La plaça dels Somnis

És bo reconciliar-se amb les pròpies manies i aprendre a estimar-les: avesar-se a apreciar les inquietuds, les cabòries, les preocupacions, les obsessions. Perquè les dèries alimenten els somnis. I els somnis ens permeten viure, en la que tenim, altres vides de propina.

En aquest sentit, escriure és —segurament— la manera més conscient de somniar. La diabòlica mania de les paraules permet temptejar, a cavall entre la realitat i la meravella, imatges, sentiments, perfums, personalitats, carícies, idees, sorolls, converses, paisatges, colors i quimeres altrament impossibles. A l’altre costat de la partida, si bé es mira, tenim que llegir és una manera de tafanejar i compartir els somnis dels qui escriuen: un camí per a forjar i matisar les nostres pròpies dèries i, en conseqüència, poder compondre i nodrir nous somnis... En la consideració d’aquesta evidència sempre fa bonic de citar un vell aforisme fusterià, d’insuperable punteria: «Els llibres no substitueixen la vida, però la vida tampoc no substitueix els llibres». I etc.

També en la música, com en la literatura —com en el periodisme, com en l’art, com en l’amor: com en totes les formes de la comunicació—, les inquietuds i les sensibilitats dels creadors i els intèrprets alimenten els somnis. La reflexió ve ací al cas perquè diumenge passat vaig tindre l’oportunitat de vibrar d’una manera especial en un concert de jazz, del trompetista Pepe Zaragoza, en què es presentava el seu últim disc, titulat precisament La plaça dels Somnis: un joiosa singularitat en el panorama musical del nostre rodal de món, que —ni ho puc ni ho vull amagar— m’ha guanyat l’interés, la voluntat i la consideració.

«La plaça dels Somnis és tot aquell lloc o espai on ens sentim lliures», escriu Pepe Zaragoza en l’interior de la caràtula del disc. I escoltant-lo és fàcil deduir que, per a ell, els estudis de gravació i els escenaris deuen ser estimades places de somnis. Hi ha prou a sentir com fa parlar la trompeta, el jove Pepe Zaragoza, per a entendre que el discurs del jazz, mesuradament improvisat, el fa sentir especialment lliure. «La música, expressió de llibertat!», semblava la consigna compartida pels cinc magnífics músics protagonistes: Joan Saldaña, al saxo alt i el saxo soprano; Toni Saigi, al piano; Miguel Serna, al contrabaix; Iago Fernández, a la bateria; i, òbviament, el mateix Pepe Zaragoza, a la trompeta.   

Escoltant-los sobre l’escenari del Palau Altea Centre d’Arts —jugant a casa contagiaven especial tensió i emoció—, servidor hauria volgut ser Woody Allen per a fer una pel·lícula que, sense desmeréixer-lo, dialogara de tu a tu amb el discurs dels seus sons. Perquè La plaça dels Somnis és un projecte que invita a fer dialogar somnis amb més somnis, enganxant els uns als altres: com les cireres, com les il·lusions o com els besos dels enamorats. S’hi tracta, a més, de somnis genuïns, nostrats, autòctons. Perquè aquest és el secret de la musica de Pepe Zaragoza: que proposa un jazz empeltat amb la més pura essència de la mediterraneïtat; un jazz que no sona a club de Nova Orleans, ni a local de Broadway; ni a banda de Chicago, ni a mainstream de Nova York. El de Pepe Zaragoza és un jazz genuïnament valencià, sorgit —sense complexos— del fertilíssim filó formatiu de les nostres bandes de música: un jazz que sona a festa i joia, a sol i llum, a nit i foguera; a blau de mar i blau de cel. És la música d’uns somnis que evoquen —exactament— l’olor de la fusta d’olivera, el trencall de les ones a la platja, la sensació d’un ventijol salobrenc; l’ombra d’un garrofer, la fantasia d’un vol de coloms, la remor d’un canyar engronsat pel vent; el ventre inflat d’un llaüt, la nit màgica de Sant Joan, l’eufòria del ritual de l’Arbret; el sabor amargant de les ruques, l’efluvi de la camamil·la, l’espígol, la farigola, el romer; els camps esguitats de roselles, les vinyes que brosten, l’espectacular flor de l’ametler; les pedres dels marges, la Cara del Moro, la Quarantamaula i milanta mil fantasies més...

La veritat: em sap molt malament per l’amic Ignasi Carbonell que despús-ahir va organitzar, a la Facultat d’Educació d’Alacant, una espectacular «Jornada d’Ensenyament i Ús del Valencià», on es van aplegar vora tres-cents mestres de primària i secundaria compromesos en el difícil ofici d’ensenyar i aprendre. Ja dic: em sap malament per ell, i per l’extens club de fans que, a força d’anys de generositat com a assessor pedagògic, Ignasi ha anat fent créixer com bolets a les sales de professors de la majoria dels centres educatius d’Alacant. «Quina capacitat de convocatòria, no?», li comente. «Sí: hi ha mestres que es guanyen el cel», admet, visiblement satisfet. I hi afig: «Quan la cosa val la pena, la gent respon.» «Estava a tope, la sala d’actes. Què és, que els compta per a punts o sexennis, la Jornada, o què?», pregunte indiscretament. «Que va! Vénen per voluntarisme, pel pur i nu plaer de la formació», m’aclareix. I aprofita per a suggerir: «Veus? D’això hauries de parlar en l’article de dissabte: de la Jornada, i dels mestres que creuen en la faena que fan!»

Li demane disculpes, al bon amic Ignasi, perquè tot no pot ser. I tenia clar que avui tocava passejar sabàticament per La plaça dels Somnis de Pepe Zaragoza. Tanmateix...  Tanmateix, tractant-se de somnis, potser sí que és possible tot. Perquè si bé es mira, la vocació dels mestres «que creuen en la faena que fan» resulta que és feta exactament de la mateixa pasta que la música de Pepe Zaragoza: perquè el professorat també gestiona, recrea i reivindica llocs i espais de llibertat; cultiva les dèries del pensament crític; i alimenta la capacitat de somniar en societat —i viure, en la que tenim, altres vides de propina.

Al capdavall, parafrasejant Fuster, els somnis no substitueixen la vida, però la vida tampoc no substitueix els somnis. Facen la prova: escolten quan puguen, distesament, el nou disc de Pepe Zaragoza; deixen-se portar per la música; proven de sentir-se lliures. I, per favor, tinguen l’atreviment de somniar —sense presses, ni urgències, ni coaccions. Em donaran la raó: segur que després de l’experiència se sentiran una mica més rics. I  apreciaran millor algunes propines. Per exemple: la dels mestres com Ignasi Carbonell (i el seu club de fans), que saben contagiar-se —i contagiar— l’enamorament per les paraules, pel coneixement i per la fantasia. Ells i elles, com la música de Pepe Zaragoza, són decisius per a fer del nostre món una gran plaça dels Somnis.