització un cas flagrant de prevaricació del magistrat en qüestió? Quina és la finalitat de la informació suposadament sensible obtinguda a partir del ciberatac als mòbils personals dels líders socials? Qui la pensava rendibilitzar? Amb quins propòsits?
El Govern, òbviament, es limita a dir que no en sabia res, d’aquest assumpte: que la trama d’espionatge era un afer intern del CNI. Com si el CNI no es finançarà amb diners públics (322,3 milions d’euros, només en el pressupost de 2022!) i no formara part de l’estructura del mateix Govern de l’Estat... Uf! Ara que a poc a poc va eixint a la llum tot el julivert del cas Pegasus, i davant de l’intent de mostrar-nos tota aquesta indecència del Catalangate com una operació «perfectament legal» per mor d’una suposada autorització judicial, comencen a entendre’s les paraules de la ministra Robles, la setmana passada, durant la sessió de control al Govern, quan en resposta a una incòmoda pregunta parlamentària sobre la qüestió, espletava des del seu escó: «No se permita usted el lujo de atacar o de criticar a los magistrados del Tribunal Supremo.»
Potser algú del seu mateix partit polític hauria de recordar-li, a la senyora Robles, mentre la més extrema dreta continua aplaudint-la, que el luxe de criticar, fiscalitzar i controlar el poder —no importa ara si judicial, legislatiu o executiu— no solament és emparat pel dret a la llibertat d’opinió, com a dret humà fonamental, sinó que constitueix la base imprescindible sobre la qual es construeixen totes les formes possibles de la democràcia. Qüestionar, inquirir, debatre, valorar i, si s’escau, votar les possibles alternatives del poder —raonar i enraonar sobre l’oportunitat d’aquestes o aquelles altres decisions ideològiques— és, de fet, la comesa última que dota de sentit un parlament democràtic.
D’altra banda, ara que s’ha sabut que precisament el mòbil de la ministra de Defensa, juntament amb el del president Sánchez, ha estat també atacat amb el malintencionat programari Pegasus, la bel·licosa senyora Robles potser faria bé de tenir present i en compte una vella dita popular que jo sempre sentia dir a casa, quan era menut i els pares molt assenyadament em prohibien manipular cap rifle de perdigons o cap escopeta (i, fins i tot, ajuntar-me amb amics que en feien servir): «Les armes les carrega el dimoni. Recorda-ho sempre, fill: les armes les carrega el dimoni!» Només que l’arma més poderosa de la contemporaneïtat no és ja cap pistola, cap metralladora, ni cap fusell, sinó la informació...
Desvelat en el primer capítol el misteri de l’espionatge als catalans (ja sabem que almenys 18 dels 65 polítics, periodistes, advocats i intel·lectuals espiats han sigut violentats en la intimitat pel CNI del seu mateix Estat, amb l’autorització d’un jutge que prompte o tard haurà de retre comptes i donar explicacions), caldrà ara seguir amb atenció els capítols següents per esbrinar qui ha espiat amb el mateix Pegasus el president Sánchez i la ministra de Defensa Robles. Un estat estranger? Hi ha qui sospesa la conjectura que el Regne del Marroc, que té el Pegasus, és qui l’hi ha fet servir amb interessos evidents: ni els millors guionistes de les sèries televisives més fantàstiques no podrien imaginar un argument de ficció tan esplèndid com el que apostaria per trobar-hi una relació amb el rocambolesc i inopinat canvi de direcció operat pel Govern de Sánchez en relació amb la política internacional practicada amb aquest país veí: particularment pel que fa a la controvertida qüestió del Sàhara... Però tractant-se d’Espanya, i tenint en compte la suspecta tradició dels Manglano, Calderón, Sanz, Villarejo i etc. —per no parlar de Fernández Díaz i la seua Policia Patriòtica!— ara mateix ningú no gosaria descartar, tampoc, que l’espionatge al president i a la ministra de Defensa no s’haja pogut perpetrar amb els recursos del mateix CNI, de manera —passe l’eufemisme— extraoficial: amb uns propòsits tan tèrbols que inevitablement caurien, per definició, dins del camp semàntic que delimita la noció de colp d’Estat.
De xavo culebrot, tot açò del Pegasus! Catarroja descoberta: la poma era, efectivament, una poma. Una poma podrida. Tan podrida que aquesta setmana n’hem vist ja el primer cuc. Caldrà estar atents als que vindran. Perquè és cosa sabuda que no hi ha res que faça més fàstic que mossegar una poma i veure que, just on hem fet el mos, ben viu, retorcent-se sobre si mateix, apareix un cuc gros i repugnant. Bé, sí... Ben mirat, encara hi ha una cosa més fastigosa. I és mossegar una poma i veure que, just on hem fet el mos, hi ha només mig cuc gros i repugnant! Això, exactament, em sembla que ens acaba de passar, aquesta setmana, amb l’enverinada poma de Pegasus i el CNI.
